Quan
Tom Frost va arribar al seu replà va fer un càlcul mental de
quantes hores li farien falta per recuperar tots els excessos del
sopar, de la timba més alcohòlica que un es pot imaginar i de la
magnífica predisposició que sempre tenia la Gínger per fer-lo
feliç.
En
aquella llum rara, impersonal, moribunda i buïda que tenen tots els
replàs, es va aturar un moment a buscar les claus de casa,
perdudes en algun dels abismes del seu abric.
Abans
de sentir el seu monòton cascavell , Tom Frost va imaginar-se què
hauria passat una mica més enllà de la porta de l´apartament de
la Claire i el Zach.
Estarien
els dos ben adormits ( òbviament de cul) i amb les deixalles de
la fritanga de croquetes, algun pet dissimulat i la suor pròpia
del sobrepès fent de boira sobre el seu llit.
Tom
Frost sempre va creure que la gran putada que ens havia fet Déu
era desprogramar-nos per sistema, i a una velocitat cruel, la
memòria dels moments feliços.
El
tio cabró va ser molt subtil en la seva trama. Sembla que disfruti
provocant-nos el desequilibri. Però tampoc li tindrem massa en
compte. De fet tothom, fins i tot Déu, necessita que el necessitin
Per
fi va sentir el tintinar de les claus a la butxaca interior que més
se li apropava al cor. Sempre les deixava allà quan sabia que al
tornar no hi hauria ningú a qui poder demanar que li obrís la
porta .- La pèrdua i la solitut són de les poques coses que et
donen perspectiva i et fan ser més caut.
En
posar-les al pany , Tom Frost es va quedar un moment clavat, absort
en el seu món , pensant en la Claire i el Zach.
Potser
el sexe havia estat conegut i rutinari. Potser en aquell moment
l´única cosa que importava era que ens ferís un comentari
desafortunat sobre la feina.
Potser
el detall que no li preguntés com es trobava d´aquell mal de panxa
que li havia comentat just a l´hora d´esmorzar va fer que aquella
nit no li xupés.
Tom
Frost va pensar en centenars de “potser” que ens poder esgarrar
els moments que hauríem de regalar-nos els uns als altres. Déu
hauria de resetejar totes les condicions que ens posem per ser i fer
feliços
Quan
va obrir la porta ningú l´esperava per passar-li la ma ,
instintivament cuidadosa, dintre les quatre reixes de la samarreta .
Tampoc en tenia cap dels Ramones.
Però
Tom Frost no s´havia compadit mai. L´única direcció que
coneixia anava sempre endavant.
Per una banda la il.lusió de trobar noves pàgines on escriure un "t´estimo" i per altra, l´esforç, constància, respecte i devoció en no oblidar mai tots els que ja havia escrit
Digue´m
Per
què plantar una llavor a la terra?
Per
què? Per què? Per què?
Per
què posar una pedra sobre la tomba d´una ciutat?
Per
què? Per què? Per què?
Digue´m,
digue´m , digue´m
digue´m
perque és així.
digue-m´ho
perque així ho pugui saber
Per
què un anell de casament té la pedra més dura?
Per
què? Per què? Per què?
Per
què els gossets enterren els seus ossos?
Per
què? Per què? Per què?
Perque
així el riu no l´afogarà
Perque
així l´autopista no se l´emportarà
i
la pols no els cobrirà
i
el sol no els enlluernarà
i
el vent no s´ho podrà emportar volant.
Per
què tancar a un ocell que canta en una gàbia?
Per
què? Per què? Per què?
Per
què escriure un “T´ESTIMO” a cada pàgina
Per
què? Per què? Per què?
Digue´m,
digue´m , digue´m
digue´m
perque és així.
digue-m´ho
perque així ho pugui saber.
Per
què un ocell fa el seu niu tan alt?
Per
què? Per què? Per què?
Per
què abraçar a un nen petit quan plora?
Per
què? Per què? Per què?
Perque
així el riu no l´afogarà
Perque
així l´autopista no se l´emportarà
i
la pols no els cobrirà
i
el sol no els enlluernarà
i
el vent no s´ho podrà emportar volant.
Perque
així el riu no l´afogarà
Perque
així l´autopista no se l´emportarà
i
la pols no els cobrirà
i
el sol no els enlluernarà
i
el vent no s´ho podrà emportar volant.
