Lullaby

Abans de  dormir-se va  agafar  la seva llibreta de la butxaca de l´abric. El boli picotejava  tremolós sobre  el primer full blanc que  l´atzar va trobar-li.

Tom Frost no es va plantejar  mai si allò que escrivia era bo o dolent. Tampoc sabia on collons estava  la frontera  de la mediocritat .  

Un ionqui no es pot permetre  el luxe d´escollir. Es fot el que es pot per satisfer l´ànsia  i després s´oblida, sense  cap sentit de la perspectiva , ni de l´agraïment , ni de la pròpia satisfacció . I ell era un ionqui en el sentit més ampli i rotund del terme.

En el seu  cap mai  va existir la  frase “ vull escriure sobre” o un “ ara faré…” . No.

Hi havia alguna cosa  que li ordenava: Tio, agafa el boli! I a partir d´aquí es  generava la gran anarquia.

De vegades no sortia absolutament  res. Aleshores pensava que  potser els  bolis  també necessiten  carinyo i sentir com només els  abracen sense demanar-los que es buidin constantment.

D´altres  vegades  sortia el que sortia i allà es quedava. Es revisava poc i s´ordenava encara menys. Tom Frost creia que la manca de previsió i   el propi atzar era el que  li quedava de la seva llibertat. L´originalitat  hauria de  ser sempre  casual.

Volia dormir-se d´una puta vegada  però els dimonis li reclamaven el seu peatge. Maleïa la  frase d´un escriptor polac que deia només són felices  les persones que són capaces d´enganyar-se molt a si mateixes.

Només  veia que estava sol i que podia no haver-ho estat , que el pecat més gran que es pot cometre es desaprofitar l´amor que tens i l´amor que et donen.

La seva  cançó per anar a dormir  va quedar escrita en  un bressol de quatre tintes .

No puc desfer i no puc desdir.

Em queda el que em queda de tenir-te

Cap dels dos va voler un per mi

que robés a l´altre voler viure-

Cançó de bressol

El sol està vermell, la lluna està trencada. El pare no tornarà mai més-

No hi ha res que  puguis dir que és teu per sempre,

Així que  tanca els ulls  i ves  a dormir.

Si em moro abans que tu et despertis…No cridis. No ploris.

Mai és res  el que sembla

Així que  salta l´escala  i ves  cap els  teus somnis.

Si em moro abans que tu et despertis…No cridis. No ploris.

No hi ha res que  puguis dir que és teu per sempre,

Així que  tanca els ulls  i ves  a dormir.

Chocolate Jesus

Feia quinze  dies  que Tom Frost s´havia oblidat del sexe . Hi va pensar  per casualitat quan va veure una foto d´una haitiana ensenyant les tites  en  un d´aquells prospectes independents que acompanyava el diari.

Quan el  va agafar de la tauleta per llegir-lo i que  li entrés la son entre tanta bona  notícia , l´haitiana  havia caigut a  terra i el mirava fixament oferint-se a comprar-li tot l´or  que  tingués.

Va  pensar:  Si que s´han modernitzat els pirates!

No és que Tom Frost fos un d´aquells  àcrates desencantats i un pèl bordes  que  despotricaven de  tot i de tothom. Tampoc era cap activista addicte a les manifestacions  festives del remat, degudament dirigides , senyalitzades i absolutament inútils.

Tom Frost era molt més pragmàtic i simple. Els lladres  i els  que s´aprofiten de la debilitat  i de la  carestia dels  altres  han existit des de que  hi ha vida així que no es posaria ara a  teoritzar.

Les lleis naturals  marquen l´equilibri des de l´inici dels temps . Els xoriços són xoriços mentre poden  i quan els axoriçats poden se´ls follen per poder ser ells els nous xoriços. I si han masses  xoriços s´exteminen entre ells  perque no poden haver-hi mai més lleones que gacel.les  I així in secula seculorum amen .

Tom Frost continuava  mirant a l´haitiana. Tenia  els  mugrons  negres, nutritius i punxaguts i assenyalava  algun destí perillós i  desconegut  amb aquell somriure perfectament  blanc.

Tot allò era massa  fàcil de conseguir. Només calia tenir una mica  d´or però últimament s´havia posat de moda que era injust pagar un preu i poder escollir alhora. Fins i tot follar s´havia abonat a la loteria…

Tom Frost  havia aconseguit passar de  tot això  i ara només  tenia  dos  vicis i un somni. Els vicis eren la xocolata abans d´anar a  dormir  i els  regals  sorpresa. 

