Coney Island Baby

El seu aspecte era magnífic. Va baixar del tren elegantment distesa , amb aquella naturalitat pròpia de les persones  que fan un pas sense pensar ni preveure quin serà el següent.

A la Kate Branson no li calia anunciar-se.  No li feia falta presentar-se  com inaccessible, com aquelles  dives  absurdes que van presentant els seus títols sense que ningú els hi pregunti per ells.

Al Tom Frost sempre  li havien molestat profundament aquest  tipus de dones, les que abans d´obrir la  boca  ja li havien enumerat puntillosa i escrupolosament tots els seus trofeus: “el meu marit”, “ el meu nòvio”…

Viure de les vitrines no pot ser bo. Quants pobres desgraciats passaven la seva vida dissecats a la paret al costat del cèrvol de les grans banyes? El Tom havia après que els caçadors són massa soberbis, que ni es plantegen que la presa pugui sorprendre´ls, que creuen cegament que amb la seva superioritat tàctica en tenen prou per vèncer. Passen tant temps vanagloriant-se de les seves  gestes passades que les armes se´ls oxiden.

Però a la Kate no la recordava així. Tenia tanta feina en aclarir-se ella mateixa que li faltava temps per gaudir-se. Era de les que quan es comprava un vestit nou el deixava setmanes, fins i tot mesos, a l´armari. Sabia que era seu però no tenia clar si se´l mereixia, si se la veuria excessivament guapa, si la creurien una pretenciosa, o si el simple fet de posar-se´l faria desaparèixer la seva màgia.  La inseguretat conscient i noble és encantadora.

Quan els seus peus van establir-se pausadament a l´andana  el Tom Frost va axinar els seus ulls fent-los somriure. Aquella boja despistada no havia canviat.

La seva primera conversa en molt de temps va ser mantinguda en silenci, només amb la mirada.

 Com està la meva noia de Coney Island?

Ei Tom, ho has vist? He aconseguit baixar del tren sense fotre´m de lloros a terra!

La nena de Coney  Island

Cada nit ve a portar-me a la terra dels somnis

Quan estic amb ella sóc l´home més ric de la Ciutat.

És una rosa. És una perla.

És la roda que fa girar el meu món.

Totes les estrelles compleixen els seus desitjos en els seus ulls

És la meva nena de Coney Island!

És la meva noia de Coney Island!

És una princesa amb un vestit vermell.

Per mi és la lluna enmig de la boira

És la meva nena de Coney Island!

És la meva noia de Coney Island!

El tren de les 2:19

Tenia ganes de  sortir d´aquella estaciói s´estava posant nerviós. Ja havia escrit el que  havia d´escriure i , amb un sentiment inútil de buidor, sentia que havia pagat religiosament a les muses. Era el de sempre, els premis són pels altres. A ell només li quedaria, com a molt,  un: “és un poema preciós Tom”.

I què en faria d´això?  No volia que el paguessin ni  amb satisfacció,  vanitat, ni orgull. Un poema no deixa de ser una petició perque algú et convidi a una cervesa, perque algú que et besi, que t´abraci , i perque alguna dona es depulli per tu sense demanar-li.

Tom Frost va mirar el rellotge. Passaven quaranta minuts de les dues del migdia i l´espera se li havia  fet eterna. El tren de les 2:19 anava  amb retard , tenia gana i estava de molta mala llet.

Es recriminava a si mateix  el que sempre  havia  estat, un il.lús incorregible. Però les coses estaven canviant i ja no hi creia tant amb la justícia divina, aquella  tonteria que  diuen  que tothom acaba  sent una conseqüència de les seves pròpies actuacions, que tothom acaba recollint allò que sembra.

Aquesta teoria és igual de maca que d´estúpida. Els cabrons sempre et roben la bona  sort i la se la queden per ells, per continuar fent el que els roti, immaculats, cínics, cruels.

