L´endemà següent Tom Frost es va
despertar amb ressaca de somnis. El dia
s´havia llevat gris i anònim , aquella mena de
dies que persegueixen a la gent honesta i els recorda que per ells la sort no és
gratis.
En paraules del seu amic Robert Z. :
la sort és l´amant més cruel. Qui la té
la creu de la seva propietat i no
la valora i qui se la mereix i la valoraria , no la té.
Tom Frost va pensar en el que, fa
més de vint anys i per molt poc temps,
havia sigut el seu jefe. Era un tio que
en l´aspecte empresarial li havia sortit
tot bé. Va agafar una franquicia de
paqueteria urgent que va coincidir amb en els tres anys de vagues intermitents
del empleats del servei postal .
Aquest conflicte laboral li va fer
guanyar molts clients i molts diners .
En els tres primers anys va arribar a
tenir més de vint vehicles i cent-cinquanta treballadors.
Quan les vagues
van acabar va vendre els vehicles
que li sobraven i no li va tremolar la
mà en despatxar als treballadors que li sobraven. Tom Frost va ser un dels
fills de la conjuntura econòmica.
Gairebé no podia recordar la
seva cara. La seva memòria només pintava la llum esmorteïda de la finestra del
seu despatx un diumenge a la tarda.
El Sr Thomson va fer-lo reflexionar
sobre la solitut. Va concloure que no
existeix la solitut de les persones,
només existeix la solitut de les
emocions. Tom Frost estava sol però mai
se n´havia sentit.
Tenia els sentits plens però sempre a punt de trencar-se, i de vegades, en un dels somnis que no recordava , s´imaginava en
una desfilada del “veteran´s
day” a sobre un vell Buick
descapotable del 55 repartint petits amors
invisibles a cada somriure de complicitat que rebia. Baixava
del cotxe, s´abraçaven, eren feliços, sentia que algú li estirava dels pantalons, mirava cap
avall i una nena petita li deia: em puges a coll que no hi
veig?
Tom Frost es va enfadar molt amb si
mateix. Va recriminar-se haver pensat per un moment que no era un home afortunat.
Per més que el dia s´hagués llevat
gris i anònim aquest ho seria per tots
aquells que no tenen la necessitat de
donar les gràcies per continuar podent
gaudir dels altres i ser gaudits.
El Sr Thomson s´aprofitava dels altres i els
altres s´aprofitaven del
Mentre es posava el cafè als llavis Tom Frost va
veure la ceràmica blanca de
la tassa, una tassa escocesa que li havia regalat el càpula del seu
amic Robert Z, com sempre tan oportú i premonitori. Dibuixava una
ovelleta somrient deixant-se acaronar
pel seu pastor i a sota una inscripció:
Sempre ets innocent quan somies.
Innocent quan somies
Els ratpenats estan al campanari
La rosada
s´escampa pel camp.
On estan els
braços que em van abraçar?
I van comprometre el seu amor
abans?
I van comprometre el seu amor
abans?
És un vell
i trist sentiment.
Els
camps estan verds i suaus
Són records que ara estic robant
Però ets innocent quan somies
Ets innocent quan somies
Vaig fer
una promesa daurada:
Que tu i jo mai ens separaríem
Al meu amor li vaig donar una medalla
I
aleshores vaig trencar el seu
cor.
I aleshores
vaig trencar el seu cor.
Corrent pel cementiri anàvem els meus amics i
jo
Ens vam jurar que estaríem sempre junts
Fins el dia
en què ens morissim
Fins el dia
en què ens morisssim
És un vell
i trist sentiment.
Els
camps estan verds i suaus
Són records que ara estic robant
Però ets innocent quan somies
Ets innocent quan somies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada