Little drop of poison

Tom Frost es va llevar com el dia, descomunalment  conquerit per una llum que entrava precisa i clara per la finestra.  El seu primer monòleg va ser per ella: Digues que si, ara que estàs ben neta, aprofita´t!

El sofà se li havia enganxat com una amant tarada suplicant-li que no el deixés. Però ni l´agilitat ni  la pena eren els seus forts. Si que ho era la mandra.

Abans d´aixecar-se va quedar-se deu minuts encarcarat en la placidesa  de saber que no tenia  res especial a fer aquell matí. Es resistia a moure´s . Sabia que les conseqüències físiques eren detestables però les morals eren pitjors. Va defugir del tòpic de que l´edat no perdona per inventar-se´n un de més original. No us queixeu muscles que ho faig pel vostre bé. No veieu que és boja?

Va desplegar-se com el prospecte d´un medicament caducat i va anar al bany. No era coix  , però en el matrimoni amb el seu propi cos, de vegades, les cames li posaven les banyes. Era un cornut temporal.

Després de  refrescar-se la cara , els seus ulls li van donar el “bon dia”.  Va aturar-se en una de les  fotografies que hi havia en el moble del menjador on cada dia desava les ulleres. No era un viatge al passat. Era simplement la foto d´un viatge.

Era injust i inapropiat pensar que els desastres provenen sempre de l´egoisme. La majoria provenen de l´impericia , de la por i de la punyetera mania que tenia ella en encriptar els missatges. Era tan bona que  ni ella mateixa podia desxifrar  el  seu password.

Massa màgia fa perdre la màgia, va pensar. Potser em vaig cansar de fer de Houdini i tu te´n vas fartar de que no n´encertés ni una.  El fracàs ens  va dur als retrets, els retrets al desgast i el desgast a l´instint de  supervivència.

Tom Frost no creia en els miracles però si en l´esforç que porta a conseguir-los.  Sense tenir-la   va tornar a saber-la estimar

Va acaronar el  vidre dient: Joder nena, ho podríem haver fet millor!!! Espero que estiguis bé

Una petita gota de  verí

M´agrada la meva  ciutat amb la seva petita gota de  verí,

Ningú sap que tots estan fent cua per tornar-se bojos.

Estic completament sol, m´he fumat els meus amics fins el filtre,

Però em sento molt més net després d´haver plogut.

Ella va  fotre el camp a la  tardor.

Aquella és la seva foto a la paret.

Ella sempre va tenir una petita gota de  verí.

Va fer el diable el món mentre Déu estava dormint?

Algú va  dir que mai podries obtenir un desig d´un os.

Un altre adéu equivocat i un centenar de mariners.

Veieu? Aquest cel de blau profund és casa meva.

Ella va  fotre el camp a la  tardor.

Aquella és la seva foto a la paret.

Ella sempre va tenir una petita gota de  verí.

Una rata sempre sap quan està entre mosteles(comadrejas)

Aquí sempre perds una mica més cada  dia.

Recordo els temps en els que un milió era un milió.

Ells sempre troben la manera de fer-t´ho pagar

d´una manera o d´ una altra

Ella va  fotre el camp a la  tardor.

Aquella és la seva foto a la paret.

Ella sempre va tenir una petita gota de  verí.

The part you throw away

Va arribar a casa entre alleujat i trist. Parlar amb la Martha no l´ havia tornat enlloc. El passat és passat per més que la nostàlgia intenti enredar-nos amb la seva malèvola insistència.

Sabia que estava  bé, que havia sigut moderadament feliç sense ell.  No era un visionari pero estava convençut que l´enemic més ferotge de la felicitat era el coneixement. Cada pregunta que es feia era un putada , sabés o no sabés quina era la resposta. Els moments inútils son els putos amos  de la vida.

La cafetera s´ havia  encallat un altre cop . Va treure la càpsula, va buidar l´ aigua, es vacremar per cotilla i va tornar-ho a intentar. La remor no era la mateixa però el cafè baixava gota a gota, com si li digués: ja vinc pesat, ja vinc...

Una de  les poques avantatges de la sobrevalorada solitut és que pots parlar sol. Mentre el cafè plovisquejava gandul  sobre  aquella magnifica tassa,Tom Frost va aixecar el cap. No hi havia cap cel, només un incaut sostre d´ al.lumini que li va fer d´ Olimp quan va dir: Ens tens entretinguts eh cabró?

Li agradava més el cafè que la son, però dos plaers alhora sembla que estiguin prohibits per llei.   Passaven deu minuts de l´ una de la matinada  i  sabia que  fins les quatre no es dormiria.

Va recordar que entre jugar a xaxes i infermeres, sense  cap resultat interessant com sempre, aquell dia no havia llegit el diari.

