dimecres, 25 de desembre del 2013

Tom Traubert´s Blues

Tom Traubert va ser la primera mort del vell Frost. Si més no, la que recordava amb més inquietud, la que li suggeria més preguntes que, en males èpoques, es convertien en remordiments.

En la seva conversa , la Kate li havia dit que aquells Nadals faria trenta anys que es va estavellar amb la seva moto en la primera cruïlla just sortint del Passeig del Port.

De vegades els tòpics es confonen amb les llegendes. I encara que fos veritat que el Tommy ( mai ningú li va dir Tom) era un descarriat passat de voltes , no va ser ell qui es va saltar l´ Stop.

Hi han tragèdies que mai sorprenen i que en el fons no saben greu. De cara la galeria podem inventar-nos un centenar d´epitafis i un acurat i filosòfic reguitzell de motius, però el cert és que hi han morts que ens venen bé, primer per eliminar perillosos adversaris sensitius i en segon lloc per re-afirmar-nos que es millor mentir-nos, viure en els clichés que els altres han fet per nosaltres, no exposar-nos mai al dolor encara que el preu sigui ser com un puto xampú de ph neutre, insípid, incolor, i gens gens interessant.

El Tommy era un tio al.lèrgic a les teories. Era el gall del nostre terrat, canviant, inestable i ingènuament apassionat. El seu únic error va ser la Cindy Florez.

De la colla de satèl.lits que rondaven el triangle que formaven la Kate Branson , el David Deer i Tom Frost , la Cindy i el Tommy eren els més interessants per l´espectacle.

La Cindy era la guapa despitada que no va entendre mai perque el David preferia a
l´esquifida de la Kate Branson. El Tommy només sabia que estava enamorat de la gran Florez.

Una nit, reunits tots al voltant d´unes copes, la Cindy va besar al Tommy amb l´infantil propòsit de provocar al David.- Al Tom Frost ja li anava bé que al David se li pugessin una mica els fums i que es presentés com un conqueridor pedant davant la Kate. Per això mai mai advertir a la Cindy que quan ets una persona guanyada sempre seràs invisible

No era la primera vegada que ho feia, però va ser l´única en la que el Tommy se´n va donar compte de que estava sent utilitzat. En la primera nit lúcida es va beure de cop tota la seva idiotesa . I la va vomitar allà mateix, en aquella cruïlla

Quan estàs dins de la piràmide només tenen sentit les estratègies, mai les conseqüències.

I quan has arribat al cim te n´adones que la competició és tan salvatge que arriba fins i tot als amics que més estimes, quan no vols admetre que , en el fons, el que més t´interessa es tenir la raó, aquell “ jo ja ho veia a venir”, aquell “ ja t´ho vaig dir”.

Tom Frost va mirar l´única fotografia que li quedava del Tommy Traubert. S´havia posat una gorra de cèrvol amb una bigoti de cervesa i s´el veia content.

Va pensar : Ningú sap del cert si podem ser determinants en el devenir de les coses. Només és veritat que el remordiment és la resposta més cruel i silenciosa a la nostra falta d´honestedat.








El Blues del Tom Traubert

Borratxo i ferit.
No va ser la lluna qui ho va fer.
Tinc tot allò pel que vaig pagar.
Potser et vegi aquest matí.
Escolta Frank!
Pots deixar-me un parell de dòlars?
He d´anar a ballar el vals de Mathilda
el vals de Mathilda,
el vals de Mathilda amb mi .

Sóc una víctima innocent
en un carreró sense sortida.
Estic fins els ous de tots aquests soldats
que corren per aquí.
Cap d´ells parla anglès
i tot està tan trencat....
i els meus Stacys estan xops
per anar a ballar el vals de Mathilda
el vals de Mathilda,
el vals de Mathilda amb mi

Els gossos estan bordant
i el taxi està aparcant
Tots ells poden fer moltes coses per mi.
Et vaig implorar que em clavessis una ganivetada
però només em vas fer un set a la meva camisa oberta,
i estic aquí aquesta nit de genolls
trontollant-me amb una botella de l´Old Bushmils.
Tu vas enterrar el ganivet
Allà va la teva silueta a la llum de la finestra.
On va?
a ballar el vals de Mathilda
el vals de Mathilda,
el vals de Mathilda amb mi?

He perdut el meu Sant Cristòfor
ara que l´he besada
i la màquina escura-butxaques ho sap,
i també aquell xino dissident
i totes aquelles senyals de sang freda,
i les noies dels strip-tease van
a ballar el vals de Mathilda
el vals de Mathilda,
el vals de Mathilda amb mi

No. No vull la vostra compassió
diuen tots els fugitius...
El carrer ja no està fet per somiar
Redades d´homicidis
i tots els fantasmes que venen records
Al cap i a la fi tots volen
estar enmig del merder
per ballar el vals de Mathilda
el vals de Mathilda,
el vals de Mathilda amb mi.

