En Tom havia acabat de netejar l´
apartament. Havia respirat tanta pols que començava a témer que una altra crisi d´
asma l´ agafés sol a casa.
Sabia
perfectament com actuar en aquests casos, no perdre la calma, glopejar aire tan
profundament com els seus pulmons li permetessin , abrigar-se bé i anar cap a
l´ hospital on el tindrien tres hores amb una incòmode mascareta.
La seva intuició acostumava a equivocar-se poc. Va demanar un taxi , es va
posar el tres quarts, el barret ,i va
cridar l´ ascensor.
Exiliat en un box ,on les infermeres només
passaven per anar a pixar al lavabo
reservat al personal , el vell Frost va fixar-se en el blanc estrany que tenien
les habitacions d´ urgències. Com es pot arribar a morir un color?
Estar avorrit és més cruel que estar trist. El
vell Frost s´ entretenia comptant les
capses de guants antisèptics. Li feia gracia que en sil.licona també hi
haguessin talles. Per què sí en guants i no en condons? Però poca cosa mes
podia fer, les altres capses li quedaven massa lluny i amb els anys havia
perdut vista.
Tenia a poca gent a la qui trucar. La mascareta
tambe li ho impedia . Quina excusa mes tonta va pensar. Repassava els contactes
del seu mòbil però la Martha no hi era.
Era la tristesa o l´ enyorança la pròxima
estació on devia aturar-se? Que el temps es un cabró sense escrúpols ja ho havia escrit massa gent. Se l´ hauria de tractar més
bé . Es l´únic que no ens abandonarà mai
, i quan marxem, marxarem amb ell.
En Tom tenia pressa perque s´ acabés la tercera
dosi . Respirava la seva boira com un
fantasma atordit i desorientat en els seus propis desitjos . Quan el goteig del
medicament s´ acabés marxaria d´ allà cagant llets. Només pregava a Déu que a
alguna de les infermeres li entrés la fluixera com més ràpid millor.
Gairebé sempre les intuicions son les vencedores dels perquès. Tom Frost ho
havia après de tots els seus desastres. Però també havia après que el
penediment era l´ entreteniment dels dòcils.
Va tossir exageradament per cridar l´ atenció
i, efectivament, al cap de res va aparèixer una infermera per afirmar que la
boira s´ havia acabat. Vagi´s vestint Sr Frost que el doctor li prepara l´
informe. Eren les paraules que just necessitava.
S´ havia fet fosc, feia fred i tenia una cosa
que fer.
Del barret nomes se li esbrina el gest, pero
està massa lluny per saber amb qui
parla.
Quan l´ atreviment no es pensa, quan el resultat no importa, quan nit del nord es trenca en en una paraula…
-
Martha?
Marta
Operadora, operadora, un número si us plau.
Ja han passat molts anys. Recordarà la meva vella veu
mentre jo lluito contra les meves llàgrimes?
Hola, Hola…. Ets la Marta?
Sóc el vell Tom Frost.
És una
conferència, però no t´amoinis que la pago jo.
Han passat 40 anys o més,
si et plau Marta fes memòria,
trobem-nos per
fer un café
que parlarem de
tot una mica
Marta: Tot el que jo tenia eres tu
I tot el que tu tenies era jo.
No existia el demà
empaquetàvem
les nostres penes
i les guardàvem pels dies de pluja.
Ara em sento que sóc molt més vell.
Tu també ets molt més vella.
Com està el teu marit?
Com están els
teus fills?
Saps que jo també em vaig casar?
Quina sort
que trobessis algú
que et donés
seguretat
perque érem joves
i erem idiotes
ara som molt més
madurs.
I aquells van
ser dies de roses, dies de poesia i
prosa.
Marta: Tot el que jo tenia eres tu
I tot el que tu tenies era jo.
No existia el demà
empaquetàvem
les nostres penes
i les guardàvem pels dies de pluja
En aquells
temps jo era molt impulsiu,
suposo que encara ho sóc
L´única cosa que
realment importava aleshores
era que jo era un home.
Suposo que
el fet de que poguéssim acabar
junts
Mai va ser possible
Però Marta, Marta
T´estimo. Que no ho
veus?
I aquells van
ser dies de roses, dies de poesia i
prosa.
Marta: Tot el que jo tenia eres tu
I tot el que tu tenies era jo.
No existia el demà
empaquetàvem
les nostres penes
i les guardàvem pels dies de pluja.
Encara
recordo capvespres tranquils,
tremolant
al teu costat…..
Sr Frost, la niebla se ha terminado. ;-)
ResponEliminaNo existia el demà
ResponEliminaempaquetàvem les nostres penes
i les guardàvem pels dies de pluja.
No sé què dir...