El va agafar sense  gaire esma. Podia predir gairebé plana per plana. Li agradava però mirar les composicions visuals . Una restitllera de cadavers sirians i a sota un esplèndid anunci de l´últim mòbil Samsung.  Tot era una mateixa pàgina de la vida, una vida que no tenia importància però que havia d´ estar ben comunicada.

Va anar directament als anuncis de putes. Preferia veure alguna teta encara que  fos en blanc i negre.  Tothom ven el seu cos , nomes varien els preus i la forma en què cobrar i pagar-los.

Va recordar una vella cançó . Es deia  “Aquesta és la part on la  cagues” i res podia resumir-lo millor.  Mig burleta  pensava que  no havia sigut gaire bon amant. 

Va adormir-se  en les fulles d´economia del diari. En qüestió de preus, l´emoció estava massa devaluada-.

La part on la cagues.

Balles molt lentament,

ho destrosses,

t´allunyes

i aleshores et gires.

Què va dir aquella vella rossa?

Ei nen, aquesta és la part on la cagues

Jo vull aquests ulls de captaire,

un cavall guanyador,

un ordenat divorci a la mexicana,

les pregàries a Santa Maria,

les mans de Houdini,

i un cambrer que sempre

ho entengui tot.

Deixaries anar les  flors

que estan sempre en el gerro?

T´assecaràs totes les llàgrimes

que tens a la cara?

No puc evitar pensar,

mentre tanco la porta,

que ja he fet això mateix

molts cops abans.

Els ossos han de marxar

però el desig pot quedar-se.

Un petó mai sap del tot

el que diran els llavis.

Oblida que et vaig fer mal.

Posa pedres en el nostre llit.

I en canvi recorda sempre

no amoinar-te per això.

Totes les teves cartes

van cremar en el foc.

El temps és només un record

barrejat amb desig.

No. Això no és el camí,

només és el mapa

Que se´n va com les parelles

d´un cabaret tancat

En una casa de putes portuguesa

una mosca va donant voltes

per l´habitació.

Aviat oblidaràs la cançó

que estaves  tocant

perque aquesta

és la part on la  cagues.

La part on la  cagues.

MARTHA

 

En Tom havia acabat de netejar l´ apartament.  Havia respirat tanta pols   que començava a témer que una altra crisi d´ asma l´ agafés sol a casa.

 Sabia perfectament com actuar  en aquests  casos, no perdre la calma, glopejar aire tan profundament com els seus pulmons li permetessin , abrigar-se bé i anar cap a l´ hospital on el tindrien tres hores amb una incòmode mascareta.

La seva intuició acostumava a  equivocar-se poc. Va demanar un taxi , es va posar el tres quarts, el barret ,i va  cridar l´ ascensor.

Exiliat en un box ,on les infermeres només passaven per anar a pixar al    lavabo reservat al personal , el vell Frost va fixar-se en el blanc estrany que tenien les habitacions d´ urgències. Com es pot arribar a morir un color?

Estar avorrit és més cruel que estar trist. El vell Frost  s´ entretenia comptant les capses de guants antisèptics. Li feia gracia que en sil.licona també hi haguessin talles. Per què sí en guants i no en condons? Però poca cosa mes podia fer, les altres capses li quedaven massa lluny i amb els anys havia perdut vista.

Tenia a poca gent a la qui trucar. La mascareta tambe li ho impedia . Quina excusa mes tonta va pensar. Repassava els contactes del seu mòbil  però la Martha no hi era.

Era la tristesa o l´ enyorança la pròxima estació on devia aturar-se? Que el temps es un cabró sense  escrúpols ja ho havia  escrit massa gent. Se l´ hauria de tractar més bé . Es l´únic que no ens abandonarà  mai , i quan marxem, marxarem amb ell.

En Tom tenia pressa perque s´ acabés la tercera dosi . Respirava la seva boira  com un fantasma atordit i desorientat en els seus propis desitjos . Quan el goteig del medicament s´ acabés marxaria d´ allà cagant llets. Només pregava a Déu que a alguna de les infermeres li entrés la fluixera com més ràpid millor.

Gairebé sempre les intuicions  son les vencedores dels perquès. Tom Frost ho havia après de tots els seus desastres. Però també havia après que el penediment  era l´ entreteniment dels dòcils.

Va tossir exageradament per cridar l´ atenció i, efectivament, al cap de res va aparèixer una infermera per afirmar que la boira s´ havia acabat. Vagi´s vestint Sr Frost que el doctor li prepara l´ informe. Eren les paraules que just necessitava.

S´ havia fet fosc, feia fred i tenia una cosa que fer.

Del barret nomes se li esbrina el gest, pero està  massa lluny per saber amb qui parla.

Quan l´ atreviment no es pensa, quan el resultat no importa,  quan nit del nord es trenca en  en una paraula…

 - Martha?

 

 

 

 

Marta

Operadora, operadora, un número si us plau.

Ja han passat molts anys.  Recordarà la meva vella veu

mentre jo lluito contra les meves llàgrimes?

 

Hola, Hola…. Ets  la Marta?

Sóc el vell Tom Frost.

És una  conferència, però no t´amoinis que la pago jo.

Han passat 40 anys o més,

si et plau Marta fes memòria,

trobem-nos per  fer un  café

que parlarem de  tot una mica

 I aquells  van ser dies de  roses, dies de poesia i prosa.

Marta: Tot el que jo tenia eres tu

I tot el que tu tenies era jo.

 

No existia el demà

empaquetàvem  les nostres penes

i les guardàvem pels dies de pluja.

 

Ara em sento que sóc molt més  vell.

Tu també ets molt més vella.

Com està el teu marit?

Com están els  teus  fills?

Saps que jo també em vaig casar?

Quina  sort que trobessis algú

que et donés  seguretat

perque érem joves  i erem  idiotes

ara som molt més  madurs.

 

I aquells  van ser dies de  roses, dies de poesia i prosa.

Marta: Tot el que jo tenia eres tu

I tot el que tu tenies era jo.

No existia el demà

empaquetàvem  les nostres penes

i les guardàvem pels dies de pluja

 

En aquells  temps jo  era molt impulsiu,

suposo que encara ho sóc

L´única cosa que  realment importava aleshores

era que jo era un home.

Suposo que  el  fet de que poguéssim acabar junts

Mai va ser possible

Però Marta, Marta

T´estimo. Que no ho  veus?

 

I aquells  van ser dies de  roses, dies de poesia i prosa.

Marta: Tot el que jo tenia eres tu

I tot el que tu tenies era jo.

No existia el demà

empaquetàvem  les nostres penes

i les guardàvem pels dies de pluja.

 

Encara  recordo  capvespres tranquils,

tremolant  al  teu  costat…..

If I have to go-

Si he de  marxar

Feia dies que en Tom volia fer neteja. L´apartament del carrer Lincoln no es mereixia estar on estava. El President, amb aquella barbeta de hippy mosca,  l´hauria apuntat directament amb el dit acusant-lo de porc i , com que no tenia cap fusell,  de poc patriota.

En un meravellós anarquisme,  pols i papers  tenien el seu propi paradís a casa seva. Entremaliats i joganers  es desordenaven els  uns als altres sense donar-se massa importància. De fet, ningú és tan bo com per creure´s imprescindible ni per ell mateix. En Tom Frost era ben conscient que tots els mites ho són per casualitat.

De la finestra es podien veure les grues del moll  i es preguntava si d´algun d´aquells contenidors que les esperaven , quan arribés la nit, sortirien un parell de  dotzenes de xinesos en estampida a muntar algun negoci.

L´opció del  restaurant quedava descartada per típica i poc original. Era molt més graciós imaginar-se els seus veïns garrepes sortir  de la botiga amb aquella cara de  cateto satisfet amb un parell de sabates de  deu dòlars i seguir-los el dia següent  passejant pel port, i observar-los com es quedaven quiets, ensumant l´aire com un castor refredat intentant esbrinar d´on collons venia aquella pudor que els perseguia. Serà el petroli oliós dels vaixells o les escombraries del McDonalds?. No capullos! Són els vostres peus!

Després de riure´s una mica de si mateix per haver estat temptat de comprar-se també unes sabates   va posar-se a fer feina. Va començar pels espectadors, la caçadora que tapava el globus terraqui i els mitjons que  feien d´orelles a la làmpara del menjador. La primera va anar a parar a l´armari encara mig marejada i els dos petits van entrar a  la rentadora , que els va acollir amb la tendresa d´una mestra de  guarderia.

Mentre feia pilons amb les  fulles disperses, distingint les blanques de les quadriculades, li va cridar l´atenció una de rosa pintada amb boli gruixut i negre. No li va fer falta llegir-la. Sense treure-la del sobre sabia com acabava: “Tu i jo sabem que un t´estimo de veritat ho és per sempre”.

En Tom sabia perfectament de qui  era . Va somriure amb la bella fragilitat que només tenen els sentiments que són eterns. Es va seure en el sofà però de seguida va sentir que li faltava alguna cosa. Va anar cap a l´armari  i va agafar la  caçadora. Se la va posar per sobre , just cobrint-li les espatlles. Va engegar la tele i sense cap abisme de tristesa va musitar: per sempre, nena, per sempre….

   

  

IF I HAVE TO GO (Si he de marxar)

TOM WAITS

Si algun dia he de marxar, te´n recordaràs de mi?

Trobaràs algú altre mentre jo sigui fora?

No hi ha res per mi en aquest món ple d´estranys.

Tot és la idea d´algú altre.

Aquest no és el meu lloc i tu no pots venir amb mi,

Només  faries que alentir-me.

Fins que no et vingui a  buscar no portis el cabell així.

Si no em pots ser fidel ho entendré.

Digues a tots els altres als que abraçaràs

Que jo et vaig dir que et vindria a  buscar.

Deixaré la meva jaqueta aquí perque no passis fred.

És tot el que jo puc fer….

Si algun dia he de marxar, te´n recordaràs de mi?

Trobaràs algú altre mentre jo sigui fora?

FISH & BIRD

L´ocell i la balena

En Tom Frost caminava lentament pel moll de la ciutat d´on mai va saber escapar. Només podia diferenciar-ne els colors. Massa tabac li havia  fet oblidar gairebé tots els  perfums, fins i tot el del mar. Tampoc era que li importés excessivament. Si ho fas  bé, és millor recordar records que desitjar en va tornar-los a  viure.

Era hivern al nord. Amb els  dits glaçats i amb la bufanda tapant-li l´alè, el fet d´encendre´s una cigarreta era incòmode . Al Tom li agradava el  ritual de primer rebre el vent del  gas i després el fum de la primera calada.  No va acabar de treure el paquet  i l´encenedor . Les seves mans continuaven a la cova del seu vell tres quarts i només  en va treure una per obrir la porta de l´únic pub on encara deixaven fumar.

Va deixar el barret sobre el tamboret. Li agradava prendre el cafè dret. Sentat,  el tres quarts li encarcarava l´esquena , el feia més  geperut, i empresonava les mànigues en el breu trajecte que portaria l´únic plaer del dia a la seva boca.

Rere seu  hi havia una  conversa. Va intentar posar-li rostres però  no va gosar girar-se. El pub era massa auster per  ser irlandès. No hi havien penjades samarretes de  rugby enfangades de verd i blanc, ni retrats d´antigues gestes d´algun equip local, ni vells i ràncids anuncis de cervesa. En Tom no tenia  absolutament res en què poder dissimular.

El mirall de la  barra tampoc el va ajudar  gaire. Del reflexe asfixiant que multiplicava l´alcohol en mil botelles només va  poder  distingir els caps entretallats d´una  parella. Però això el vell Frost  ja ho sabia.

Els glops de  cafè eren  cada vegada més curts. Quan  ja  només li quedava el sucre tacat va sentir un “ho sento” acompanyat del ròssec d´una cadira en retirada . Just després podria  haver esperat un cop de puny sec sobre la  taula però només  va sentir el so d´una bocina, la mateixa que  Tom Frost havia escoltat quan va obrir la porta del pub. Primer va pensar que l´amo havia estat original en intentar imitar el timbre llunyà d´un mercant anunciant la seva entrada a port . Ara ho trobava de  mal gust. A ningú se li anuncia un comiat amb una bocina.

Va deixar la tassa sobre el taulell  , fixant-se que moltes rondes de cervesa s´hi havien assecat a sobre,  deixant un pòsit on s´hi haurien pogut enganxar tots els despropòsits d´aquesta vida,  tots els errors , tots els malsentesos.

 El vell Tom  va posar-se el barret  i es va ajustar el tres quarts sense girar-se enrere. Ni a ell mateix ja li interessava la seva pròpia història. Només va pensar: Noi, són coses que passen. Per més que vulguis,  la vida no es pot preveure. No caiguis en l´error de la culpa ni t´entretinguis en l´enyorança. Conjuga el verb estimar en els seus tres temps i continua… Aquesta no serà la teva última bocina.

FISH & BIRD

( Tom Waits)

Li van pagar una ronda al mariner

i van  escoltar la seva  història,

la història d´un món  molt llunyà,

una cançó que no havien escoltat mai,

la cançó d´un petit ocell

que es va enamorar d´una  balena.

La balena li va dir: tu mai podràs viure a l´oceà.

L´ocell contestà: tu mai podràs viure en el cel

Però l´oceà està ple de llàgrimes

I el mar es  torna  com un mirall,

Si t´hi fixes es veu una  balena quan la lluna està clara

I un ocell a la marea….

Si et plau, no ploris.

Deixa´m que t´assequi les llàgrimes

i digue´m que m´esperaràs

abraça´m ben fort

Et prometo que mai ens separarem.

Encara que no pugui navegar enrere en el temps

sempre fingiré que ets meva

i encara que no poguem estar junts

sempre podràs viure aquí,

en el meu cor.