Going Out West

El supermercat estava a rebentar. Creuant el tercer  passadís a l´esquerra , on  de tota  la vida  havien  sobreviscut les  heroiques  cerveses,   el Tom Frost es  va trobar un monstruós panell rosa elèctric que, després d´aterroritzar-lo amb el seu mal gust,  dibuixava un nen  amb una motxila menjant-se un entrepà .

L´eslogan del  panell era terrible: “ Torna  als  orígens” .

Al nen  se´l veia content  tot i a pesar  dels vint kilos que portava a l´esquena . Tom Frost va fixar-se en dos petits detalls anecdòtics: primer, amb aquella motxila el nen no podia  menjar a no ser que desafiés totes les lleis probables de l´equilibri, en segon lloc, es va imaginar com es podria dissenyar un uniforme de  xerpa o de  negrito-porteador….

Ja en el fons de la qüestió  es va atansar sigilosament al panell,  sense  fer remor  no fora que aquell espantós rosa s´adonés de la seva presència , i  va agafar un d´aquells  entrepans.

D´entrada va pensar que  “allò”  havia estat ideat per un amargat , un anti-social rencuniós que mai va superar  els traumes escolars. Si algun nen s´entretenia a llegir totes les lletres del plàstic que precedia a aquell plàstic amb nom d´embotit  , se li havia passat l´hora  del pati  segur….

Flipava. Ja no era per la qualitat del menjar. Cadascú entrena i provoca   els seus càncers  com li rota. No. Era que tenia davant seu , en un malèfic rosa elèctric a l´arxi-mega enemiga de la humanitat, la “mala-malísima” mandra.

Tom Frost, en un dels seus  famosos  i entrenyables  monòlegs del whisky, li havia  explicat al seu  llit( mentre intentava atrapar-lo  i el molt cabron no es deixava  no parant de donar voltes) que  la mandra  no només ha creat un nou model d´esclavitut, si no que  ha  aconseguit , genial i espectacularment, que tots  els  esclaus siguin dòcils i  gilipolles.

Els  instructors de la mandra  són els  nous  genis. Si un tio( en el mateix lloc on pots trobar-ho tot per separat) ,  és capaç de fer-te creure que és millor que compris quatre vegades més cara la  seva merda  a que obris  per la meitat una barra de pa i li posis  oli, sal i una mica de  xoriço, senyors meus, aquest home es mereix  governar l´Univers .

El vell Frost ja s´havia calentat, pel rosa elèctric i per no trobar al seu lloc les  cerveses. Va  buscar  un uniforme, que no fos el d´idiota , de xerpa o de  negrito-porteador  i va trobar a una granota bípeda, cames verd festuc, tronc grisós  finament ribetejat amb molta mala pata pel mateix  verd  festuc  i amb una  xapa blanca cantona que posava : Johnny.

Tom Frost va sentir un immens i profund sentiment de pena pel Johnny. Allò ho havia dissenyat un malalt mental . No  volia ni imaginar com devia estar el paio que el va escollir…

Molt amablement el Johnny li va indicar que les cerveses estaven  cinc passadissos més enllà, just al costat d´un altre panell intermitentment lluminós. Estava massa lluny com per distingir l´eslògan  però aquell festival de llums  i colors  entre pastanagues  i demés  queviures  va fer  que un  Tom Frost una mica  passat de voltes i de tot avancés  pels passadissos  cantant, no gaire  fort però tampoc “para sus adentros”  el “Viva las Vegas”, versió Elvis Presley.

Abans d´arribar a les birres es  va creuar pel camí a  alguns dels que portaven aquells bocates en el seu cistell.  Repassaven de  dalt a  baix  al Tom Frost . A alguns els  hi feia gràcia sentint-se afortunats de que ells no estiguessin més enllà que aquí. A d´altres els atemoria , la por que ens  han ensenyat a tenir quan veiem  alguna cosa diferent. Cap d´ells va pensar que potser cantava perque li agradava  cantar  i que el Viva Las Vegas és una cançó xulíssima.

Tom Frost ho veia  i pensava.   Ho sento nens, me les piro cap a l´Oest. Vosaltres  us  ho perdeu , per dintre  estic bo que t´hi cagues.

  

Me les piro a l´Oest nens!!!

( Goin´out west)

Bé nois  me´n vaig cap a l´Oest on el vent bufa  ben alt.

