dimarts, 24 de desembre del 2013

LUCKY DAY

Havien passat tres mesos i ja érem a l´hivern. A prop del passeig del port la humitat i aquell coi de boirina sempre mullada s´havien instal.lat de forma malhumorada i perpètua en els ossos de Tom Frost.

La Kate Branson ja havia marxat de la Ciutat.

Aquest cop, la Kate i el Tom havien decidit rebel.lar-se contra la prudència, contra aquell instint innat que els impedia ni tan sols intentar-se fer mal .

Tot el que la distància havia convertit en aquella pseudo-tristesa cruel que no et deixa ensorrar-te del tot l´havien reconduït en aquella breu trobada en el restaurant d´Union Square.-

Tom Frost creia, absolutament convençut, que tots els problemes son una piràmide de multituds.

La gent no té temps per la gent i per tant , traidorament encoratjats, comencem a pujar la piràmide amb relativa solvència. Ningú ens qüestiona. Ningú es preocupa per ensenyar-nos . Cadascú és l´amo absolut de la seva raó. Els objectius sempre per sobre dels perquès.

I quan eres a dalt només estaves tu i la teva por a fotre´t la gran hòstia. Et creies massa bo com per dir-los que et feien por les altures. Eres massa orgullós per dir-los que no tenies ni puta idea del perquè s´havia d´anar tan amunt.

En els cims només hi ha lloc per un . Dels cims neixen totes les solituts.

La Kate Branson i el Tom Frost van decidir baixar de les respectives cúspides i barrejar-se en l´anònima rutina de necessitar-se l´un de l´altre.

Aquell dia a Union Square van prometre no abandonar-se. L´experiència sempre ens acaba dient que les bones intencions no són una droga suficient per sobreviure.

Tom Frost encara es sorprenia de com la Kate havia pogut arrencar-li el jurament de que la trucaria cada divendres. 

 Serà el nostre dia de la sort li va dir tossudament entremaliada.


I com cada divendres a l´entrar al capvespre Tom Frost deixava anar un “ la mare que la va parir...” mentre preparava el seu propi altar: la manta , el sofà, un bon escocès de vint anys i l´única frase per la que valia la pena tota la setmana:

Hola Kate.




Dia de sort

La noia més guapa de tot el món
està a una petita ciutat espanyola.
però la vaig deixar per un bombonet
i li vaig dir que ja ens veuríem
però aquell bombonet
i el seu cor de vidre
no podria ni aguantar una espelma
per anar donant voltes
sense fer res.

Així que no ploris per mi
perque jo ja me´n vaig
i tornaré
algun dia de sort

Digue-li a la penya
que ho estic fent bé
que vaig deixar enrere
els meus problemes
i les meves afliccions.

Així que canteu per mi
perque jo no puc tornar a casa.
Encara em queda
molt camí per recórrer

Perque la Sra Kelsey,
la que ensenyava ball a l´escola
i al vell Johnny O´Toole
encara els guanyaria al billar
Així que no ploris per mi
perque jo ja me´n vaig
i tornaré
algun dia de sort

Quan només era un noi
el meu pare em va sentar als seus genolls
i em va dir...
bé em va dir moltes coses.
Em va dir: fill meu,
Hi hauran moltes coses en aquest món
a les que no trobaràs cap sentit,
però quan estiguis trist
i hagis perdut tots els teus somnis
veuràs que no hi ha res
com un foc de camp
i una llauna de mongetes.

Així que no ploris per mi
perque jo ja me´n vaig
i tornaré

algun dia de sort 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada