MR SIEGAL

Les estacions de tren  havien perdut  amb els  anys  l´encant de l´abandó  , aquella subtil deixadesa  envellida, inalterable i digna, que continuava fent la seva  feina  sense  que ningú es preocupés per ella.

Ara les havien aprimat, reduïdes a una aparença funcional i vistosa, amb les llums exagerades, els espais oberts i buits.  Amb molta imaginació  podria  haver dibuixat l´andana com un  immens  cel on perdre´s. Però no era així. Ara tot estava dissenyat simplement perque no et trobessin.

Tom Frost no tenia un sentit massa agut de l´enyor. Era només la seva particular lucidesa la que a  voltes l´entristia, però només  cap endins.  A les  afores només  hi havia un home disposat,  afable i educat , que només  fugia amb el silenci quan  la claredat se li feia insuportable, intentant  sempre  no fer mal a ningú.

Hauria agafat  aquell  home distret amb el ditxós “ Apalabrados” i no li hauria parlat del mar,  ni del vent, ni de la nit, ni de cap tòpic  de romanticisme nyonya i irreal. Només li diría: Quina  manera de competir més  absurda. Guanyar per guanyar sense  cap recompensa, cap premi, ni tan sols el de tenir  el gust de veure-li la cara  al vençut.  A quin nivell  més baix han caigut  els límits de la satisfacció…

Hauria abordat aquell  jove  amb la camiseta imperi que  havia  convertit la seva esquena i les  seves  espatlles en  els set turons de  Roma i que   ara lluïa  orgullós ser el centre de les set mirades i li hagués dit: Noi, està molt bé  que  et cuidis però vigila i no t´obsessionis. És veritat que el menjar entra pels ulls però  el que  realment  necessites és  que el seu gust mati la gana. I si no tens  gana noi, tens un problema. Al final sempre la necessites per  viure.

I potser també  hauria explicat a qualsevol home o a qualsevol dona dels que carretejaven per allà  la seva  insidiosa  rutina, conformats  i encara contents de tenir alguna  cosa a  fer , que : no és normal que  creguis  que  el que tens és el millor  que pots tenir . Que no hi ha res millor i que  si  hi és a tu no et pertany. Que tot està bé ja com està.

Tom Frost  va baixar els ulls i tot ell es va convertir en una pregària. Déu Meu, fes que no se´ls oblidi l´emoció!

El tren que esperava Tom Frost també arribava  tard però aquest no era el motiu de la seva  fúria.  Tenia molt clar que ningú escoltava ningú , que ningú fa cas a ningú, però tenia la intuició, intensament dolorosa, que havien oblidat  escoltar-se a si mateixos

Es va encendre una cigarreta  i  amb l´encenedor encara  en flama hauria calat foc a  aquella funcional, vistosa i buida estació.

Mr Siegal, vostè mateix….

 

 

Mr Siegal

 

Vaig gastar  tots els meus diners en una casa de putes mexicana,

a l´altra banda del  carrer d´una església  católica,

vaig netejar la meva pistola

i vaig cordar-me els botons de la  meva camisa de Borgonya.

Vaig disparar al matí per l´esquena

amb les  meves ales  vermelles posades.

Li vaig dir al sol que millor no baixés.

Si puc trobar una capsa de llumins

Pendré  foc a aquell Hotel. 

Digue´m valent capità!

Per que els dolents són tan  forts?

Com és que els Àngels se´n van a dormir

Quan  el dimoni deixa encesa la llum del porxo?

 Vaig deixar caure trenta dels grans,

Vaig vendre el meu cul al carrer Freemont.

EL batería em va  dir que hi havia un santuari

En una de les  habitacions del “Bagdad”

Vinga!. Una per les peles. Dues pel  xou,

Tres per estar preparats.

Vingia tia  tio, vinga!

 

Vaig dir-li: Ei Mr Siegal

Com collons puc sortir d´aquí?

 

Bé, en Willard anava  ben pet

amb una  botella plena de calor

conduint pels  revolts massa perillosos

d´ uns llençols bruts.

Va  dir: Ei tio, l´has de veure

quan els seus pares  han marxat.

Ei tio ,l´ has  d´escoltar

com engega la  sirena!!!!

Digue´m valent capità!

Per que els dolents són tan  forts?

Com és que els Àngels se´n van a dormir

Quan  el dimoni deixa encesa la llum del porxo.

 

Saps que no hi ha cap botella trencada

que hagi recollit amb els meus  fars

a l´altre costat de la frontera amb Nevada?

Allà la gent tés dura i moren joves

I tenen un cadáver amb bona pinta a cada moment.

Bé , el vigilant del Casino em  va dir

que havia de seguir movent-me.

Aquest és el lloc on vas  quan et mors.

Així que vaig disparar a una bellesa negra

I li vaig donar un petó entre els dos ulls

 Bé, en Willard anava  ben pet

amb una  botella plena de calor

conduint pels  revolts massa perillosos

d´ uns llençols bruts.

Va  dir: Ei tio, l´has de veure

quan els seus pares  han marxat.

Ei tio ,l´ has  d´escoltar

com engega la  sirena!!!!

 

Digue´m valent capità!

Per que els dolents són tan  forts?

Com és que els Àngels se´n van a dormir

Quan  el dimoni deixa encesa la llum del porxo.

LONG WAY HOME

EL LLARG CAMI CAP A CASA

Cada matí Tom Frost enfil.lava l´Avinguda del Moll. Fins i tot la rutina s´havia tornat gris, d´un fred blau, metal.litzat i quiet. Mentre  caminava, sense més  rumb  que el temps en el que havia d´estar de tornado, va veure comun home , que deuria rondar la quarantena, venia en la seva mateixa  direcció sense mirar-lo.

Tenia  el mòbil a l´orella i la mirada en el precipici de  si mateix, com  si el seu voltant no existís, seguint una línea recta i indestructible, sense  cap mena de  consideració pels que podia haver embestit,

Frost, aparta´t que  ve el tren!!!

Els seus pensaments  ho ironitzaven  gairebé tot. De fet, per això passejava cada matí, per defugir de la tragèdia, per arribar a concloure que només som  temps en mans del  temps i que no paga la pena fer un gra massa d´absolutament  res.

Es va apartar a un costat de la vorera, d´esquenes al mar del moll. Aquell home el  va sobrepassar com un cotxe de Fòrmula 1, ell a la seva i tots els quiets al seu rebuf.

Tom Frost va pensar que els grans conqueridors no són hostils. Són embaucadors, subtils  farsants que et convencen de  que no pots ser diferent.

Amb un allau de percepcions va recomposar la conversa que va  escoltar-li pel mòbil. Els breus fragments  que la seva imaginació va poder unir deien:

- I jo que sé què farem de  sopar!. Sí, ja he fet  la reserva. Recorda que tinc paddle  i que hauràs d´anar tu a buscar el nen a Tae-kwondo.  Que si.... , que vale.... Et deixo que tinc una trucada. Déu, déu, déu, déu, déu...

Tom Frost va aturar-se un moment. El fred continuava  blau, gris i metal.lic. Va pensar en que continuava tenint fòbia a les gavines i també en aquell home, en un nen adormit  i en una parella felicitant-se  per lo bé que s´ho havien passat follant , abans de posar-se de cul , girar pàgina i pensar en l´agenda de demà. 

El seu silenci no criticava, ni tan sols comentava, només sabia    que hi havia alguna cosa millor.

Feia tard  i algú l´esperava a l´estació. Les presses feien que tot semblés molt lluny.

Intimament  però no s´havia mogut mai d´enlloc . Sense voler s´havia passat la vida demanant disculpes per escollir sempre el cami més llarg  

 

 

El llarg camí cap a casa( Long way home-Tom Waits)

 

Ensopego en la foscor, estic perdut i molt sol

Encara que vaig dir que hi aniria abans que nosaltres

i et mostraria el camí de tornada a casa,

hi ha una llum allà dalt i no puc agafar-me del teu braç

perdona´m preciosa però sempre agafo el camí més llarg per tornar a casa.

 

Els diners simplement són quelcom que llences desde la cua del tren,

Tinc un cap ple d´imaginació i un barret ple de pluja.

Ja sé que vaig dir que no ho tornaria a fer més

Jo t´estimo preciosa però sempre agafo el camí més llarg per tornar a casa.

 

Poso el menjar a sobre la taula i un sostre damunt dels nostres caps

Però demà mateix ho canviaria tot per una bona autopista.

Guarda´t les esquenes si t´ ho he dir

L´amor és l´única cosa que sempre he conegut.

Hi ha una cosa segura; jo sempre agafo el camí més llarg per tornar a casa. 

Saps que t´estimo amor, més que al món sencer.

Tu ets la meva dona. Jo se que tu ets la meva perla.

Marxem més enllà de les llums de festa

on finalment poguem estar sols,

Vine amb mi i junts podrem agafar el camí més llarg per tornar a casa.

Little drop of poison

Tom Frost es va llevar com el dia, descomunalment  conquerit per una llum que entrava precisa i clara per la finestra.  El seu primer monòleg va ser per ella: Digues que si, ara que estàs ben neta, aprofita´t!

El sofà se li havia enganxat com una amant tarada suplicant-li que no el deixés. Però ni l´agilitat ni  la pena eren els seus forts. Si que ho era la mandra.

Abans d´aixecar-se va quedar-se deu minuts encarcarat en la placidesa  de saber que no tenia  res especial a fer aquell matí. Es resistia a moure´s . Sabia que les conseqüències físiques eren detestables però les morals eren pitjors. Va defugir del tòpic de que l´edat no perdona per inventar-se´n un de més original. No us queixeu muscles que ho faig pel vostre bé. No veieu que és boja?

Va desplegar-se com el prospecte d´un medicament caducat i va anar al bany. No era coix  , però en el matrimoni amb el seu propi cos, de vegades, les cames li posaven les banyes. Era un cornut temporal.

Després de  refrescar-se la cara , els seus ulls li van donar el “bon dia”.  Va aturar-se en una de les  fotografies que hi havia en el moble del menjador on cada dia desava les ulleres. No era un viatge al passat. Era simplement la foto d´un viatge.

Era injust i inapropiat pensar que els desastres provenen sempre de l´egoisme. La majoria provenen de l´impericia , de la por i de la punyetera mania que tenia ella en encriptar els missatges. Era tan bona que  ni ella mateixa podia desxifrar  el  seu password.

Massa màgia fa perdre la màgia, va pensar. Potser em vaig cansar de fer de Houdini i tu te´n vas fartar de que no n´encertés ni una.  El fracàs ens  va dur als retrets, els retrets al desgast i el desgast a l´instint de  supervivència.

Tom Frost no creia en els miracles però si en l´esforç que porta a conseguir-los.  Sense tenir-la   va tornar a saber-la estimar

Va acaronar el  vidre dient: Joder nena, ho podríem haver fet millor!!! Espero que estiguis bé

Una petita gota de  verí

M´agrada la meva  ciutat amb la seva petita gota de  verí,

Ningú sap que tots estan fent cua per tornar-se bojos.

Estic completament sol, m´he fumat els meus amics fins el filtre,

Però em sento molt més net després d´haver plogut.

Ella va  fotre el camp a la  tardor.

Aquella és la seva foto a la paret.

Ella sempre va tenir una petita gota de  verí.

Va fer el diable el món mentre Déu estava dormint?

Algú va  dir que mai podries obtenir un desig d´un os.

Un altre adéu equivocat i un centenar de mariners.

Veieu? Aquest cel de blau profund és casa meva.

Ella va  fotre el camp a la  tardor.

Aquella és la seva foto a la paret.

Ella sempre va tenir una petita gota de  verí.

Una rata sempre sap quan està entre mosteles(comadrejas)

Aquí sempre perds una mica més cada  dia.

