Havien
passat tres mesos i ja érem a l´hivern. A prop del passeig del port
la humitat i aquell coi de boirina sempre mullada s´havien
instal.lat de forma malhumorada i perpètua en els ossos de Tom
Frost.
La
Kate Branson ja havia marxat de la Ciutat.
Aquest
cop, la Kate i el Tom havien decidit rebel.lar-se contra la
prudència, contra aquell instint innat que els impedia ni tan sols
intentar-se fer mal .
Tot
el que la distància havia convertit en aquella pseudo-tristesa cruel
que no et deixa ensorrar-te del tot l´havien reconduït en aquella
breu trobada en el restaurant d´Union Square.-
Tom
Frost creia, absolutament convençut, que tots els problemes son
una piràmide de multituds.
La
gent no té temps per la gent i per tant , traidorament encoratjats,
comencem a pujar la piràmide amb relativa solvència. Ningú ens
qüestiona. Ningú es preocupa per ensenyar-nos . Cadascú és
l´amo absolut de la seva raó. Els objectius sempre per sobre dels
perquès.
I
quan eres a dalt només estaves tu i la teva por a fotre´t la
gran hòstia. Et creies massa bo com per dir-los que et feien por
les altures. Eres massa orgullós per dir-los que no tenies ni puta
idea del perquè s´havia d´anar tan amunt.
En
els cims només hi ha lloc per un . Dels cims neixen totes les
solituts.
La
Kate Branson i el Tom Frost van decidir baixar de les respectives
cúspides i barrejar-se en l´anònima rutina de necessitar-se l´un
de l´altre.
Aquell
dia a Union Square van prometre no abandonar-se. L´experiència
sempre ens acaba dient que les bones intencions no són una droga
suficient per sobreviure.
Tom
Frost encara es sorprenia de com la Kate havia pogut arrencar-li
el jurament de que la trucaria cada divendres.
Serà el nostre dia
de la sort li va dir tossudament entremaliada.
I
com cada divendres a l´entrar al capvespre Tom Frost deixava anar
un “ la mare que la va parir...” mentre preparava el seu propi
altar: la manta , el sofà, un bon escocès de vint anys i l´única
frase per la que valia la pena tota la setmana:
Hola
Kate.
Dia
de sort
La
noia més guapa de tot el món
està
a una petita ciutat espanyola.
però
la vaig deixar per un bombonet
i
li vaig dir que ja ens veuríem
però
aquell bombonet
i
el seu cor de vidre
no
podria ni aguantar una espelma
per
anar donant voltes
sense
fer res.
Així
que no ploris per mi
perque
jo ja me´n vaig
i
tornaré
algun
dia de sort
Digue-li
a la penya
que
ho estic fent bé
que
vaig deixar enrere
els
meus problemes
i
les meves afliccions.
Així
que canteu per mi
perque
jo no puc tornar a casa.
Encara
em queda
molt
camí per recórrer
Perque
la Sra Kelsey,
la
que ensenyava ball a l´escola
i
al vell Johnny O´Toole
encara
els guanyaria al billar
Així
que no ploris per mi
perque
jo ja me´n vaig
i
tornaré
algun
dia de sort
Quan
només era un noi
el
meu pare em va sentar als seus genolls
i
em va dir...
bé
em va dir moltes coses.
Em
va dir: fill meu,
Hi
hauran moltes coses en aquest món
a
les que no trobaràs cap sentit,
però
quan estiguis trist
i
hagis perdut tots els teus somnis
veuràs
que no hi ha res
com
un foc de camp
i
una llauna de mongetes.
Així
que no ploris per mi
perque
jo ja me´n vaig
i
tornaré
algun
dia de sort
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada