Mentre Tom Frost s´abotonava la camisa, la Ginger es va quedar mig crucificada en aquell garbuix de llençols que havíen quedat derrotats, tendríssimament anàrquics, en el seu llit.
Una llum de terra, semblant a un crepuscle ventós d´hivern, il.luminava l´habitació . La Ginger va tombar el seu cap en el coixí per emmordassar la riallada. El seu fill no podia despertar-se per culpa seva.
Quan es va poder re-incorporar ja només somreia. Irònicament punyent li va dir al Tom que estava molt guapo amb els mitjons blaumarins, els boxers grisos i la camisa de fil blanca, ja definitivament cordada.
Tom Frost es sentia ridicul però còmode. Amb molt poca gent a la seva vida havia estat capaç de que es desactivessin els camps de mines que es posen entre ells, les pretensions, els objectius, les defenses, els orgulls, les pors i tot allò que ens distorsiona el paisatge.
Els paisatges més bells són els més humils, aquells que no se´ns mostren, se´ns ofereixen... aquells que només saben desprendre i regalar-nos la seva imperfecta llibertat.
Tom Frost recordava perfectament quin dia va ser aquell dia amb la Gínger. Feia més de mitja hora que uns “ nachos” s´havien aliat diabòlicament amb la salsa calenta de formatge. Com un volcà de merda, va començar a desprendre uns gasos terribles. La Gínger va entrar al lavabo . No es podia aguantar la pixera. Es va sentar al costat del Tom i, entre rius , trons i bidets, li va demanar un petó.
Aquella situació de recíproca debilitat podria haver estat obviada per la vergonya però hi va néixer la complicitat, la necessària i única percepció correcta de l´amor, la certesa absoluta de que voluntàriament, ni voldrien, ni podríen, ni sabrien com fer-se mal l´un a l´altre .
Quan sortia , Tom Frost va veure que en el rebedor on havia deixat els calers hi havia un gerro amb quatre gerberes que començaven a tombar el coll, mig moribundes.
Ningú podria evitar que en un termini màxim de dos dies acabessin a la brossa.
Quan va tancar la porta de l´apartament de la Gínger pensava en fer algun poema sobre la tomba de les flors. Era un tema romànticament atractiu però aviat va desistir-hi.
Tom Frost sempre havia estat contrari a posar un lloc i un nom a les coses bones. Per no oblidar-les només hi havia una manera: portar-les sempre a sobre.
La tomba de les flors
(Flower´s grave-Tom Waits)
Algun dia, la lluna platejada i jo
Anirem a la terra dels somnis
Tancaré els meus ulls
I em despertaré allà a la terra dels somnis.
Però diga´m qui posarà flors
a la tomba de les flors?
Qui els hi reserà una pregària?
Trobaré una rosa xinesa a la terra dels somnis?
Està l´amor dessagnant-se a la terra dels somnis?
Han marxat aquests dies per sempre més?
Si tu i jo hem de morir aquesta nit,
Ens il.luminarà la llum de la lluna?
Si tu i jo hem de morir aquesta nit
Una altra rosa florirà.
Per una rosa desapareguda,
Seré jo l´únic a qui salvis?
M´agrada quan plou,
Però ningú posa flors
A la tomba de les flors
Quan una rosa floreix una altra morirà.
Sempre ha estat d´aquesta manera.
Recordo les pluges.
Però ningú posa flors
A la tomba de les flors