Recordo els temps en els que un milió era un milió.

Ells sempre troben la manera de fer-t´ho pagar

d´una manera o d´ una altra

Ella va  fotre el camp a la  tardor.

Aquella és la seva foto a la paret.

Ella sempre va tenir una petita gota de  verí.

The part you throw away

Va arribar a casa entre alleujat i trist. Parlar amb la Martha no l´ havia tornat enlloc. El passat és passat per més que la nostàlgia intenti enredar-nos amb la seva malèvola insistència.

Sabia que estava  bé, que havia sigut moderadament feliç sense ell.  No era un visionari pero estava convençut que l´enemic més ferotge de la felicitat era el coneixement. Cada pregunta que es feia era un putada , sabés o no sabés quina era la resposta. Els moments inútils son els putos amos  de la vida.

La cafetera s´ havia  encallat un altre cop . Va treure la càpsula, va buidar l´ aigua, es vacremar per cotilla i va tornar-ho a intentar. La remor no era la mateixa però el cafè baixava gota a gota, com si li digués: ja vinc pesat, ja vinc...

Una de  les poques avantatges de la sobrevalorada solitut és que pots parlar sol. Mentre el cafè plovisquejava gandul  sobre  aquella magnifica tassa,Tom Frost va aixecar el cap. No hi havia cap cel, només un incaut sostre d´ al.lumini que li va fer d´ Olimp quan va dir: Ens tens entretinguts eh cabró?

Li agradava més el cafè que la son, però dos plaers alhora sembla que estiguin prohibits per llei.   Passaven deu minuts de l´ una de la matinada  i  sabia que  fins les quatre no es dormiria.

Va recordar que entre jugar a xaxes i infermeres, sense  cap resultat interessant com sempre, aquell dia no havia llegit el diari.

El va agafar sense  gaire esma. Podia predir gairebé plana per plana. Li agradava però mirar les composicions visuals . Una restitllera de cadavers sirians i a sota un esplèndid anunci de l´últim mòbil Samsung.  Tot era una mateixa pàgina de la vida, una vida que no tenia importància però que havia d´ estar ben comunicada.

Va anar directament als anuncis de putes. Preferia veure alguna teta encara que  fos en blanc i negre.  Tothom ven el seu cos , nomes varien els preus i la forma en què cobrar i pagar-los.

Va recordar una vella cançó . Es deia  “Aquesta és la part on la  cagues” i res podia resumir-lo millor.  Mig burleta  pensava que  no havia sigut gaire bon amant. 

Va adormir-se  en les fulles d´economia del diari. En qüestió de preus, l´emoció estava massa devaluada-.

La part on la cagues.

Balles molt lentament,

ho destrosses,

t´allunyes

i aleshores et gires.

Què va dir aquella vella rossa?

Ei nen, aquesta és la part on la cagues

Jo vull aquests ulls de captaire,

un cavall guanyador,

un ordenat divorci a la mexicana,

les pregàries a Santa Maria,

les mans de Houdini,

i un cambrer que sempre

ho entengui tot.

Deixaries anar les  flors

que estan sempre en el gerro?

T´assecaràs totes les llàgrimes

que tens a la cara?

No puc evitar pensar,

mentre tanco la porta,

que ja he fet això mateix

molts cops abans.

Els ossos han de marxar

però el desig pot quedar-se.

Un petó mai sap del tot

el que diran els llavis.

Oblida que et vaig fer mal.

Posa pedres en el nostre llit.

I en canvi recorda sempre

no amoinar-te per això.

Totes les teves cartes

van cremar en el foc.

El temps és només un record

barrejat amb desig.

No. Això no és el camí,

només és el mapa

Que se´n va com les parelles

d´un cabaret tancat

En una casa de putes portuguesa

una mosca va donant voltes

per l´habitació.

Aviat oblidaràs la cançó

que estaves  tocant

perque aquesta

és la part on la  cagues.

La part on la  cagues.

MARTHA

 

En Tom havia acabat de netejar l´ apartament.  Havia respirat tanta pols   que començava a témer que una altra crisi d´ asma l´ agafés sol a casa.

 Sabia perfectament com actuar  en aquests  casos, no perdre la calma, glopejar aire tan profundament com els seus pulmons li permetessin , abrigar-se bé i anar cap a l´ hospital on el tindrien tres hores amb una incòmode mascareta.

La seva intuició acostumava a  equivocar-se poc. Va demanar un taxi , es va posar el tres quarts, el barret ,i va  cridar l´ ascensor.

Exiliat en un box ,on les infermeres només passaven per anar a pixar al    lavabo reservat al personal , el vell Frost va fixar-se en el blanc estrany que tenien les habitacions d´ urgències. Com es pot arribar a morir un color?

Estar avorrit és més cruel que estar trist. El vell Frost  s´ entretenia comptant les capses de guants antisèptics. Li feia gracia que en sil.licona també hi haguessin talles. Per què sí en guants i no en condons? Però poca cosa mes podia fer, les altres capses li quedaven massa lluny i amb els anys havia perdut vista.

Tenia a poca gent a la qui trucar. La mascareta tambe li ho impedia . Quina excusa mes tonta va pensar. Repassava els contactes del seu mòbil  però la Martha no hi era.

Era la tristesa o l´ enyorança la pròxima estació on devia aturar-se? Que el temps es un cabró sense  escrúpols ja ho havia  escrit massa gent. Se l´ hauria de tractar més bé . Es l´únic que no ens abandonarà  mai , i quan marxem, marxarem amb ell.

En Tom tenia pressa perque s´ acabés la tercera dosi . Respirava la seva boira  com un fantasma atordit i desorientat en els seus propis desitjos . Quan el goteig del medicament s´ acabés marxaria d´ allà cagant llets. Només pregava a Déu que a alguna de les infermeres li entrés la fluixera com més ràpid millor.

Gairebé sempre les intuicions  son les vencedores dels perquès. Tom Frost ho havia après de tots els seus desastres. Però també havia après que el penediment  era l´ entreteniment dels dòcils.

Va tossir exageradament per cridar l´ atenció i, efectivament, al cap de res va aparèixer una infermera per afirmar que la boira s´ havia acabat. Vagi´s vestint Sr Frost que el doctor li prepara l´ informe. Eren les paraules que just necessitava.

S´ havia fet fosc, feia fred i tenia una cosa que fer.

Del barret nomes se li esbrina el gest, pero està  massa lluny per saber amb qui parla.

Quan l´ atreviment no es pensa, quan el resultat no importa,  quan nit del nord es trenca en  en una paraula…

 - Martha?

 

 

 

 

Marta

Operadora, operadora, un número si us plau.

Ja han passat molts anys.  Recordarà la meva vella veu

mentre jo lluito contra les meves llàgrimes?

 

Hola, Hola…. Ets  la Marta?

Sóc el vell Tom Frost.

És una  conferència, però no t´amoinis que la pago jo.

Han passat 40 anys o més,

si et plau Marta fes memòria,

trobem-nos per  fer un  café

que parlarem de  tot una mica

 I aquells  van ser dies de  roses, dies de poesia i prosa.

Marta: Tot el que jo tenia eres tu

I tot el que tu tenies era jo.

 

No existia el demà

empaquetàvem  les nostres penes

i les guardàvem pels dies de pluja.

 

Ara em sento que sóc molt més  vell.

Tu també ets molt més vella.

Com està el teu marit?

Com están els  teus  fills?

Saps que jo també em vaig casar?

Quina  sort que trobessis algú

que et donés  seguretat

perque érem joves  i erem  idiotes

ara som molt més  madurs.

 

I aquells  van ser dies de  roses, dies de poesia i prosa.

Marta: Tot el que jo tenia eres tu

I tot el que tu tenies era jo.

No existia el demà

empaquetàvem  les nostres penes

i les guardàvem pels dies de pluja

 

En aquells  temps jo  era molt impulsiu,

suposo que encara ho sóc

L´única cosa que  realment importava aleshores

era que jo era un home.