I el somni que la Zerelda Lee li regalés  tota la xocalata de la seva botiga de llaminadures  sense  haver-hi cap  Déu pel mig.

Jesús de  xocolata

No vaig a l´Església els diumenges

No m´agenollo per resar.

No memoritzo els llibres de la Biblia.

Tinc la meva pròpia manera de  fer les coses.

Però jo sé que  Jesús m´estima,

Fins i tot potser una mica més.

Jo m´agenollo  cada diumenge

A la botiga de caramels que té la Zerelda Lee.

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata

Que em fa sentir  bé per dintre.

Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata

Que em  deixa  del tot satisfet.

No vull ser ni Abba Zabba ni l´Almond Joy

No hi ha  res  que faci sentir  millor a aquest noi.

És l´única cosa que pot recarregar-me,

Millor que una  copa d´or.

Mira tio! Només un  Jesús de  Xocolata

Pot satisfer la meva ànima

Quan els  temps es posen  durs i planeja l´ombra del whisky

És millor  que al  teu salvador l´empaperis am cel.lofà,

Flueix com  el Mississipi  però , ei, està bé.

Si el vesses  sobre alguna cosa  gelada  et sortirà un bon postre

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata

Que sigui prou bo per mi

Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata

Que sigui prou bo per mi

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata

Que em fa sentir  bé per dintre.

Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata

Que em  deixa  del tot satisfet.

I´m still here

Tom Frost va obrir la porta de  casa seva pensant que havia estat un dia d´emocions  intenses

Va obrir la  nevera  i   aviat  va saber què soparia. Sempre  havia  sigut un  home de decisions  ràpides.  Li agradava  que el reconeguessin com un home resolotiu  .  Però no deixava de  ser una pantomima  guai de cara la galeria. Tom Frost només era un gandul que  preferia treballar  sobre  els resultats  que  sobre les previsions.

Li agradava el silenci sense buits, el silenci dolç que es deixa dominar  per la calma, aquell que pots dirigir tendrament amb els dits, l´orquesta de la foscor fent-li el passadís als somnis.

No t´enfadis  però sempre  estàs  en mi.  Sé que existeixen  els petons sense pell de petons i cada nit em sembla que porten el teu nom- Tenen aquella  autoritat  que només l´amor  es pot permetre. No necessiten fondre´s. No necessiten temps.

Una  remor va trasbalsar  Tom Frost. Una dona cridava  histèrica  a l´apartament  del costat. Era habitual que la seva  veïna  li muntés un pollastre al seu home  per qualsevol parida. Aquesta  vegada  semblava que podia  aillar la causa de la bronca   : T´he dit que compressis  pasta per  fer amanida  i has comprat espaguettis!!!!!!!

Quan alguna vegada es creuaven en el replà només es saludaven educadament.  Tom Frost  no necessitava conèixer més  gent. Li agradava  que el reconeguessin com un home sel.lectiu però no era veritat. No hi havia  res previst. La vida li havia  sortit així.

No recordava  el nom del seu  veí. Segur que li va  dir  el primer  dia  que es  van creuar  però tampoc  li importava massa.

No sentia cap pena per ell.  De vegades els que semblen uns calsaces, els que claudiquen contínuament  a l´arbitrarietat sense dret a  rèplica,  de vegades , aquests  són  els  forts.

Són els forts  els  que sacrifiquen el seu ego  en les victòries  absurdes.   Són els  forts  els  que  canvien  el “jo sóc  així” per un “fes el que  vulguis   que  quan     faci  falta jo estaré aquí”

Tornem al silenci Tom. Estàs a punt d´anar a  dormir . Que vols un petó ?. Tio, que ja te n´he donat uns quants  mentre dinàvem.  Ara dorm amor, que jo sempre estic aquí-

Encara estic aquí

No m´has mirat d´aquesta manera en anys.

Quan em  vas somiar  em  vas deixar aquí.

Quan de  temps he estat somiant???

Què era allò pel que em volies????

No m´has mirat d´aquesta manera en  anys.

El teu rellotge s´ha aturat i l´estany està molt clar.

Algú apaga les llums.

T´estimaré fins que el propi temps hagi marxat

No m´has mirat d´aquesta manera en  anys.

Però encara estic aquí

Table Tap Joe

Només faria tres minuts que  Tom Frost s´havia quedat dempeus  davant del  cementiri jueu  i  ja  començava a sentir la necessitat de moure´s . Pensava: La humitat és la gran  cabrona  de la maduresa.

