dijous, 7 de febrer del 2013

MARTHA


 

En Tom havia acabat de netejar l´ apartament.  Havia respirat tanta pols   que començava a témer que una altra crisi d´ asma l´ agafés sol a casa.

 Sabia perfectament com actuar  en aquests  casos, no perdre la calma, glopejar aire tan profundament com els seus pulmons li permetessin , abrigar-se bé i anar cap a l´ hospital on el tindrien tres hores amb una incòmode mascareta.

La seva intuició acostumava a  equivocar-se poc. Va demanar un taxi , es va posar el tres quarts, el barret ,i va  cridar l´ ascensor.

Exiliat en un box ,on les infermeres només passaven per anar a pixar al    lavabo reservat al personal , el vell Frost va fixar-se en el blanc estrany que tenien les habitacions d´ urgències. Com es pot arribar a morir un color?

Estar avorrit és més cruel que estar trist. El vell Frost  s´ entretenia comptant les capses de guants antisèptics. Li feia gracia que en sil.licona també hi haguessin talles. Per què sí en guants i no en condons? Però poca cosa mes podia fer, les altres capses li quedaven massa lluny i amb els anys havia perdut vista.

Tenia a poca gent a la qui trucar. La mascareta tambe li ho impedia . Quina excusa mes tonta va pensar. Repassava els contactes del seu mòbil  però la Martha no hi era.

Era la tristesa o l´ enyorança la pròxima estació on devia aturar-se? Que el temps es un cabró sense  escrúpols ja ho havia  escrit massa gent. Se l´ hauria de tractar més bé . Es l´únic que no ens abandonarà  mai , i quan marxem, marxarem amb ell.

En Tom tenia pressa perque s´ acabés la tercera dosi . Respirava la seva boira  com un fantasma atordit i desorientat en els seus propis desitjos . Quan el goteig del medicament s´ acabés marxaria d´ allà cagant llets. Només pregava a Déu que a alguna de les infermeres li entrés la fluixera com més ràpid millor.

Gairebé sempre les intuicions  son les vencedores dels perquès. Tom Frost ho havia après de tots els seus desastres. Però també havia après que el penediment  era l´ entreteniment dels dòcils.

Va tossir exageradament per cridar l´ atenció i, efectivament, al cap de res va aparèixer una infermera per afirmar que la boira s´ havia acabat. Vagi´s vestint Sr Frost que el doctor li prepara l´ informe. Eren les paraules que just necessitava.

S´ havia fet fosc, feia fred i tenia una cosa que fer.

Del barret nomes se li esbrina el gest, pero està  massa lluny per saber amb qui parla.

Quan l´ atreviment no es pensa, quan el resultat no importa,  quan nit del nord es trenca en  en una paraula…

 - Martha?

 

 

 

 

Marta


Operadora, operadora, un número si us plau.
Ja han passat molts anys.  Recordarà la meva vella veu
mentre jo lluito contra les meves llàgrimes?
 
Hola, Hola…. Ets  la Marta?
Sóc el vell Tom Frost.
És una  conferència, però no t´amoinis que la pago jo.
Han passat 40 anys o més,
si et plau Marta fes memòria,
trobem-nos per  fer un  café
que parlarem de  tot una mica

 I aquells  van ser dies de  roses, dies de poesia i prosa.
Marta: Tot el que jo tenia eres tu
I tot el que tu tenies era jo.
 
No existia el demà
empaquetàvem  les nostres penes
i les guardàvem pels dies de pluja.
 
Ara em sento que sóc molt més  vell.
Tu també ets molt més vella.
Com està el teu marit?
Com están els  teus  fills?
Saps que jo també em vaig casar?
Quina  sort que trobessis algú
que et donés  seguretat
perque érem joves  i erem  idiotes
ara som molt més  madurs.
 
I aquells  van ser dies de  roses, dies de poesia i prosa.
Marta: Tot el que jo tenia eres tu
I tot el que tu tenies era jo.
No existia el demà
empaquetàvem  les nostres penes
i les guardàvem pels dies de pluja
 
En aquells  temps jo  era molt impulsiu,
suposo que encara ho sóc
L´única cosa que  realment importava aleshores
era que jo era un home.
Suposo que  el  fet de que poguéssim acabar junts
Mai va ser possible
Però Marta, Marta
T´estimo. Que no ho  veus?
 
I aquells  van ser dies de  roses, dies de poesia i prosa.
Marta: Tot el que jo tenia eres tu
I tot el que tu tenies era jo.
No existia el demà
empaquetàvem  les nostres penes
i les guardàvem pels dies de pluja.
 
Encara  recordo  capvespres tranquils,
tremolant  al  teu  costat…..

2 comentaris:

  1. Sr Frost, la niebla se ha terminado. ;-)


    ResponElimina
  2. No existia el demà
    empaquetàvem les nostres penes
    i les guardàvem pels dies de pluja.

    No sé què dir...

    ResponElimina