dilluns, 24 de juny del 2013

ROAD TO PEACE

Les passes  de  Tom Frost  s´havien  tornat pausades  amb els  anys. No és que  no tingués mai pressa però aquesta es reduïa a una costum insana  que l´havia  marcat des de que era  jove.

Quan quedava  amb algú, quan havia d´agafar algun transport públic,  calculava  inconscientment  el  temps  que li caldria fins arribar-hi sense  apenes donar  marge d´error a  qualsevol eventualitat.  D´aquesta manera qualsevol parida, com   la mania  de tornar-se a posar colònia abans de marxar, feia que arribés a  tots els llocs  apurat. O com el mateix Tom afegiria:  digne i elegantment apurat.

Pedre de  vista  el David Deer , era com obviar totes aquelles  ínfules de pseudo-llibertat a les que s´havia de  sotmetre  perque no li diguessin que era un inadaptat.  Tom Frost tenia seriosos problemes en dissimular l´escarni, sobretot quan algun brètol com el David, li espeteva  que la  velocitat, sentir el  vent de  cara , el feia sentir lliure …

Només el coneixement i la capacitat de  decidir per nosaltres  mateixos ens apropa una mica a la llibertat. La resta, o és una  farsa o és una  fantasia massa infantil com  per tenir-la en compte..  

Quan Tom Frost  va veure les primeres làpides desordenament blanques del cementiri jueu s´hi va aturar. Respectuós, es  va induir un sorollós silenci de rebel.lia.

Cap país( ni el seu propi)  ni  cap religió  li mereixia el més mínim  respecte. Qualsevol idea  que  et mani  o et provoqui morir per ella és maligna per definició. La devoció per les  banderes és infame, necessitar un  signe extern d´identitat  diu molt poc de  tu mateix  i de la teva  capacitat de ser lliure sense perjudicar ningú.  Les banderes són els tatuatges dels imbècils.

Tom Frost va mirar  com les estrelles de  David es confonien amb el verdet  gairebé negre i humit que cobria el final de  tantes  històries . Ara si que esteu junts i units!!! ( va musitar el Tom amb la tremolor als llavis que provoca la impotència)

És una llàstima que estant junts no us pogueu acompanyar, però tampoc ho feieu abans. Sempre us van deixar sols fent-vos creure que hi ha una carretera que va a algun lloc. Ningú us va dir que  tots nosaltres som l´única  carretera possible.




LA CARRETERA CAP A LA PAU

El jove Abdel Mahdi (Shahmay) només tenia 18 anys
Era el més  jove de nou germans i mai  va passar una nit fora de casa.
Ara la  seva mare  sosté una  foto seva a la portada del New York Times
Per fer-nos  veure que els assassinats s´han intensificat  per tota la carretera cap a la pau

Era  un  noi alt i prim amb un petit bigoti disfressat de  jueu ortodoxe
en un  abarrotat bus a Jerusalem, alguns dels seus passatgers  havien sobreviscut a la Segona Guerra Mundial.
I una  atronadora explosió va trencar totes les  finestres en  un perimetre de 200 metres, amb el  resultat de  disset morts més en la carretera cap a la pau.

Ara a l´Avinguda del Rei George  els passatgers  van  pujar al bus 14a,
En el seient més  a prop del conductor  hi era   Abdel Mahdi (Shahmay).
I la última cosa que ell va  dir  en aquesta terra va ser “ Déu és  gran i Déu és bo”
I ho va  fer  volar tot a l´espera que el seu regne aterrés a la carretera cap a la pau.

Ara, en resposta a això, un altre  petó de mort ens va  visitar
Isarel  diu que Yasser Taha és un  cap de Hamas,
Els van  enviar  quatre helicòpters que ho van banyar tot de  foc amb les llàgrimes ben obertes, i van  matar a la  seva dona i al seu  fill de  tres  anys deixant-los nomes com esquelets carbonitzats

Van  trobar el seu biberó i un parell de sabates petites  i les van ensenyar a les càmeres; però Israel va  dir que no sabia que la seva dona i el seu fill estiguessin en el cotxe. Hi ha barricades per tot arreu i només patiment a la televisió.
Cap de les dues bandes renunciarà mai al més petit dels seus drets per tota la carretera cap a la pau.

Israel va iniciar la seva última campanya contra Hamas en un dimarts,
Dos dies després Hamas va contraatacar i va matar  cinc  soldats israelians.
D´aquesta manera hi ha milers de morts i de  ferits a les  dues  bandes, la  majoria d´ells civils. Fan créixer els seus  fills  plens d´odi per lluitar en una  guerra  antiga i veure´ls morir a la carretera cap a la pau.
 
“ Aquesta és la nostra terra i la lluitarem  amb  totes les nostres  forces” diuen els Palestins i els Jueus. Cadascuna de les  dues  bandes  tallarà la mà de  qualsevol que  intenti aturar la  resistència.
Si l´ull dret us ofèn , l´hauràs d´arrencar.
I   Mahmoud Abbas va dir que Sharon s´havia perdut en la carretera  cap a la Pau.

Una  vegada  Kissinger  va  dir “ nosaltres no tenim amics, Amèrica només té interesos”. EL nostre President  vol que  el  veiem com un  heroi  i només vol que el tornin a reelegir. Però Bush és reaci a  arriscar el  seu  futur degut a la por que li fan els seus propis errors polítics. Així que es dedica a   jugar als escacs en el seu despatx i  posar per la premsa, a 10.000 milles  de la carretera  cap a la Pau.

En el video que  van trobar a  casa d´  Abdel Mahdi (Shahmay) sostenia un rifle Kalashnikov i parlava  amb una  veu de nen . Era un excel.lent estudiant,  estudiava  dur  com si per  un moment hagués pogut tenir un futur. Aquell dia  li va dir a la  seva  mare que tenia un examen  en la  carretera cap a la Pau.

L´assassinat fonamentalista  d´ambdues bandes està dempeus en el camí cap a la pau. Però diga´m perquè estem armant a l´exercit israelià  amb pistoles, tancs i munició. I si Déu és  gran, i si Déu és bo , perquè no pot  canviar el cor dels homes?

Potser serà perque el propi Déu està perdut  i necessita  ajuda , està perdut i necessita de tota la nostra ajuda doncs l´han fet   fora de la carretera cap a la Pau

dissabte, 15 de juny del 2013

RAIN DOGS

Tom Frost  havia de  desfer el camí que l´havia  portat  fins a Union Square.  Volia tornar a  casa  però tampoc  tenia  cap pressa. El capvespre es començava a  atrevir-se amb un horitzó maldestre i gris  però encara trigaria  ben bé una hora a que s´encenessin les llums del port.

No volia trobar-se a ningú . Quan  va veure  que el David Deer  se li apropava  amb aquells aires de pistoler cateto va canviar de vorera . Feia molts  anys que  havia   estat el nòvio de la Kate  i un dels motius perque ella  marxés a Coney Island.-

No es podia  dir que el David fos un mal  tio. Era bàsicament un adaptat, algú  dels considerats “ normals”  que dominava tots els  temes  de conversa  predominants: feina, esports , dones i política elemental en grau de primària.

La seva única  diferència estava en una  bondat maligna. Maligna per manca de maldat però limitada en  arriscar-se

És fàcil  dir que “entens”  , ser un perfecte acompanyant de dols i laments i aprofitar-te benèvolament de la tristesa  sense fer res per resoldre-la.

David Deer  havia estat durant dos anys el pany de llàgrimes de la Kate Branson    . El seu premi van ser , moltes  vegades,  les seves  tetes . Més del que es mereixia.

Però per guanyar-se la grossa del cor  fa falta alguna cosa  més.  És com agafar una nina  trencada  i portar-la al teu taller i allà, pacientment, amb la llum mig fosa, anar posant cada peça en el seu  lloc, mimar-la  i despertar-la  suaument amb elogis a cau d´orella.  Fer tan  bé la teva feina  de  que ni  recordi que  havia estat espatllada . Saber i voler  correr  el risc de  que en aquest  record tu també et pots perdre.

Tom Frost es  va quedar uns  instants a l´altre costat del carrer que atravessava  tot el moll, només per assegurar-se que   no  l´havia  vist.  Estava ideant alguna excusa complaent  per ell  però  el David Deer  va passar de llarg  . Tenia  aquell somriure  sobrat amb el que l´hauria saludat però Tom Frost no necessitava de la compassió de  ningú.  

Tot i  que no li hauria  fet un lleig, no havia  tingut mai  un premi  amb  forma de  teta  però si d´altres  que ell considerava molt més importants  per la seva  intimitat  


Feia temps que no passava per  aquells  carrerons a  segona línea de  mar. Sabia que  si els  seguia, abans d´arribar a  casa seva,  trobaria  el cementiri  jueu , més enllà l´Església de St Gilles  i per fi  un bistrot francès que anys enrere  havia  estat l´únic bar  musical de la Ciutat, el bar on cada dissabte  a la nit,  el Tom Frost i el David Deer  feien cua per entrar, com gossos de pluja en zel,  intentant guanyar-se  una simple mirada de la Kate Branson.







Gossos de Pluja

Dins d´un rellotge trencat
esquitxant el vi amb tots  els gossos de pluja
Un Taxi? No, preferim caminar.
Amuntega´t a la  porta  amb tots els gossos de pluja
Perque jo també sóc un gos de pluja com ells.

Oh, com ballàvem i ens empassàvem  la nit!
Tot estava preparat per poder somiar!
Oh com ballàvem  lluny de  totes les llums
Sempre hem estat una mica bojos!

El rom es vessa fort per tot arreu,
Derrota a l´ escombriaire  amb els gossos de pluja
Embarca´t en un vaixell naufragat,
I dóna el meu  paraigües als gossos de  pluja
Perque jo també sóc un gos de pluja com ells.

Oh, com ballàvem  amb la  rosa de Tralee!!
El seu  cabell negre com un  corb.
Oh com ballàvem  i com em vas dir a l´orella,
Nen, mai més tornaràs a  casa!!!!!

Oh, com ballàvem  amb la  rosa de Tralee!!
El seu  cabell negre com un  corb.
Oh com ballàvem  i com em vas dir a l´orella,
Nen, mai més tornaràs a  casa!!!!!


s

diumenge, 9 de juny del 2013

Never let go

Tom Frost estava contínuament enamorat però no se li estava  permès dir-ho. Si temps  enrere  li haguéssin preguntat si sabia què era  l´amor  hauria contestat que no.

S´havia equivocat de perspectiva. L´amor  necessita de mires  curtes . Intentar  encabir-lo en qualsevol horitzó  fa que el perdis de vista. No li deixis massa  espai, toca´l amb les mans , no l´intentis definir, no te´l prohibeixis,  i sobretot no li donis mai  ni objectius ni pretensions.

Però ara si que podia donar-li un  nom. L´amor és una col.leció de moments i la teva única feina en aquesta  vida és sumar-ne tants com puguis.

I els ulls de la Kate, aquella mirada honesta, digna i sincera era un dels moments predilectes del  Tom, recollir els seus  somriures  nerviosos i  els seus intents de posar-se guapa cada tres minuts canviant-se els  cabells de lloc.

La seva  conversa quedarà sempre emparada en la seva intimitat. No estic  parlant de les  frases, de les històries  més o menys inventades de retrets, desamors, epopeies laborals, desastres  financers i tots  els  futurs incerts. La seva  millor conversa era aquell moment, el seu.

El cafè després dels postres era premonitori de que el  temps s´acabava. L´havien   gestionat com uns  autèntics  genis fent que no sobrés ni un instant  i amb aquell punt de gana  per tornar-lo a  repetir quan més  aviat millor.

Tom Frost  es va acomiadar de la Kate , que encara  es quedaria uns dies més a casa de la seva filla .

El petó l´haurien volgut als llavis però  ni l´un ni l´altre es preguntarien mai perque no  va ser així.  

Per un especialista en catàstrofes i moments com ho era  en Tom Frost , veure allunyar-se a la Kate no suposava cap tragèdia.  Tenia una  frase de  capçalera que no recordava  de qui  l´ havia  llegida però que algun dia se la va apuntar en el seu punt de llibre preferit.

Deia: “Deixem els drames pels que es rendeixen. Tenim només el que  tenim, i  mentre duri, fem-ho maco!”

Tom Frost  va cedir-li a la Kate Branson la iniciativa , el privilegi de  que  la seva  voluntat dominés la relació.  No era cap romàntic. La llibertat era l´únic passaport que el seu amor exigia.

Tom Frost mai havia deixat anar de la mà ningú que estimés.




Mai deixaré anar la teva mà

Fes tocar les campanes  i enterra l´atxa
Cau de genolls  sobre  tota aquesta merda
Estic lligat al màstil entre l´aigua i el  vent,
Creu-me: Mai sortiràs  ferida!
El nostre anell està a la casa de penyores
Tota la pluja cau al nostre forat.
Estic  aquí, al “ Five Points”
potser ho perdré tot
però no deixaré anar la teva mà.

Bé, Sant Pere  va negar i Judes va trair,
jo m´ajudaré  amb el repicar dels tambors,
el vent em dirà quan  tinc que  girar el  timó,
i el vigia farà  les  seves  rondes.
Bé, em vas deixar penjant  de la pell de les meves dents,
només  tinc una  cama   per estar dempeus,
pots enviar-me  directament a l´infern
però mai deixaré anar la  teva mà.

Gronxa´t en aquesta  corda
com si fos un somni  amb les cames creuades
signat amb la sang del mateix  Jack  “el Tort”
De Temple a Union, de L.A. a Grand
Tornant a casa arrastrant-me pel fang

Ara ho he de fer el millor que pugui,
com si fos l´única manera  per tornar a  casa.
La Molly només  fa tractes amb les pedres,
Estic pedut en el camí del  mig,
Sóc un imprudent als  teus ulls,
Dona´m un parell de  tirades més
I et desafiaré a sopar amb el cavaller de les  cames creuades
Desafia´m a saltar i ho faré
Et cauré en desgràcia
Però mai deixaré anar la teva mà