De vegades Tom Frost havia analitzat el seu propi comportament, i en una visió punyent i crítica , acabava concloent  de que no es tractava res més que un acte de pura covardia, de no atrevir-se a rebel.lar-se  , de conformar-se vençut, d´esperar la justícia d´un Déu del que no va tenir mai notícies.

De l´horitzó mig emboirat s´albirava que el tren ja venia. Presumit, va ajustar-se instintivament l´abric i amb les mans es va pentinar els cabells. Hauria perdut la  reserva en el  Restuarant?

Li donava  exactament igual, en trobaria un altre. Aquest cop no es deixaria guanyar tan fàcilment. Havia decidit jugar la partida i disfrutar-la.-

En el tren de les 2:19

Vaig perdre tot el que  tenia en el diluvi de 1929

El paller va quedar soterrat sota una gran capa de fang.

Ara no em queda  res més que el xiulet i el vapor ,

La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Vaig dir-li: Ei, Ei, no sé què fer!

Però et recordaré!

Ei, Ei, no sé què fer!

La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Hi ha un  tio que està predicant

sobre l´infern i la condemnació

rebotint-se contra les parets de l´Estació Central.

La vaig tractar molt malament,

em  vaig comportar com un capullo

La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Vaig dir-li: Ei, Ei, no sé què fer!

Però et recordaré!

Ei, Ei, no sé què fer!

La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Sempre m´ha confós aquella merda del “ying” i el “yang”

Potser sortiràs ben rentat però sempre quedarà una taca,

La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Vaig dir-li: Ei, Ei, no sé què fer!

Però et recordaré!

Ei, Ei, no sé què fer!

La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Vaig pedre el meu fill amb l´aigua,

 i el capellà va emportar-se a la núvia.

La vaig enviar per una botella

però quan va tornar no tenia el meu whisky,

no tenia la meva ginebra.

només tenia un barret ple de plomes

i un somriure macabre

Vaig dir-li: Ei, Ei, no sé què fer!

Però et recordaré!

Ei, Ei, no sé què fer!

La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

En el tren et fas més petita mentre t´allunyes

La remor cobreix tot el que em vas voler dir.

Era una gota de pluja o una llàgrima el que hi havia en els teus ulls?

T´assecaves les ungles o m´estaves dient adéu amb la mà?

Vaig dir-li: Ei, Ei, no sé què fer!

Però et recordaré!

Ei, Ei, no sé què fer!

La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Take me home

Tom Frost encara estava esperant el tren. Es va seure  en una planxa de metall gris, igual de gris  que el cel que ja no el protegia.

 

Algun geni va etiquetar-la de disseny i deurien haver pagat una pasta per aquella inmensa  tonteria.

 

Va pensar que no li havia  agradat mai jugar a les  endevinalles . Odiava les suposicions , el joc fácil de saber abans  la resposta que la pregunta, el caire pretenciós dels artistes que quan no sabien què volien dir deixaven que els altres ho decisissin per ells, donar-los la  raó i satisfer la seva manca d´honestedat amb la seva pedanteria-

 

Una veu encartronada i estèril avisava que els trens anaven malament. Va treure una llibreteta i alguna cosa per escriure-hi a  sobre.- A Tom Frost li agradava explicar-se amb ulls i ratlles.

 

 

Sense títol

 

La distància entre tu i jo

són les paraules invictes

d´un silenci estúpid. 

Quina llàstima

que prefereixis

veure passar el temps

que sentir-lo

i trobar-lo

a faltar

 

 

 

 

Porta´m a  casa

 

Porta´m a  casa tonta meva!

Abraça´m!

Porta´m a  casa tonta meva!

El món no gira sense  tu!

 

Sento molt haver-te trencat el cor.

Si et plau, no marxis del meu costat

Porta´m a  casa tonta meva!

Perque encara estic enamorat de tu.

 

MR SIEGAL

Les estacions de tren  havien perdut  amb els  anys  l´encant de l´abandó  , aquella subtil deixadesa  envellida, inalterable i digna, que continuava fent la seva  feina  sense  que ningú es preocupés per ella.

Ara les havien aprimat, reduïdes a una aparença funcional i vistosa, amb les llums exagerades, els espais oberts i buits.  Amb molta imaginació  podria  haver dibuixat l´andana com un  immens  cel on perdre´s. Però no era així. Ara tot estava dissenyat simplement perque no et trobessin.

Tom Frost no tenia un sentit massa agut de l´enyor. Era només la seva particular lucidesa la que a  voltes l´entristia, però només  cap endins.  A les  afores només  hi havia un home disposat,  afable i educat , que només  fugia amb el silenci quan  la claredat se li feia insuportable, intentant  sempre  no fer mal a ningú.

Hauria agafat  aquell  home distret amb el ditxós “ Apalabrados” i no li hauria parlat del mar,  ni del vent, ni de la nit, ni de cap tòpic  de romanticisme nyonya i irreal. Només li diría: Quina  manera de competir més  absurda. Guanyar per guanyar sense  cap recompensa, cap premi, ni tan sols el de tenir  el gust de veure-li la cara  al vençut.  A quin nivell  més baix han caigut  els límits de la satisfacció…

Hauria abordat aquell  jove  amb la camiseta imperi que  havia  convertit la seva esquena i les  seves  espatlles en  els set turons de  Roma i que   ara lluïa  orgullós ser el centre de les set mirades i li hagués dit: Noi, està molt bé  que  et cuidis però vigila i no t´obsessionis. És veritat que el menjar entra pels ulls però  el que  realment  necessites és  que el seu gust mati la gana. I si no tens  gana noi, tens un problema. Al final sempre la necessites per  viure.

I potser també  hauria explicat a qualsevol home o a qualsevol dona dels que carretejaven per allà  la seva  insidiosa  rutina, conformats  i encara contents de tenir alguna  cosa a  fer , que : no és normal que  creguis  que  el que tens és el millor  que pots tenir . Que no hi ha res millor i que  si  hi és a tu no et pertany. Que tot està bé ja com està.

Tom Frost  va baixar els ulls i tot ell es va convertir en una pregària. Déu Meu, fes que no se´ls oblidi l´emoció!

El tren que esperava Tom Frost també arribava  tard però aquest no era el motiu de la seva  fúria.  Tenia molt clar que ningú escoltava ningú , que ningú fa cas a ningú, però tenia la intuició, intensament dolorosa, que havien oblidat  escoltar-se a si mateixos

Es va encendre una cigarreta  i  amb l´encenedor encara  en flama hauria calat foc a  aquella funcional, vistosa i buida estació.

Mr Siegal, vostè mateix….

 

 

Mr Siegal

 

Vaig gastar  tots els meus diners en una casa de putes mexicana,

a l´altra banda del  carrer d´una església  católica,

vaig netejar la meva pistola

i vaig cordar-me els botons de la  meva camisa de Borgonya.

Vaig disparar al matí per l´esquena

amb les  meves ales  vermelles posades.

Li vaig dir al sol que millor no baixés.

Si puc trobar una capsa de llumins

Pendré  foc a aquell Hotel. 

Digue´m valent capità!

Per que els dolents són tan  forts?

Com és que els Àngels se´n van a dormir

Quan  el dimoni deixa encesa la llum del porxo?

 Vaig deixar caure trenta dels grans,

Vaig vendre el meu cul al carrer Freemont.

EL batería em va  dir que hi havia un santuari

En una de les  habitacions del “Bagdad”

Vinga!. Una per les peles. Dues pel  xou,

Tres per estar preparats.

Vingia tia  tio, vinga!

 

Vaig dir-li: Ei Mr Siegal

Com collons puc sortir d´aquí?

 

Bé, en Willard anava  ben pet

amb una  botella plena de calor

conduint pels  revolts massa perillosos

d´ uns llençols bruts.

Va  dir: Ei tio, l´has de veure

quan els seus pares  han marxat.

Ei tio ,l´ has  d´escoltar

com engega la  sirena!!!!

Digue´m valent capità!

Per que els dolents són tan  forts?

Com és que els Àngels se´n van a dormir

Quan  el dimoni deixa encesa la llum del porxo.

 

Saps que no hi ha cap botella trencada

que hagi recollit amb els meus  fars

a l´altre costat de la frontera amb Nevada?

Allà la gent tés dura i moren joves

I tenen un cadáver amb bona pinta a cada moment.

Bé , el vigilant del Casino em  va dir

que havia de seguir movent-me.

Aquest és el lloc on vas  quan et mors.

Així que vaig disparar a una bellesa negra

I li vaig donar un petó entre els dos ulls

 Bé, en Willard anava  ben pet

amb una  botella plena de calor

conduint pels  revolts massa perillosos

d´ uns llençols bruts.

Va  dir: Ei tio, l´has de veure

quan els seus pares  han marxat.

Ei tio ,l´ has  d´escoltar

com engega la  sirena!!!!

 

Digue´m valent capità!

Per que els dolents són tan  forts?

Com és que els Àngels se´n van a dormir

Quan  el dimoni deixa encesa la llum del porxo.

LONG WAY HOME

EL LLARG CAMI CAP A CASA

Cada matí Tom Frost enfil.lava l´Avinguda del Moll. Fins i tot la rutina s´havia tornat gris, d´un fred blau, metal.litzat i quiet. Mentre  caminava, sense més  rumb  que el temps en el que havia d´estar de tornado, va veure comun home , que deuria rondar la quarantena, venia en la seva mateixa  direcció sense mirar-lo.

Tenia  el mòbil a l´orella i la mirada en el precipici de  si mateix, com  si el seu voltant no existís, seguint una línea recta i indestructible, sense  cap mena de  consideració pels que podia haver embestit,

Frost, aparta´t que  ve el tren!!!

Els seus pensaments  ho ironitzaven  gairebé tot. De fet, per això passejava cada matí, per defugir de la tragèdia, per arribar a concloure que només som  temps en mans del  temps i que no paga la pena fer un gra massa d´absolutament  res.

Es va apartar a un costat de la vorera, d´esquenes al mar del moll. Aquell home el  va sobrepassar com un cotxe de Fòrmula 1, ell a la seva i tots els quiets al seu rebuf.

Tom Frost va pensar que els grans conqueridors no són hostils. Són embaucadors, subtils  farsants que et convencen de  que no pots ser diferent.

Amb un allau de percepcions va recomposar la conversa que va  escoltar-li pel mòbil. Els breus fragments  que la seva imaginació va poder unir deien:

- I jo que sé què farem de  sopar!. Sí, ja he fet  la reserva. Recorda que tinc paddle  i que hauràs d´anar tu a buscar el nen a Tae-kwondo.  Que si.... , que vale.... Et deixo que tinc una trucada. Déu, déu, déu, déu, déu...

Tom Frost va aturar-se un moment. El fred continuava  blau, gris i metal.lic. Va pensar en que continuava tenint fòbia a les gavines i també en aquell home, en un nen adormit  i en una parella felicitant-se  per lo bé que s´ho havien passat follant , abans de posar-se de cul , girar pàgina i pensar en l´agenda de demà. 

El seu silenci no criticava, ni tan sols comentava, només sabia    que hi havia alguna cosa millor.

Feia tard  i algú l´esperava a l´estació. Les presses feien que tot semblés molt lluny.

Intimament  però no s´havia mogut mai d´enlloc . Sense voler s´havia passat la vida demanant disculpes per escollir sempre el cami més llarg  

 

 

El llarg camí cap a casa( Long way home-Tom Waits)

 

Ensopego en la foscor, estic perdut i molt sol

Encara que vaig dir que hi aniria abans que nosaltres

i et mostraria el camí de tornada a casa,

hi ha una llum allà dalt i no puc agafar-me del teu braç

perdona´m preciosa però sempre agafo el camí més llarg per tornar a casa.

 

Els diners simplement són quelcom que llences desde la cua del tren,

Tinc un cap ple d´imaginació i un barret ple de pluja.

Ja sé que vaig dir que no ho tornaria a fer més

Jo t´estimo preciosa però sempre agafo el camí més llarg per tornar a casa.

 

Poso el menjar a sobre la taula i un sostre damunt dels nostres caps

Però demà mateix ho canviaria tot per una bona autopista.

Guarda´t les esquenes si t´ ho he dir

L´amor és l´única cosa que sempre he conegut.

Hi ha una cosa segura; jo sempre agafo el camí més llarg per tornar a casa. 

Saps que t´estimo amor, més que al món sencer.

Tu ets la meva dona. Jo se que tu ets la meva perla.

Marxem més enllà de les llums de festa

on finalment poguem estar sols,

Vine amb mi i junts podrem agafar el camí més llarg per tornar a casa.

Little drop of poison

Tom Frost es va llevar com el dia, descomunalment  conquerit per una llum que entrava precisa i clara per la finestra.  El seu primer monòleg va ser per ella: Digues que si, ara que estàs ben neta, aprofita´t!

El sofà se li havia enganxat com una amant tarada suplicant-li que no el deixés. Però ni l´agilitat ni  la pena eren els seus forts. Si que ho era la mandra.

Abans d´aixecar-se va quedar-se deu minuts encarcarat en la placidesa  de saber que no tenia  res especial a fer aquell matí. Es resistia a moure´s . Sabia que les conseqüències físiques eren detestables però les morals eren pitjors. Va defugir del tòpic de que l´edat no perdona per inventar-se´n un de més original. No us queixeu muscles que ho faig pel vostre bé. No veieu que és boja?

Va desplegar-se com el prospecte d´un medicament caducat i va anar al bany. No era coix  , però en el matrimoni amb el seu propi cos, de vegades, les cames li posaven les banyes. Era un cornut temporal.

Després de  refrescar-se la cara , els seus ulls li van donar el “bon dia”.  Va aturar-se en una de les  fotografies que hi havia en el moble del menjador on cada dia desava les ulleres. No era un viatge al passat. Era simplement la foto d´un viatge.

Era injust i inapropiat pensar que els desastres provenen sempre de l´egoisme. La majoria provenen de l´impericia , de la por i de la punyetera mania que tenia ella en encriptar els missatges. Era tan bona que  ni ella mateixa podia desxifrar  el  seu password.

Massa màgia fa perdre la màgia, va pensar. Potser em vaig cansar de fer de Houdini i tu te´n vas fartar de que no n´encertés ni una.  El fracàs ens  va dur als retrets, els retrets al desgast i el desgast a l´instint de  supervivència.

Tom Frost no creia en els miracles però si en l´esforç que porta a conseguir-los.  Sense tenir-la   va tornar a saber-la estimar

Va acaronar el  vidre dient: Joder nena, ho podríem haver fet millor!!! Espero que estiguis bé

Una petita gota de  verí

M´agrada la meva  ciutat amb la seva petita gota de  verí,

Ningú sap que tots estan fent cua per tornar-se bojos.

Estic completament sol, m´he fumat els meus amics fins el filtre,

Però em sento molt més net després d´haver plogut.

Ella va  fotre el camp a la  tardor.

Aquella és la seva foto a la paret.

Ella sempre va tenir una petita gota de  verí.

Va fer el diable el món mentre Déu estava dormint?

Algú va  dir que mai podries obtenir un desig d´un os.

Un altre adéu equivocat i un centenar de mariners.

Veieu? Aquest cel de blau profund és casa meva.

Ella va  fotre el camp a la  tardor.

Aquella és la seva foto a la paret.

Ella sempre va tenir una petita gota de  verí.

Una rata sempre sap quan està entre mosteles(comadrejas)

Aquí sempre perds una mica més cada  dia.

Recordo els temps en els que un milió era un milió.

Ells sempre troben la manera de fer-t´ho pagar

d´una manera o d´ una altra

Ella va  fotre el camp a la  tardor.

Aquella és la seva foto a la paret.

Ella sempre va tenir una petita gota de  verí.

The part you throw away

Va arribar a casa entre alleujat i trist. Parlar amb la Martha no l´ havia tornat enlloc. El passat és passat per més que la nostàlgia intenti enredar-nos amb la seva malèvola insistència.

Sabia que estava  bé, que havia sigut moderadament feliç sense ell.  No era un visionari pero estava convençut que l´enemic més ferotge de la felicitat era el coneixement. Cada pregunta que es feia era un putada , sabés o no sabés quina era la resposta. Els moments inútils son els putos amos  de la vida.

La cafetera s´ havia  encallat un altre cop . Va treure la càpsula, va buidar l´ aigua, es vacremar per cotilla i va tornar-ho a intentar. La remor no era la mateixa però el cafè baixava gota a gota, com si li digués: ja vinc pesat, ja vinc...

Una de  les poques avantatges de la sobrevalorada solitut és que pots parlar sol. Mentre el cafè plovisquejava gandul  sobre  aquella magnifica tassa,Tom Frost va aixecar el cap. No hi havia cap cel, només un incaut sostre d´ al.lumini que li va fer d´ Olimp quan va dir: Ens tens entretinguts eh cabró?

Li agradava més el cafè que la son, però dos plaers alhora sembla que estiguin prohibits per llei.   Passaven deu minuts de l´ una de la matinada  i  sabia que  fins les quatre no es dormiria.

Va recordar que entre jugar a xaxes i infermeres, sense  cap resultat interessant com sempre, aquell dia no havia llegit el diari.

El va agafar sense  gaire esma. Podia predir gairebé plana per plana. Li agradava però mirar les composicions visuals . Una restitllera de cadavers sirians i a sota un esplèndid anunci de l´últim mòbil Samsung.  Tot era una mateixa pàgina de la vida, una vida que no tenia importància però que havia d´ estar ben comunicada.

Va anar directament als anuncis de putes. Preferia veure alguna teta encara que  fos en blanc i negre.  Tothom ven el seu cos , nomes varien els preus i la forma en què cobrar i pagar-los.

Va recordar una vella cançó . Es deia  “Aquesta és la part on la  cagues” i res podia resumir-lo millor.  Mig burleta  pensava que  no havia sigut gaire bon amant. 

Va adormir-se  en les fulles d´economia del diari. En qüestió de preus, l´emoció estava massa devaluada-.

La part on la cagues.

Balles molt lentament,

ho destrosses,

t´allunyes

i aleshores et gires.

Què va dir aquella vella rossa?

Ei nen, aquesta és la part on la cagues

Jo vull aquests ulls de captaire,

un cavall guanyador,

un ordenat divorci a la mexicana,

les pregàries a Santa Maria,

les mans de Houdini,

i un cambrer que sempre

ho entengui tot.

Deixaries anar les  flors

que estan sempre en el gerro?

T´assecaràs totes les llàgrimes

que tens a la cara?

No puc evitar pensar,

mentre tanco la porta,

que ja he fet això mateix

molts cops abans.

Els ossos han de marxar

però el desig pot quedar-se.

Un petó mai sap del tot

el que diran els llavis.

Oblida que et vaig fer mal.

Posa pedres en el nostre llit.

I en canvi recorda sempre

no amoinar-te per això.

Totes les teves cartes

van cremar en el foc.

El temps és només un record

barrejat amb desig.

No. Això no és el camí,

només és el mapa

Que se´n va com les parelles

d´un cabaret tancat

En una casa de putes portuguesa

una mosca va donant voltes

per l´habitació.

Aviat oblidaràs la cançó

que estaves  tocant

perque aquesta

és la part on la  cagues.

La part on la  cagues.