En aquell precís moment, caminant   com un  idiota  sobre les  seves pròpies petjades  en un pam i mig de terra,  va pensar  en  el seu  amic  Robert Z.  

Com a jueu li hauria dit que del pam i mig  li  sobrava  el pam, però com amic  seu  li hauria  dit : Tom…no et posis  romàntic amb res que estigui mort, jo no et vaig ensenyar a ser un inútil.

Feia temps que no el  veia. Sabia que estava  viu  perque si no la Suze, la seva dona i gran fan dels  enterraments, l´hauria  avisat.  Sabia que  estava bé perque ell no li havia  dit lo contrari.  De fet, els amics són com el  gran whisky escocès:   només  s´ha de  fer servir en les  grans ocasions i quan se´l necessita.

I va ser així quan  va recordar una anècdota que els hi va passar a ell, a la Kate Branson  i a l´il.luminat  del  David Deer .

Estaven tots  tres sentats en una taula ronyosa  del  “ Sands” i tocats de l´ala per culpa de tres “bloody mary” de garrafa per barba.  El Tom Frost, en una esgarrapada  furiosa  del misticisme  més  carca i flatulent , va espetar solemne que aquella vetllada  resposaria  per sempre  majestuosa a la part lúdica de les seves ments.

El David Deer va preguntar patós i pastós: Qui és aquesta Lúdica?

La Kate , amb un somriure inconscient  de la seva pròpia tendresa,  va agafar-li les mans al  Tom Frost i li va  dir:  creus que només sóc una  joguina?

Només la senzillesa pot desarmar als    capullos. Potser la Kate no havia  fet l´esforç d´ entendre la seva bona intenció o potser ensenyava al (¿) gran Tom Frost  que les paraules no són sempre  les armes més  efectives.

Dempeus  davant del  cementiri jueu, clavat en un  calfred de pam i mig de terra, Tom Frost, va recordar que entre els morts enterrats estava el Table Tap Joe,  una de les dues grans estrelles  que  havia donat el “ Sands”.

L´altra gran estrella  va ser el somriure de la Kate  , clavat des d´aquell dia en la part lúdica del cervell del Tom. 

Aquell dia inconscient de la seva pròpia tendresa.

Table Tap Joe

Ei.. ho vaig  saber un dia… Un, un, dos, un , dos , tres….

La meva  mare no em va voler des del dia en què vaig néixer

Vaig néixer sense un cos, només  vaig rebre que menyspreu.

Però sempre vaig ser un enamorat de la música

Però tot el que  tenia  eren les meves mans.

Vaig somiar que seria famós  i que treballaria al “ Sands”

Cantant “ Table Tap Joe”. Ara tothom ho sabrà que sóc  el “Table Tap Joe “

Vaig tenir  problemes amb els  pedals, però la meva mà esquerra era forta,

Podia  tocar  Stravinsky  en un piano de mitja cua.

Un dia  em  vaig dir: M´uniré al circ perque aquest  és el meu lloc

Així quan vaig marxar a Coney Island  cantava aquesta  cançó

Cantant “ Table Tap Joe”. Ara tothom ho sabrà que sóc  el “Table Tap Joe “

Em van donar el xou de màxima audiència en l´espectacle de la terra dels somnis.

Vaig tenir  la meva pròpia orquesta on l´estrella era … Table Tap Joe.

I aquell home sense  cos va demostrar que tot el món estava equivocat.

Era ric- Era famós. Estava en  el meu lloc i cantava

“ Table Tap Joe”. Ara tothom ho sabrà que sóc  el “Table Tap Joe “

ROAD TO PEACE

Les passes  de  Tom Frost  s´havien  tornat pausades  amb els  anys. No és que  no tingués mai pressa però aquesta es reduïa a una costum insana  que l´havia  marcat des de que era  jove.

Quan quedava  amb algú, quan havia d´agafar algun transport públic,  calculava  inconscientment  el  temps  que li caldria fins arribar-hi sense  apenes donar  marge d´error a  qualsevol eventualitat.  D´aquesta manera qualsevol parida, com   la mania  de tornar-se a posar colònia abans de marxar, feia que arribés a  tots els llocs  apurat. O com el mateix Tom afegiria:  digne i elegantment apurat.

Pedre de  vista  el David Deer , era com obviar totes aquelles  ínfules de pseudo-llibertat a les que s´havia de  sotmetre  perque no li diguessin que era un inadaptat.  Tom Frost tenia seriosos problemes en dissimular l´escarni, sobretot quan algun brètol com el David, li espeteva  que la  velocitat, sentir el  vent de  cara , el feia sentir lliure …

Només el coneixement i la capacitat de  decidir per nosaltres  mateixos ens apropa una mica a la llibertat. La resta, o és una  farsa o és una  fantasia massa infantil com  per tenir-la en compte..  

Quan Tom Frost  va veure les primeres làpides desordenament blanques del cementiri jueu s´hi va aturar. Respectuós, es  va induir un sorollós silenci de rebel.lia.

Cap país( ni el seu propi)  ni  cap religió  li mereixia el més mínim  respecte. Qualsevol idea  que  et mani  o et provoqui morir per ella és maligna per definició. La devoció per les  banderes és infame, necessitar un  signe extern d´identitat  diu molt poc de  tu mateix  i de la teva  capacitat de ser lliure sense perjudicar ningú.  Les banderes són els tatuatges dels imbècils.

Tom Frost va mirar  com les estrelles de  David es confonien amb el verdet  gairebé negre i humit que cobria el final de  tantes  històries . Ara si que esteu junts i units!!! ( va musitar el Tom amb la tremolor als llavis que provoca la impotència)

És una llàstima que estant junts no us pogueu acompanyar, però tampoc ho feieu abans. Sempre us van deixar sols fent-vos creure que hi ha una carretera que va a algun lloc. Ningú us va dir que  tots nosaltres som l´única  carretera possible.

LA CARRETERA CAP A LA PAU

El jove Abdel Mahdi (Shahmay) només tenia 18 anys

Era el més  jove de nou germans i mai  va passar una nit fora de casa.

Ara la  seva mare  sosté una  foto seva a la portada del New York Times

Per fer-nos  veure que els assassinats s´han intensificat  per tota la carretera cap a la pau

Era  un  noi alt i prim amb un petit bigoti disfressat de  jueu ortodoxe

en un  abarrotat bus a Jerusalem, alguns dels seus passatgers  havien sobreviscut a la Segona Guerra Mundial.

I una  atronadora explosió va trencar totes les  finestres en  un perimetre de 200 metres, amb el  resultat de  disset morts més en la carretera cap a la pau.

Ara a l´Avinguda del Rei George  els passatgers  van  pujar al bus 14a,

En el seient més  a prop del conductor  hi era   Abdel Mahdi (Shahmay).

I la última cosa que ell va  dir  en aquesta terra va ser “ Déu és  gran i Déu és bo”

I ho va  fer  volar tot a l´espera que el seu regne aterrés a la carretera cap a la pau.

Ara, en resposta a això, un altre  petó de mort ens va  visitar
Isarel  diu que Yasser Taha és un  cap de Hamas,

Els van  enviar  quatre helicòpters que ho van banyar tot de  foc amb les llàgrimes ben obertes, i van  matar a la  seva dona i al seu  fill de  tres  anys deixant-los nomes com esquelets carbonitzats

Van  trobar el seu biberó i un parell de sabates petites  i les van ensenyar a les càmeres; però Israel va  dir que no sabia que la seva dona i el seu fill estiguessin en el cotxe. Hi ha barricades per tot arreu i només patiment a la televisió.

Cap de les dues bandes renunciarà mai al més petit dels seus drets per tota la carretera cap a la pau.

Israel va iniciar la seva última campanya contra Hamas en un dimarts,

Dos dies després Hamas va contraatacar i va matar  cinc  soldats israelians.

D´aquesta manera hi ha milers de morts i de  ferits a les  dues  bandes, la  majoria d´ells civils. Fan créixer els seus  fills  plens d´odi per lluitar en una  guerra  antiga i veure´ls morir a la carretera cap a la pau.

 
“ Aquesta és la nostra terra i la lluitarem  amb  totes les nostres  forces” diuen els Palestins i els Jueus. Cadascuna de les  dues  bandes  tallarà la mà de  qualsevol que  intenti aturar la  resistència.

Si l´ull dret us ofèn , l´hauràs d´arrencar.

I   Mahmoud Abbas va dir que Sharon s´havia perdut en la carretera  cap a la Pau.

Una  vegada  Kissinger  va  dir “ nosaltres no tenim amics, Amèrica només té interesos”. EL nostre President  vol que  el  veiem com un  heroi  i només vol que el tornin a reelegir. Però Bush és reaci a  arriscar el  seu  futur degut a la por que li fan els seus propis errors polítics. Així que es dedica a   jugar als escacs en el seu despatx i  posar per la premsa, a 10.000 milles  de la carretera  cap a la Pau.

En el video que  van trobar a  casa d´  Abdel Mahdi (Shahmay) sostenia un rifle Kalashnikov i parlava  amb una  veu de nen . Era un excel.lent estudiant,  estudiava  dur  com si per  un moment hagués pogut tenir un futur. Aquell dia  li va dir a la  seva  mare que tenia un examen  en la  carretera cap a la Pau.

L´assassinat fonamentalista  d´ambdues bandes està dempeus en el camí cap a la pau. Però diga´m perquè estem armant a l´exercit israelià  amb pistoles, tancs i munició. I si Déu és  gran, i si Déu és bo , perquè no pot  canviar el cor dels homes?

Potser serà perque el propi Déu està perdut  i necessita  ajuda , està perdut i necessita de tota la nostra ajuda doncs l´han fet   fora de la carretera cap a la Pau

RAIN DOGS

Tom Frost  havia de  desfer el camí que l´havia  portat  fins a Union Square.  Volia tornar a  casa  però tampoc  tenia  cap pressa. El capvespre es començava a  atrevir-se amb un horitzó maldestre i gris  però encara trigaria  ben bé una hora a que s´encenessin les llums del port.

No volia trobar-se a ningú . Quan  va veure  que el David Deer  se li apropava  amb aquells aires de pistoler cateto va canviar de vorera . Feia molts  anys que  havia   estat el nòvio de la Kate  i un dels motius perque ella  marxés a Coney Island.-

No es podia  dir que el David fos un mal  tio. Era bàsicament un adaptat, algú  dels considerats “ normals”  que dominava tots els  temes  de conversa  predominants: feina, esports , dones i política elemental en grau de primària.

La seva única  diferència estava en una  bondat maligna. Maligna per manca de maldat però limitada en  arriscar-se

És fàcil  dir que “entens”  , ser un perfecte acompanyant de dols i laments i aprofitar-te benèvolament de la tristesa  sense fer res per resoldre-la.

David Deer  havia estat durant dos anys el pany de llàgrimes de la Kate Branson    . El seu premi van ser , moltes  vegades,  les seves  tetes . Més del que es mereixia.

Però per guanyar-se la grossa del cor  fa falta alguna cosa  més.  És com agafar una nina  trencada  i portar-la al teu taller i allà, pacientment, amb la llum mig fosa, anar posant cada peça en el seu  lloc, mimar-la  i despertar-la  suaument amb elogis a cau d´orella.  Fer tan  bé la teva feina  de  que ni  recordi que  havia estat espatllada . Saber i voler  correr  el risc de  que en aquest  record tu també et pots perdre.

Tom Frost es  va quedar uns  instants a l´altre costat del carrer que atravessava  tot el moll, només per assegurar-se que   no  l´havia  vist.  Estava ideant alguna excusa complaent  per ell  però  el David Deer  va passar de llarg  . Tenia  aquell somriure  sobrat amb el que l´hauria saludat però Tom Frost no necessitava de la compassió de  ningú.  

Tot i  que no li hauria  fet un lleig, no havia  tingut mai  un premi  amb  forma de  teta  però si d´altres  que ell considerava molt més importants  per la seva  intimitat  

Feia temps que no passava per  aquells  carrerons a  segona línea de  mar. Sabia que  si els  seguia, abans d´arribar a  casa seva,  trobaria  el cementiri  jueu , més enllà l´Església de St Gilles  i per fi  un bistrot francès que anys enrere  havia  estat l´únic bar  musical de la Ciutat, el bar on cada dissabte  a la nit,  el Tom Frost i el David Deer  feien cua per entrar, com gossos de pluja en zel,  intentant guanyar-se  una simple mirada de la Kate Branson.

Gossos de Pluja

Dins d´un rellotge trencat

esquitxant el vi amb tots  els gossos de pluja

Un Taxi? No, preferim caminar.

Amuntega´t a la  porta  amb tots els gossos de pluja

Perque jo també sóc un gos de pluja com ells.

Oh, com ballàvem i ens empassàvem  la nit!

Tot estava preparat per poder somiar!

Oh com ballàvem  lluny de  totes les llums

Sempre hem estat una mica bojos!

El rom es vessa fort per tot arreu,

Derrota a l´ escombriaire  amb els gossos de pluja

Embarca´t en un vaixell naufragat,

I dóna el meu  paraigües als gossos de  pluja

Perque jo també sóc un gos de pluja com ells.

Oh, com ballàvem  amb la  rosa de Tralee!!

El seu  cabell negre com un  corb.

Oh com ballàvem  i com em vas dir a l´orella,

Nen, mai més tornaràs a  casa!!!!!

Oh, com ballàvem  amb la  rosa de Tralee!!

El seu  cabell negre com un  corb.

Oh com ballàvem  i com em vas dir a l´orella,

Nen, mai més tornaràs a  casa!!!!!

s

Never let go

Tom Frost estava contínuament enamorat però no se li estava  permès dir-ho. Si temps  enrere  li haguéssin preguntat si sabia què era  l´amor  hauria contestat que no.

S´havia equivocat de perspectiva. L´amor  necessita de mires  curtes . Intentar  encabir-lo en qualsevol horitzó  fa que el perdis de vista. No li deixis massa  espai, toca´l amb les mans , no l´intentis definir, no te´l prohibeixis,  i sobretot no li donis mai  ni objectius ni pretensions.

Però ara si que podia donar-li un  nom. L´amor és una col.leció de moments i la teva única feina en aquesta  vida és sumar-ne tants com puguis.

I els ulls de la Kate, aquella mirada honesta, digna i sincera era un dels moments predilectes del  Tom, recollir els seus  somriures  nerviosos i  els seus intents de posar-se guapa cada tres minuts canviant-se els  cabells de lloc.

La seva  conversa quedarà sempre emparada en la seva intimitat. No estic  parlant de les  frases, de les històries  més o menys inventades de retrets, desamors, epopeies laborals, desastres  financers i tots  els  futurs incerts. La seva  millor conversa era aquell moment, el seu.

El cafè després dels postres era premonitori de que el  temps s´acabava. L´havien   gestionat com uns  autèntics  genis fent que no sobrés ni un instant  i amb aquell punt de gana  per tornar-lo a  repetir quan més  aviat millor.

Tom Frost  es va acomiadar de la Kate , que encara  es quedaria uns dies més a casa de la seva filla .

El petó l´haurien volgut als llavis però  ni l´un ni l´altre es preguntarien mai perque no  va ser així.  

Per un especialista en catàstrofes i moments com ho era  en Tom Frost , veure allunyar-se a la Kate no suposava cap tragèdia.  Tenia una  frase de  capçalera que no recordava  de qui  l´ havia  llegida però que algun dia se la va apuntar en el seu punt de llibre preferit.

Deia: “Deixem els drames pels que es rendeixen. Tenim només el que  tenim, i  mentre duri, fem-ho maco!”

Tom Frost  va cedir-li a la Kate Branson la iniciativa , el privilegi de  que  la seva  voluntat dominés la relació.  No era cap romàntic. La llibertat era l´únic passaport que el seu amor exigia.

Tom Frost mai havia deixat anar de la mà ningú que estimés.

Mai deixaré anar la teva mà

Fes tocar les campanes  i enterra l´atxa

Cau de genolls  sobre  tota aquesta merda

Estic lligat al màstil entre l´aigua i el  vent,

Creu-me: Mai sortiràs  ferida!

El nostre anell està a la casa de penyores

Tota la pluja cau al nostre forat.

Estic  aquí, al “ Five Points”

potser ho perdré tot

però no deixaré anar la teva mà.

Bé, Sant Pere  va negar i Judes va trair,

jo m´ajudaré  amb el repicar dels tambors,

el vent em dirà quan  tinc que  girar el  timó,

i el vigia farà  les  seves  rondes.

Bé, em vas deixar penjant  de la pell de les meves dents,

només  tinc una  cama   per estar dempeus,

pots enviar-me  directament a l´infern

però mai deixaré anar la  teva mà.

Gronxa´t en aquesta  corda

com si fos un somni  amb les cames creuades

signat amb la sang del mateix  Jack  “el Tort”

De Temple a Union, de L.A. a Grand

Tornant a casa arrastrant-me pel fang

Ara ho he de fer el millor que pugui,

com si fos l´única manera  per tornar a  casa.

La Molly només  fa tractes amb les pedres,

Estic pedut en el camí del  mig,

Sóc un imprudent als  teus ulls,

Dona´m un parell de  tirades més

I et desafiaré a sopar amb el cavaller de les  cames creuades

Desafia´m a saltar i ho faré

Et cauré en desgràcia

Però mai deixaré anar la teva mà