Pots preguntar-li a qualsevol mariner
i a les claus del carceller
i als vells de les cadires de rodes.
Tots ells saben
que Matilda és la que està acusada.
En va matar a prop d´un centenar
i et segueix allà on vagis per
ballar el vals de Mathilda
el vals de Mathilda,
el vals de Mathilda amb mi.

Hi ha una vella maleta feta pols
en un hotel que no està enlloc,
i una ferida que mai es curarà .
No hi ha cap primma donna,
el seu perfum està en una camisa
tacada de sang i de whisky.
Bona nit a tots els escombriaires
Bona nit als vigilants de nit,
als guardians de la flama.
Bona nit també per tu.
Matilda.


dimarts, 24 de desembre del 2013

LUCKY DAY

Havien passat tres mesos i ja érem a l´hivern. A prop del passeig del port la humitat i aquell coi de boirina sempre mullada s´havien instal.lat de forma malhumorada i perpètua en els ossos de Tom Frost.

La Kate Branson ja havia marxat de la Ciutat.

Aquest cop, la Kate i el Tom havien decidit rebel.lar-se contra la prudència, contra aquell instint innat que els impedia ni tan sols intentar-se fer mal .

Tot el que la distància havia convertit en aquella pseudo-tristesa cruel que no et deixa ensorrar-te del tot l´havien reconduït en aquella breu trobada en el restaurant d´Union Square.-

Tom Frost creia, absolutament convençut, que tots els problemes son una piràmide de multituds.

La gent no té temps per la gent i per tant , traidorament encoratjats, comencem a pujar la piràmide amb relativa solvència. Ningú ens qüestiona. Ningú es preocupa per ensenyar-nos . Cadascú és l´amo absolut de la seva raó. Els objectius sempre per sobre dels perquès.

I quan eres a dalt només estaves tu i la teva por a fotre´t la gran hòstia. Et creies massa bo com per dir-los que et feien por les altures. Eres massa orgullós per dir-los que no tenies ni puta idea del perquè s´havia d´anar tan amunt.

En els cims només hi ha lloc per un . Dels cims neixen totes les solituts.

La Kate Branson i el Tom Frost van decidir baixar de les respectives cúspides i barrejar-se en l´anònima rutina de necessitar-se l´un de l´altre.

Aquell dia a Union Square van prometre no abandonar-se. L´experiència sempre ens acaba dient que les bones intencions no són una droga suficient per sobreviure.

Tom Frost encara es sorprenia de com la Kate havia pogut arrencar-li el jurament de que la trucaria cada divendres. 

 Serà el nostre dia de la sort li va dir tossudament entremaliada.


I com cada divendres a l´entrar al capvespre Tom Frost deixava anar un “ la mare que la va parir...” mentre preparava el seu propi altar: la manta , el sofà, un bon escocès de vint anys i l´única frase per la que valia la pena tota la setmana:

Hola Kate.




Dia de sort

La noia més guapa de tot el món
està a una petita ciutat espanyola.
però la vaig deixar per un bombonet
i li vaig dir que ja ens veuríem
però aquell bombonet
i el seu cor de vidre
no podria ni aguantar una espelma
per anar donant voltes
sense fer res.

Així que no ploris per mi
perque jo ja me´n vaig
i tornaré
algun dia de sort

Digue-li a la penya
que ho estic fent bé
que vaig deixar enrere
els meus problemes
i les meves afliccions.

Així que canteu per mi
perque jo no puc tornar a casa.
Encara em queda
molt camí per recórrer

Perque la Sra Kelsey,
la que ensenyava ball a l´escola
i al vell Johnny O´Toole
encara els guanyaria al billar
Així que no ploris per mi
perque jo ja me´n vaig
i tornaré
algun dia de sort

Quan només era un noi
el meu pare em va sentar als seus genolls
i em va dir...
bé em va dir moltes coses.
Em va dir: fill meu,
Hi hauran moltes coses en aquest món
a les que no trobaràs cap sentit,
però quan estiguis trist
i hagis perdut tots els teus somnis
veuràs que no hi ha res
com un foc de camp
i una llauna de mongetes.

Així que no ploris per mi
perque jo ja me´n vaig
i tornaré

algun dia de sort 

dissabte, 7 de setembre del 2013

Cementery Polka

La Bess Richards era la cosina vídua de la  Cindy Florez. La seva viudetat la va fer més o menys  rica per culpa d´una  grua mal anclada que , deixada anar, va rebentar  per dintre al pobre Arnie.