El Tony Franciosa  acostumava a  tontejar  amb ma mare.

Allà  fan molts diners,  fins  i tot els  regalen!!!!

Faré el que em  roti i em pagaran per això!!!

Faré el que em  roti i em pagaran per això!!!

Petites  salsitxes marrons estan estirades a la  sorra.

No sóc  cap secundari nena, sóc el puto amo.

El meu vigilant de la condicional estaria orgullós de mi,

Amb la meva vella 88 i el dimoni  encadenat

Amb la meva vella 88 i el dimoni  encadenat

Bé nena, sé fer karate i també sé fer woodoo.

Jo mateix  em posaré a la teva disposició,

No necessito maquillatge.

Les meves  ferides són de veritat.

Tinc la llebre sota la  xistera

I sense  camisa  estic que t´hi cagues.

I sense  camisa  estic que t´hi cagues.

No perdo mai les  formes

En una persecució a alta  velocitat.

Els meus  amics  creuen que sóc lleig

Però la veritat és que  tinc una cara molt masculina,

coratge a prova de  bombes.

I realment puc conduir un llit.

Canviaré el meu nom pel d´Hanibal, o potser el de Rex

Canviaré el meu nom pel d´Hanibal, o potser el de Rex

Bé nena, sé fer karate i també sé fer woodoo.

Jo mateix  em posaré a la teva disposició,

No necessito maquillatge.

Les meves  ferides són de veritat.

Tinc la llebre sota la  xistera

I sense  camisa  estic que t´hi cagues.

Conduiré de nit a  tota hòstia.

Esperaré  que el  sol es posi a  brillar en mi

Faré un  forat al terrat amb la forma d´un cor

Me les piro a l´Oest nens!!!

Allà em  sabran apreciar de veritat.

Me les piro a l´Oest nens!!!

Allà em  sabran apreciar de veritat.

Me les piro a l´Oest nens!!!

Allà em  sabran apreciar de veritat.

Em preguntes per què nena?

Donçs perque sóc més fort que ells

Més fort que ells

In between Love

Tom  Frost va acabar de  dutxar-se . Mirant per la finestra el dia ja no li semblava  tan núvol. Va pensar que devia  fer fred  perque per la finestra veia com voleiaven les  bufandes  com si fossin els  estandards de la  rutina, centenars d´atribulades banderes  d´un lloc a l´altre, creuant-se sense  saludar-se, la de llana  perque era una pija, la de fil perque no s´entera mai de  res.

En aquell moment, les persones  que les portaven no  l´ interessaven. Era molt més romàntic, molt més  kitch  observar  aquell espectacle matinal com si fos la  presentació d´una justa medieval  en la que Tom Frost era l´únic  jutge, l´ únic  rei.

De molt jove s´havia apuntat a un grup de teatre amateur  només  perque la  Betty Batagglia també hi era.  En condicions normals  el Tom Frost mai hauria gosat apropar-s´hi ,  però  si havia Shakaspeare pel mig qualsevol cosa era possible….

Ni així. En els  tres mesos  que  va durar  el curs d´iniciació,   la Betty ni es  va adonar  que aquell arbre tan elegantment  estàtic, tan cofoi, tan vestit de panti verd era la inigualable estrella Tom Frost. Premonitori , com diria el Robert Z.

Com en un exercici d´auto tortura que repetiria moltes  vegades durant la seva  vida,  Tom Frost  va reservar-se  un seient a la primera  fila de l´obra de cloenda del curs.

La Srta Batagglia, espectacular  fins on arribava a la  memòria del Tom , tenia un paper principal junt amb el Teddy Bare,  de qui se la sabia enamorada, qui mesos  després se la follaria una sola vegada, i que li deixaria el cor trencat per sempre.

La Betty es  va casar   amb el Teddy absolutament entregada, que és molt pitjor que estar enamorada .  L´entrega no genera esforç . És un èxit immediat tan gran que et  fa creure  fins i tot amb el dret d´exigir-lo.  Si tu ets perfecte, perquè has d´acceptar fisures?

D´aquella obra de teatre  el Tom Frost  només  recordava l´autor, la bellesa infinita de la Betty  i una  frase: Era d´Oscar Wilde  i deia:  Es força difícil no ser injust amb allò que un estima.

Tom Frost  estava  segur de que mai es va estimar la Srta Batagglia.

Va tornar a la finestra,  va mirar  els estandards dels seus súbdits, i amb un silenci terrorificament trist  va condemnar a mort a tots els Teddy Bare que s´havien creuat amb ell  . No és culpa vostra però tampoc és culpa meva . Aparta´t amor, que sempre estàs enmig.

I enmig, l´amor.

I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor.

Qui ho havia de dir que ens podiem trobar amb això!

Mai vaig pensar  amor, no quedar-me atrapat amor

entre la màgia dels  teus ulls.

I el teu amor és com el  vent, és fresc i és alegre.

Mai vaig pensar que estimar seria  tan fàcil.

I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor

I enmig l´amor. Una altra  vegada.

I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor.

Qui ho havia de dir que ens podiem trobar amb això!

Tot aquest temps he  fet sublim l´amor

En els sentiments  que  tenia  en el meu cap

Però  el teu amor és com el  vent, és fresc i és alegre.

Mai vaig pensar que estimar seria  tan fàcil.

I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor

I enmig l´amor. Una altra  vegada.

Innocent quan somies

L´endemà següent Tom Frost  es va despertar  amb ressaca de somnis. El dia s´havia llevat gris i anònim , aquella mena de  dies  que persegueixen a la  gent honesta i els recorda que per ells  la sort no és  gratis.

En paraules del seu amic  Robert Z. : la sort  és l´amant més cruel. Qui la té la creu de la seva propietat i  no la  valora i qui se la mereix i la  valoraria , no la té.

Tom Frost  va pensar en el que, fa més de  vint anys i per molt poc temps, havia  sigut el seu jefe. Era un tio que en l´aspecte empresarial li havia  sortit tot bé. Va agafar una  franquicia de paqueteria urgent que va coincidir amb en els tres anys de vagues intermitents del empleats del servei postal .

Aquest  conflicte laboral li va fer guanyar molts  clients i molts diners . En els tres primers anys va arribar a  tenir  més de  vint vehicles i cent-cinquanta treballadors.

Quan  les  vagues  van acabar va vendre els  vehicles que li sobraven  i no li va tremolar la mà en despatxar als treballadors que li sobraven. Tom Frost va ser un dels fills de la conjuntura econòmica.

Gairebé no podia  recordar la seva  cara.  La seva memòria només  pintava la llum esmorteïda de la finestra del seu despatx un diumenge a la  tarda.

El Sr  Thomson va fer-lo reflexionar sobre la solitut.  Va concloure que no existeix  la solitut de les persones, només existeix la  solitut de les emocions. Tom Frost estava  sol però mai se n´havia sentit.

Tenia els sentits plens però sempre a punt de trencar-se,   i de vegades, en un dels  somnis que no recordava , s´imaginava en una  desfilada del  “veteran´s  day”  a sobre un vell Buick descapotable del 55  repartint  petits amors  invisibles a  cada  somriure de complicitat que rebia. Baixava del cotxe, s´abraçaven, eren feliços, sentia que  algú li estirava dels pantalons, mirava cap avall  i una nena  petita li deia: em puges a coll que no hi veig?

Tom Frost es  va enfadar molt amb si mateix. Va recriminar-se haver pensat per un moment que no era un home  afortunat.

 Per més que el dia s´hagués llevat gris i anònim  aquest ho seria per tots aquells  que no tenen la necessitat de donar les  gràcies per continuar podent gaudir dels altres  i ser gaudits.

El Sr Thomson s´aprofitava dels altres i els altres s´aprofitaven del Sr Thomson. Tot això en un ambient educadíssim,  cordial i distès  , amb tots els  somriures perfectament planificats.

Mentre es posava el cafè als llavis Tom Frost  va  veure  la ceràmica blanca de la  tassa, una tassa escocesa  que li havia regalat el càpula del seu amic  Robert Z, com sempre  tan oportú i premonitori. Dibuixava una ovelleta somrient deixant-se  acaronar pel seu pastor i a  sota una inscripció: Sempre ets innocent quan somies.

Innocent quan somies

Els ratpenats estan al campanari

La rosada  s´escampa pel camp.

On estan els  braços que em van abraçar?

I van comprometre el seu  amor  abans?

I van comprometre el seu  amor  abans?

És un vell  i trist  sentiment.

Els  camps estan verds i suaus

Són records que ara estic  robant

Però ets innocent  quan somies

Ets innocent quan  somies

Vaig  fer una promesa daurada:

Que tu i jo mai ens separaríem

Al meu amor li vaig donar una medalla

I  aleshores  vaig trencar el seu cor.

I aleshores  vaig trencar el seu  cor.

Corrent pel cementiri anàvem els meus amics i jo

Ens vam jurar que estaríem sempre  junts

Fins el  dia en què ens morissim

Fins  el dia en què ens morisssim

És un vell  i trist  sentiment.

Els  camps estan verds i suaus

Són records que ara estic  robant

Però ets innocent  quan somies

Ets innocent quan  somies

Lullaby

Abans de  dormir-se va  agafar  la seva llibreta de la butxaca de l´abric. El boli picotejava  tremolós sobre  el primer full blanc que  l´atzar va trobar-li.

Tom Frost no es va plantejar  mai si allò que escrivia era bo o dolent. Tampoc sabia on collons estava  la frontera  de la mediocritat .  

Un ionqui no es pot permetre  el luxe d´escollir. Es fot el que es pot per satisfer l´ànsia  i després s´oblida, sense  cap sentit de la perspectiva , ni de l´agraïment , ni de la pròpia satisfacció . I ell era un ionqui en el sentit més ampli i rotund del terme.

En el seu  cap mai  va existir la  frase “ vull escriure sobre” o un “ ara faré…” . No.

Hi havia alguna cosa  que li ordenava: Tio, agafa el boli! I a partir d´aquí es  generava la gran anarquia.

De vegades no sortia absolutament  res. Aleshores pensava que  potser els  bolis  també necessiten  carinyo i sentir com només els  abracen sense demanar-los que es buidin constantment.

D´altres  vegades  sortia el que sortia i allà es quedava. Es revisava poc i s´ordenava encara menys. Tom Frost creia que la manca de previsió i   el propi atzar era el que  li quedava de la seva llibertat. L´originalitat  hauria de  ser sempre  casual.

Volia dormir-se d´una puta vegada  però els dimonis li reclamaven el seu peatge. Maleïa la  frase d´un escriptor polac que deia només són felices  les persones que són capaces d´enganyar-se molt a si mateixes.

Només  veia que estava sol i que podia no haver-ho estat , que el pecat més gran que es pot cometre es desaprofitar l´amor que tens i l´amor que et donen.

La seva  cançó per anar a dormir  va quedar escrita en  un bressol de quatre tintes .

No puc desfer i no puc desdir.

Em queda el que em queda de tenir-te

Cap dels dos va voler un per mi

que robés a l´altre voler viure-

Cançó de bressol

El sol està vermell, la lluna està trencada. El pare no tornarà mai més-

No hi ha res que  puguis dir que és teu per sempre,

Així que  tanca els ulls  i ves  a dormir.

Si em moro abans que tu et despertis…No cridis. No ploris.

Mai és res  el que sembla

Així que  salta l´escala  i ves  cap els  teus somnis.

Si em moro abans que tu et despertis…No cridis. No ploris.

No hi ha res que  puguis dir que és teu per sempre,

Així que  tanca els ulls  i ves  a dormir.

Chocolate Jesus

Feia quinze  dies  que Tom Frost s´havia oblidat del sexe . Hi va pensar  per casualitat quan va veure una foto d´una haitiana ensenyant les tites  en  un d´aquells prospectes independents que acompanyava el diari.

Quan el  va agafar de la tauleta per llegir-lo i que  li entrés la son entre tanta bona  notícia , l´haitiana  havia caigut a  terra i el mirava fixament oferint-se a comprar-li tot l´or  que  tingués.

Va  pensar:  Si que s´han modernitzat els pirates!

No és que Tom Frost fos un d´aquells  àcrates desencantats i un pèl bordes  que  despotricaven de  tot i de tothom. Tampoc era cap activista addicte a les manifestacions  festives del remat, degudament dirigides , senyalitzades i absolutament inútils.

Tom Frost era molt més pragmàtic i simple. Els lladres  i els  que s´aprofiten de la debilitat  i de la  carestia dels  altres  han existit des de que  hi ha vida així que no es posaria ara a  teoritzar.

Les lleis naturals  marquen l´equilibri des de l´inici dels temps . Els xoriços són xoriços mentre poden  i quan els axoriçats poden se´ls follen per poder ser ells els nous xoriços. I si han masses  xoriços s´exteminen entre ells  perque no poden haver-hi mai més lleones que gacel.les  I així in secula seculorum amen .

