El supermercat estava a rebentar. Creuant el tercer passadís a l´esquerra , on de tota
la vida havien sobreviscut les heroiques
cerveses, el Tom Frost es va trobar un monstruós panell rosa elèctric
que, després d´aterroritzar-lo amb el seu mal gust, dibuixava un nen amb una motxila menjant-se un entrepà .
L´eslogan del panell era terrible: “
Torna als orígens” .
Al nen se´l veia content tot i a pesar
dels vint kilos que portava a l´esquena . Tom Frost va fixar-se en dos
petits detalls anecdòtics: primer, amb aquella motxila el nen no podia menjar a no ser que desafiés totes les lleis
probables de l´equilibri, en segon lloc, es va imaginar com es podria dissenyar
un uniforme de xerpa o de negrito-porteador….
Ja en el fons de la qüestió es va
atansar sigilosament al panell,
sense fer remor no fora que aquell espantós rosa s´adonés de
la seva presència , i va agafar un
d´aquells entrepans.
D´entrada va pensar que “allò” havia estat ideat per un amargat , un
anti-social rencuniós que mai va superar els traumes escolars. Si algun nen
s´entretenia a llegir totes les lletres del plàstic que precedia a aquell
plàstic amb nom d´embotit , se li havia
passat l´hora del pati segur….
Flipava. Ja no era per la qualitat del menjar. Cadascú entrena i
provoca els seus càncers com li rota. No. Era que tenia davant seu ,
en un malèfic rosa elèctric a l´arxi-mega enemiga de la humanitat, la
“mala-malísima” mandra.
Tom Frost, en un dels seus
famosos i entrenyables monòlegs del whisky, li havia explicat al seu llit( mentre intentava atrapar-lo i el molt cabron no es deixava no parant de donar voltes) que la mandra
no només ha creat un nou model d´esclavitut, si no que ha
aconseguit , genial i espectacularment, que tots els
esclaus siguin dòcils i
gilipolles.
Els instructors de la mandra són els
nous genis. Si un tio( en el
mateix lloc on pots trobar-ho tot per separat) , és capaç de fer-te creure que és millor que compris
quatre vegades més cara la seva merda a que obris
per la meitat una barra de pa i li posis
oli, sal i una mica de xoriço,
senyors meus, aquest home es mereix
governar l´Univers .
El vell Frost ja s´havia calentat, pel rosa elèctric i per no trobar al seu
lloc les cerveses. Va buscar
un uniforme, que no fos el d´idiota , de xerpa o de negrito-porteador i va trobar a una granota bípeda, cames verd
festuc, tronc grisós finament ribetejat
amb molta mala pata pel mateix verd festuc
i amb una xapa blanca cantona que
posava : Johnny.
Tom Frost va sentir un immens i profund sentiment de pena pel Johnny. Allò
ho havia dissenyat un malalt mental . No
volia ni imaginar com devia estar el paio que el va escollir…
Molt amablement el Johnny li va indicar que les cerveses estaven cinc passadissos més enllà, just al costat d´un
altre panell intermitentment lluminós. Estava massa lluny com per distingir l´eslògan però aquell festival de llums i colors
entre pastanagues i demés queviures va fer
que un Tom Frost una mica passat de voltes i de tot avancés pels passadissos cantant, no gaire fort però tampoc “para sus adentros” el “Viva las Vegas”, versió Elvis Presley.
Abans d´arribar a les birres es va creuar
pel camí a alguns dels que portaven
aquells bocates en el seu cistell. Repassaven
de dalt a baix
al Tom Frost . A alguns els hi
feia gràcia sentint-se afortunats de que ells no estiguessin més enllà que aquí.
A d´altres els atemoria , la por que ens
han ensenyat a tenir quan veiem
alguna cosa diferent. Cap d´ells va pensar que potser cantava perque li
agradava cantar i que el Viva Las Vegas és una cançó xulíssima.
Tom Frost ho veia i pensava.
Ho sento nens, me les piro cap a l´Oest. Vosaltres us ho
perdeu , per dintre estic bo que t´hi
cagues.
Me les piro a l´Oest nens!!!
( Goin´out west)
Bé
nois me´n vaig cap a l´Oest on el vent
bufa ben alt.
El Tony Franciosa
acostumava a tontejar amb ma mare.
Allà fan molts diners, fins i
tot els regalen!!!!
Faré el que em roti i em pagaran per això!!!
Faré el que em roti i em pagaran per això!!!
Petites salsitxes marrons estan estirades a la sorra.
No sóc cap secundari nena, sóc el puto amo.
El meu vigilant de la
condicional estaria orgullós de mi,
Amb la meva vella 88 i el
dimoni encadenat
Amb la meva vella 88 i el
dimoni encadenat
Bé nena, sé fer karate i
també sé fer woodoo.
Jo mateix em posaré a la teva disposició,
No necessito maquillatge.
Les meves ferides són de veritat.
Tinc la llebre sota
la xistera
I sense camisa
estic que t´hi cagues.
I sense camisa
estic que t´hi cagues.
No perdo mai les formes
En una persecució a
alta velocitat.
Els meus amics
creuen que sóc lleig
Però la veritat és
que tinc una cara molt masculina,
coratge a prova de bombes.
I realment puc conduir un
llit.
Canviaré el meu nom pel
d´Hanibal, o potser el de Rex
Canviaré el meu nom pel
d´Hanibal, o potser el de Rex
Bé nena, sé fer karate i
també sé fer woodoo.
Jo mateix em posaré a la teva disposició,
No necessito maquillatge.
Les meves ferides són de veritat.
Tinc la llebre sota
la xistera
I sense camisa
estic que t´hi cagues.
Conduiré de nit a tota hòstia.
Esperaré que el
sol es posi a brillar en mi
Faré un forat al terrat amb la forma d´un cor
Me les piro a l´Oest nens!!!
Allà em sabran apreciar de veritat.
Me les piro a l´Oest nens!!!
Allà em sabran apreciar de veritat.
Me les piro a l´Oest nens!!!
Allà em sabran apreciar de veritat.
Em preguntes per què
nena?
Donçs perque sóc més fort
que ells
Més fort que ells
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada