Never let go

Tom Frost estava contínuament enamorat però no se li estava  permès dir-ho. Si temps  enrere  li haguéssin preguntat si sabia què era  l´amor  hauria contestat que no.

S´havia equivocat de perspectiva. L´amor  necessita de mires  curtes . Intentar  encabir-lo en qualsevol horitzó  fa que el perdis de vista. No li deixis massa  espai, toca´l amb les mans , no l´intentis definir, no te´l prohibeixis,  i sobretot no li donis mai  ni objectius ni pretensions.

Però ara si que podia donar-li un  nom. L´amor és una col.leció de moments i la teva única feina en aquesta  vida és sumar-ne tants com puguis.

I els ulls de la Kate, aquella mirada honesta, digna i sincera era un dels moments predilectes del  Tom, recollir els seus  somriures  nerviosos i  els seus intents de posar-se guapa cada tres minuts canviant-se els  cabells de lloc.

La seva  conversa quedarà sempre emparada en la seva intimitat. No estic  parlant de les  frases, de les històries  més o menys inventades de retrets, desamors, epopeies laborals, desastres  financers i tots  els  futurs incerts. La seva  millor conversa era aquell moment, el seu.

El cafè després dels postres era premonitori de que el  temps s´acabava. L´havien   gestionat com uns  autèntics  genis fent que no sobrés ni un instant  i amb aquell punt de gana  per tornar-lo a  repetir quan més  aviat millor.

Tom Frost  es va acomiadar de la Kate , que encara  es quedaria uns dies més a casa de la seva filla .

El petó l´haurien volgut als llavis però  ni l´un ni l´altre es preguntarien mai perque no  va ser així.  

Per un especialista en catàstrofes i moments com ho era  en Tom Frost , veure allunyar-se a la Kate no suposava cap tragèdia.  Tenia una  frase de  capçalera que no recordava  de qui  l´ havia  llegida però que algun dia se la va apuntar en el seu punt de llibre preferit.

Deia: “Deixem els drames pels que es rendeixen. Tenim només el que  tenim, i  mentre duri, fem-ho maco!”

Tom Frost  va cedir-li a la Kate Branson la iniciativa , el privilegi de  que  la seva  voluntat dominés la relació.  No era cap romàntic. La llibertat era l´únic passaport que el seu amor exigia.

Tom Frost mai havia deixat anar de la mà ningú que estimés.

Mai deixaré anar la teva mà

Fes tocar les campanes  i enterra l´atxa

Cau de genolls  sobre  tota aquesta merda

Estic lligat al màstil entre l´aigua i el  vent,

Creu-me: Mai sortiràs  ferida!

El nostre anell està a la casa de penyores

Tota la pluja cau al nostre forat.

Estic  aquí, al “ Five Points”

potser ho perdré tot

però no deixaré anar la teva mà.

Bé, Sant Pere  va negar i Judes va trair,

jo m´ajudaré  amb el repicar dels tambors,

el vent em dirà quan  tinc que  girar el  timó,

i el vigia farà  les  seves  rondes.

Bé, em vas deixar penjant  de la pell de les meves dents,

només  tinc una  cama   per estar dempeus,

pots enviar-me  directament a l´infern

però mai deixaré anar la  teva mà.

Gronxa´t en aquesta  corda

com si fos un somni  amb les cames creuades

signat amb la sang del mateix  Jack  “el Tort”

De Temple a Union, de L.A. a Grand

Tornant a casa arrastrant-me pel fang

Ara ho he de fer el millor que pugui,

com si fos l´única manera  per tornar a  casa.

La Molly només  fa tractes amb les pedres,

Estic pedut en el camí del  mig,

Sóc un imprudent als  teus ulls,

Dona´m un parell de  tirades més

I et desafiaré a sopar amb el cavaller de les  cames creuades

Desafia´m a saltar i ho faré

Et cauré en desgràcia

Però mai deixaré anar la teva mà