GREEN GRASS

Tom Frost sempre dormia despullat. Amb el seu cos desgarbat i desgavellat pels anys , aquest fet no es podia considerar cap insinuació ni cap invitació a res.

Les coses sempre tenen un rerafons molt més primitiu i bàsic del que pretenem explicar. El desprestigi de les coses senzilles és el principi dels nostres desastres. De vegades omplim per obviar.

Tom Frost era el gran cromagnon. Dormia en pilotes perque sentia un plaer immens i immediat cada vegada que la seva pell prenia contacte amb la fredor dels llençols . Li encantava desencarcarar els seus muscles en aquell prat gelat que havia escollit per abandonar-se a la possibilitat de qui sap què. Ningú pot dominar ni una malson ni un somni.

Després d´un dia intens Tom Frost tenia un petit moment per tothom. Una complicitat macarra per la Claire i el Zach, un “mira que és burro” pel David Deer, una menció fugaç i intrascendent per la Cindy Florez i la Bess Richards i un “ Déu meu que ningú li faci mai mal” per la Ginger.

Però aquella nit, com moltes altres nits solitàries i anònimes, l´últim moment va ser per la Kate Branson.

Tom Frost no havia conegut mai ningú amb una capacitat tan insultantment brutal per estimar fins i tot als capullos més capullos .  
El Víctor era la  constatació del  fet de  que t´estimin és la millor loteria que et pot tocar, encara que no te la mereixis.

A la Kate l´havien ferit masses vegades i tot i així encara li passava les seves mans ungides de vida per la cara del Tom Frost cada cop que el veia. 

La bondat que sap vèncer l´orgull i la por és l´única arma realment invencible.

Tom Frost es  va quedar  dormit  indignat amb la seva inutilitat.

Per més que l´estimés, mai havia fet falta protegir-la.  

Herba verda.

( Green Grass- Tom Waits)

Recolza el teu cap on acostumava a estar el meu cor.
Abraça aquesta terra que està sobre meu.
Estira´t sobre aquesta herba verda
I recorda quan m´estimaves.

Apropa´t. No em siguis tímida.
Queda´t dempeus  sota aquest  cel plujós.
La lluna  està sobre aquell turó.
Pensa en mi com un tren que ha de partir,
Aparta les espines i els matolls
Xiula el “ Didn´t he  ramble?”
Ara alguna bombolla de les que  veus
està feta de mi  i flota per tu.

Queda´t en aquesta ombra que et faig,
Les coses ara estan fetes de mi.
La veleta dirà: Ummm avui fa olor a pluja.

Déu va agafar les estrelles i les va remenar.
No puc distingir els ocells de les flors.
No te´n lliuraràs mai de mi.
Ell farà un arbre de mi.
No em diguis Adéu
Descriu aquest cel per mi.
I si el propi cel es cau,
Escolta´m bé:
Anirem a atrapar russinyols.

Recolza el teu cap on acostumava a estar el meu cor.
Abraça aquesta terra que està sobre meu.
Estira´t sobre aquesta herba verda
I recorda quan m´estimaves.
Recolza el teu cap on acostumava a estar el meu cor.
Abraça aquesta terra que està sobre meu.
Estira´t sobre aquesta herba verda

I recorda quan m´estimaves.