Tom Frost continuava  mirant a l´haitiana. Tenia  els  mugrons  negres, nutritius i punxaguts i assenyalava  algun destí perillós i  desconegut  amb aquell somriure perfectament  blanc.

Tot allò era massa  fàcil de conseguir. Només calia tenir una mica  d´or però últimament s´havia posat de moda que era injust pagar un preu i poder escollir alhora. Fins i tot follar s´havia abonat a la loteria…

Tom Frost  havia aconseguit passar de  tot això  i ara només  tenia  dos  vicis i un somni. Els vicis eren la xocolata abans d´anar a  dormir  i els  regals  sorpresa. 

I el somni que la Zerelda Lee li regalés  tota la xocalata de la seva botiga de llaminadures  sense  haver-hi cap  Déu pel mig.

Jesús de  xocolata

No vaig a l´Església els diumenges

No m´agenollo per resar.

No memoritzo els llibres de la Biblia.

Tinc la meva pròpia manera de  fer les coses.

Però jo sé que  Jesús m´estima,

Fins i tot potser una mica més.

Jo m´agenollo  cada diumenge

A la botiga de caramels que té la Zerelda Lee.

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata

Que em fa sentir  bé per dintre.

Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata

Que em  deixa  del tot satisfet.

No vull ser ni Abba Zabba ni l´Almond Joy

No hi ha  res  que faci sentir  millor a aquest noi.

És l´única cosa que pot recarregar-me,

Millor que una  copa d´or.

Mira tio! Només un  Jesús de  Xocolata

Pot satisfer la meva ànima

Quan els  temps es posen  durs i planeja l´ombra del whisky

És millor  que al  teu salvador l´empaperis am cel.lofà,

Flueix com  el Mississipi  però , ei, està bé.

Si el vesses  sobre alguna cosa  gelada  et sortirà un bon postre

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata

Que sigui prou bo per mi

Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata

Que sigui prou bo per mi

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata

Que em fa sentir  bé per dintre.

Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata

Que em  deixa  del tot satisfet.

I´m still here

Tom Frost va obrir la porta de  casa seva pensant que havia estat un dia d´emocions  intenses

Va obrir la  nevera  i   aviat  va saber què soparia. Sempre  havia  sigut un  home de decisions  ràpides.  Li agradava  que el reconeguessin com un home resolotiu  .  Però no deixava de  ser una pantomima  guai de cara la galeria. Tom Frost només era un gandul que  preferia treballar  sobre  els resultats  que  sobre les previsions.

Li agradava el silenci sense buits, el silenci dolç que es deixa dominar  per la calma, aquell que pots dirigir tendrament amb els dits, l´orquesta de la foscor fent-li el passadís als somnis.

No t´enfadis  però sempre  estàs  en mi.  Sé que existeixen  els petons sense pell de petons i cada nit em sembla que porten el teu nom- Tenen aquella  autoritat  que només l´amor  es pot permetre. No necessiten fondre´s. No necessiten temps.

Una  remor va trasbalsar  Tom Frost. Una dona cridava  histèrica  a l´apartament  del costat. Era habitual que la seva  veïna  li muntés un pollastre al seu home  per qualsevol parida. Aquesta  vegada  semblava que podia  aillar la causa de la bronca   : T´he dit que compressis  pasta per  fer amanida  i has comprat espaguettis!!!!!!!

Quan alguna vegada es creuaven en el replà només es saludaven educadament.  Tom Frost  no necessitava conèixer més  gent. Li agradava  que el reconeguessin com un home sel.lectiu però no era veritat. No hi havia  res previst. La vida li havia  sortit així.

No recordava  el nom del seu  veí. Segur que li va  dir  el primer  dia  que es  van creuar  però tampoc  li importava massa.

No sentia cap pena per ell.  De vegades els que semblen uns calsaces, els que claudiquen contínuament  a l´arbitrarietat sense dret a  rèplica,  de vegades , aquests  són  els  forts.

Són els forts  els  que sacrifiquen el seu ego  en les victòries  absurdes.   Són els  forts  els  que  canvien  el “jo sóc  així” per un “fes el que  vulguis   que  quan     faci  falta jo estaré aquí”

Tornem al silenci Tom. Estàs a punt d´anar a  dormir . Que vols un petó ?. Tio, que ja te n´he donat uns quants  mentre dinàvem.  Ara dorm amor, que jo sempre estic aquí-

Encara estic aquí

No m´has mirat d´aquesta manera en anys.

Quan em  vas somiar  em  vas deixar aquí.

Quan de  temps he estat somiant???

Què era allò pel que em volies????

No m´has mirat d´aquesta manera en  anys.

El teu rellotge s´ha aturat i l´estany està molt clar.

Algú apaga les llums.

T´estimaré fins que el propi temps hagi marxat

No m´has mirat d´aquesta manera en  anys.

Però encara estic aquí

Table Tap Joe

Només faria tres minuts que  Tom Frost s´havia quedat dempeus  davant del  cementiri jueu  i  ja  començava a sentir la necessitat de moure´s . Pensava: La humitat és la gran  cabrona  de la maduresa.

En aquell precís moment, caminant   com un  idiota  sobre les  seves pròpies petjades  en un pam i mig de terra,  va pensar  en  el seu  amic  Robert Z.  

Com a jueu li hauria dit que del pam i mig  li  sobrava  el pam, però com amic  seu  li hauria  dit : Tom…no et posis  romàntic amb res que estigui mort, jo no et vaig ensenyar a ser un inútil.

Feia temps que no el  veia. Sabia que estava  viu  perque si no la Suze, la seva dona i gran fan dels  enterraments, l´hauria  avisat.  Sabia que  estava bé perque ell no li havia  dit lo contrari.  De fet, els amics són com el  gran whisky escocès:   només  s´ha de  fer servir en les  grans ocasions i quan se´l necessita.

I va ser així quan  va recordar una anècdota que els hi va passar a ell, a la Kate Branson  i a l´il.luminat  del  David Deer .

Estaven tots  tres sentats en una taula ronyosa  del  “ Sands” i tocats de l´ala per culpa de tres “bloody mary” de garrafa per barba.  El Tom Frost, en una esgarrapada  furiosa  del misticisme  més  carca i flatulent , va espetar solemne que aquella vetllada  resposaria  per sempre  majestuosa a la part lúdica de les seves ments.

El David Deer va preguntar patós i pastós: Qui és aquesta Lúdica?

La Kate , amb un somriure inconscient  de la seva pròpia tendresa,  va agafar-li les mans al  Tom Frost i li va  dir:  creus que només sóc una  joguina?

Només la senzillesa pot desarmar als    capullos. Potser la Kate no havia  fet l´esforç d´ entendre la seva bona intenció o potser ensenyava al (¿) gran Tom Frost  que les paraules no són sempre  les armes més  efectives.

Dempeus  davant del  cementiri jueu, clavat en un  calfred de pam i mig de terra, Tom Frost, va recordar que entre els morts enterrats estava el Table Tap Joe,  una de les dues grans estrelles  que  havia donat el “ Sands”.

L´altra gran estrella  va ser el somriure de la Kate  , clavat des d´aquell dia en la part lúdica del cervell del Tom. 

Aquell dia inconscient de la seva pròpia tendresa.

Table Tap Joe

Ei.. ho vaig  saber un dia… Un, un, dos, un , dos , tres….

La meva  mare no em va voler des del dia en què vaig néixer

Vaig néixer sense un cos, només  vaig rebre que menyspreu.

Però sempre vaig ser un enamorat de la música

Però tot el que  tenia  eren les meves mans.

Vaig somiar que seria famós  i que treballaria al “ Sands”

Cantant “ Table Tap Joe”. Ara tothom ho sabrà que sóc  el “Table Tap Joe “

Vaig tenir  problemes amb els  pedals, però la meva mà esquerra era forta,

Podia  tocar  Stravinsky  en un piano de mitja cua.

Un dia  em  vaig dir: M´uniré al circ perque aquest  és el meu lloc

Així quan vaig marxar a Coney Island  cantava aquesta  cançó

Cantant “ Table Tap Joe”. Ara tothom ho sabrà que sóc  el “Table Tap Joe “

Em van donar el xou de màxima audiència en l´espectacle de la terra dels somnis.

Vaig tenir  la meva pròpia orquesta on l´estrella era … Table Tap Joe.

I aquell home sense  cos va demostrar que tot el món estava equivocat.

Era ric- Era famós. Estava en  el meu lloc i cantava

“ Table Tap Joe”. Ara tothom ho sabrà que sóc  el “Table Tap Joe “