Suposo que  el  fet de que poguéssim acabar junts

Mai va ser possible

Però Marta, Marta

T´estimo. Que no ho  veus?

 

I aquells  van ser dies de  roses, dies de poesia i prosa.

Marta: Tot el que jo tenia eres tu

I tot el que tu tenies era jo.

No existia el demà

empaquetàvem  les nostres penes

i les guardàvem pels dies de pluja.

 

Encara  recordo  capvespres tranquils,

tremolant  al  teu  costat…..

If I have to go-

Si he de  marxar

Feia dies que en Tom volia fer neteja. L´apartament del carrer Lincoln no es mereixia estar on estava. El President, amb aquella barbeta de hippy mosca,  l´hauria apuntat directament amb el dit acusant-lo de porc i , com que no tenia cap fusell,  de poc patriota.

En un meravellós anarquisme,  pols i papers  tenien el seu propi paradís a casa seva. Entremaliats i joganers  es desordenaven els  uns als altres sense donar-se massa importància. De fet, ningú és tan bo com per creure´s imprescindible ni per ell mateix. En Tom Frost era ben conscient que tots els mites ho són per casualitat.

De la finestra es podien veure les grues del moll  i es preguntava si d´algun d´aquells contenidors que les esperaven , quan arribés la nit, sortirien un parell de  dotzenes de xinesos en estampida a muntar algun negoci.

L´opció del  restaurant quedava descartada per típica i poc original. Era molt més graciós imaginar-se els seus veïns garrepes sortir  de la botiga amb aquella cara de  cateto satisfet amb un parell de sabates de  deu dòlars i seguir-los el dia següent  passejant pel port, i observar-los com es quedaven quiets, ensumant l´aire com un castor refredat intentant esbrinar d´on collons venia aquella pudor que els perseguia. Serà el petroli oliós dels vaixells o les escombraries del McDonalds?. No capullos! Són els vostres peus!

Després de riure´s una mica de si mateix per haver estat temptat de comprar-se també unes sabates   va posar-se a fer feina. Va començar pels espectadors, la caçadora que tapava el globus terraqui i els mitjons que  feien d´orelles a la làmpara del menjador. La primera va anar a parar a l´armari encara mig marejada i els dos petits van entrar a  la rentadora , que els va acollir amb la tendresa d´una mestra de  guarderia.

Mentre feia pilons amb les  fulles disperses, distingint les blanques de les quadriculades, li va cridar l´atenció una de rosa pintada amb boli gruixut i negre. No li va fer falta llegir-la. Sense treure-la del sobre sabia com acabava: “Tu i jo sabem que un t´estimo de veritat ho és per sempre”.

En Tom sabia perfectament de qui  era . Va somriure amb la bella fragilitat que només tenen els sentiments que són eterns. Es va seure en el sofà però de seguida va sentir que li faltava alguna cosa. Va anar cap a l´armari  i va agafar la  caçadora. Se la va posar per sobre , just cobrint-li les espatlles. Va engegar la tele i sense cap abisme de tristesa va musitar: per sempre, nena, per sempre….

   

  

IF I HAVE TO GO (Si he de marxar)

TOM WAITS

Si algun dia he de marxar, te´n recordaràs de mi?

Trobaràs algú altre mentre jo sigui fora?

No hi ha res per mi en aquest món ple d´estranys.

Tot és la idea d´algú altre.

Aquest no és el meu lloc i tu no pots venir amb mi,

Només  faries que alentir-me.

Fins que no et vingui a  buscar no portis el cabell així.

Si no em pots ser fidel ho entendré.

Digues a tots els altres als que abraçaràs

Que jo et vaig dir que et vindria a  buscar.

Deixaré la meva jaqueta aquí perque no passis fred.

És tot el que jo puc fer….

Si algun dia he de marxar, te´n recordaràs de mi?

Trobaràs algú altre mentre jo sigui fora?