Al dia següent de la tragèdia, els estibadors del port li van guardar cinc minuts de dol. Quan van  acabar, tots els vaixells  van  fer sonar alhora les seves botzines.  Era molt maco, molt sentit, molt inútil tot plegat.

Tom Frost sempre  havia odiat profundament el teatre que no era honest i no portava el  nom de teatre, de ficció, de  cultura. Totes les  altres demostracions de les tragèdies, les manifestacions, les cadenes humanes, les banderes a mig isar, els minuts de silenci i demés pantomimes variades les trobava un insult.  

Les mostres de suport t´obliguen a donar les gràcies, unes gràcies que  només donaries si et deixessin en pau d´una puta vegada .- El dol sempre és íntim  i les ajudes  que valen només són les personalitzades.

A l´institut  li van supendre una redacció  per posar  la següent frase: La única  manera de compartir el dol és , en la mesura que es pugui, ajudar-te en la seva venjança.

Tom Frost no coneixia  gaire a la Bess. La Bess  però, sabia que  Tom Frost no havia anat ni a donar-li el pèsam ni a l´enterrament , preciós i multitudinari,  de l´Arnie.  Estava a la llista  negra, parcialment indultat només per la seva fama de raret.

En tots aquells pensaments   s´havia  passat de llarg la parada del Bus. Ho va saber quan  va veure pel vidre de la finestra el cementiri jueu on , a més del gran Table Tap Joe, feia sis mesos que estava enterrat l´Arnie.

Va baixar del bus  amb la cama dreta enrampada  . Allò si que era  teatre: un americanet carraca  simulant caminar com un robot japonès de primera  generació.

Quan es va tornar a  sentir la cama va decidir que tornaria enrere caminant. Les bosses del supermercat li donarien l´equilibri precís perque no se li notés la coixera.

Tom Frost va pensar en la Cindy. Sabia  que  la presència de la Kate Branson  a la Ciutat segur que li havia provocat una morena al cul amb ramificacions internes,  una gran mongeta  grillada i rabiosa de pus que donava un mèrit adicional al posat prefabricat, neutral, amorf  i  inexpresiu que duia sempre.

També va pensar en la Bess Richards. Quan es  va morir l´Arnie, la Cindy va donar-li el número de mòbil de  la pobra vídua tot pregant-li que fes una excepció i que  hi anés a donar-li el condol, prec que el Tom Frost es va passar pel folre dels seus capricis. La Cindy no s´enfadava mai…

Al cap d´un mes , i sota la  discreció feta jurar d´un secret de confessió , Tom Frost  va donar el número de  telèfon de la Bess al seu amic i recentment  embanyat Eric.

Tot i que el Tom va saber des de la primera setmana  que l´Eric s´enllitava  amb la viciosa de la  Bess ( ohh aquesta  poc respectuosa genètica bocamolla masculina…) , va apostar-se amb si mateix quan tardarien  en  fer-ho  oficial.

Una altra  vegada dempeus davant del cementiri jueu Tom Frost va musitar: Arnie.. Tu a la teva company que aquí som els mateixos falsos i mentiders  de sempre que intentem sobreviure  com podem.

Avisa al Table Tap Joe  i que et canti la Polka del Cementiri. És una manera , diferent, d´agafar-se les coses. T´ho passaràs bé nano.





La Polka del Cementiri


L´oncle Vernon, l´ oncle Vernon, independent com un porc sobre el gel.,
És un peix gros  a l´escorxador i li toca l´acordió  al Sr Weiss

L´oncle Biltmore  i l´oncle William van fer un milió a la Segona Guerra mundial
 Però  tots  dos són uns miserables i uns  tacanyos i no et donaran mai un ral.

La tieta Mame  s´ha tornat boja  i viu a les portes d´un vell  hotel,
Té  tot dia  posada una  ràdio en la que toquen només que òpera
I tot el que ella  diu és : Ves-te´n a  l´ infern

L´oncle Violet volava com un pilot i  va dir que a França no hi han noies guapes
Ara porta un petit local d´apostes   , diuen que mai els deixa dins dels seus pantalons

L´oncle Bill mai deixarà testament tot i que el seu tumor és més gran que un ou.
Té una AMA que és portorriquenya i he escoltat que té una cama de fusta.

L´oncle Phil no pot viure sense les seves  pastilles.
Té un  enfisema  i gairebé està cec.
Hem de  descobrir un amaga els diners i
Hem de  fer-ho abans de que perdi el cap

L´oncle Vernon, l´ oncle Vernon, independent com un porc sobre el gel.,
És un peix gros  a l´escorxador i li toca l´acordió  al Sr Weiss


dijous, 5 de setembre del 2013

Jockey full of bourbon

Tom Frost havia estat  i era un  addicte a moltes coses. Lluny de  ser un exemple de res i per ningú  només  sabia una cosa: s´havia fet vell  i reconeixent-se hiper sensible  havia sobreviscut al suïcidi.

Bé, potser exagerava, l´auto flagel.lació, l´auto compassió, el continuu i perpetu enfrontament amb un món que només és injust  amb un mateix on s´enveja tot el que tenen els altres  , és molt més habitual .

El suïcidi és però massa freqüents en determinades professions;  la  típica, tòpica i  massa idealitzada  d´artista i la del pobre executiu que està just per sota del Director General. No les entenia però les  respectava . Per fotre´s sota la via del  tren s´havien de tenir un parell d´ous.

En la seva dilatada  carrera de voyeur social Tom Frost  havia  reconegut dos  tipus d´especímens dignes d´estudis separats i  just  se,ls trobava  ara de  front, sortint del supermercat i  a punt d´agafar el bus  que el portaria al bell mig de la  Harbour Avenue .

Un “ - Ei hola Tom ….”  el va garratibar per complet: Coneixia  aquell atemptat de  veu. Era la Cindy Florez , flamant i estupenda esposa del David Deer. La Cindy anava acompanyada de la seva cosina Bess …

 La  Cindy era d´aquell tipus de dona  en la que es creava  una àurea de misteri impenetrable  fins  i  tot pel gran Tom: Hauria sigut  igual de sossa, avorrida i previsible  si li hagués  tocat en sort un altre home que el tontet del David o bé era un producte que venia esgarrat de  fàbrica?

De fet si hagués estat idiota hauria sigut  més fàcil. No era  ni enginyer ni fisica nuclear  però de les noies que havien coincidit amb  el Tom a  la High School  va ser la primera, i gairebé l´única en treure´s una llicenciatura  universitària .

La Cindy era el clar exemple d´una nova raça: la raça dels  CONTINGUTS.

 Tom Frost  va  tornar-li un “- ei Hola guapa” però  aquell guapa  li va dir  baixant el  cap , deixant la bossa  a terra i   intentant  tapar  amb les  tovalloles de paper les  dues  botelles  de  whisky que s´havia acabat de comprar per culpa de la seva  tonta rebel.lió amb les cerveses per no estar  en el seu lloc.

La remor del vidre amb l´asfalt el  va delatar,  però amb la  Cindy no hi havia mai cap problema. Li hauria  contestat aquell “- Quèeeee tal quant de  temps ? “ en qualsevol estat, situació i circumstància,  per més rara, obscena i ofensiva que fos.

Així són els continguts. Individuus  incapaços de donar una opinió ni  original  ni sentida de les coses i que no es mullen per res ni per ningú ni que els matin. Aixx, quant canguel.lo miedica s´amaga sobre la paraula   “respecte….”

Els continguts corren, caminen o  juguen a pàdel, llegeixen qualsevol llibre que  vagi a partir de la 15ª edició , miren les mateixes sèries , follen sempre quan toca i tots, absolutament tots van a manifestacions i  creuen en el reciclatge .

La Cindy Florez era perfecte per oblidar-s´hi una  nit. Sabia que el seu marit , com qualsevol mortal , tenia  debilitat pels seus  fracassos, i el  fracàs del David havia estat la Kate Branson.

La seva evasió, només que l´haguessin punxat una mica,  hauria estat justificada  i amb el cos que tenia la Senyora  no li haurien faltat pretendents.

Tom Frost va sentir a la Cindy en tota la seva dimensió i va preferir no entrar-hi.  L´egocentrisme cateto del David i la repressió emocional de la Cindy  eren patologies. L´empatia  i l´addicció als sentits eren  Tom Frost .

En pujar al bus  va mirar  al conductor  i  va pensar:  haurien de  capar  també al que va dissenyar el teu  uniforme. Cadascú té les seves raons per no ser perfecte  i posar-se fins el cul de bourbon








Un conductor  fins el cul de Bourbon
( Jockey full of bourbon)

L´Edna Million  porta un vestit que fa girar d´esquena
La puta alemana en un tren de rodalies
Una pistola una dos dòlars però l´arma no dispararà.
Estic en una  cantonada sota la pluja.
Setze homes en el pit d´un home mort.
He  estat bevent d´una copa trencada.
Un parell de  pantalons i un vestit de mohair.
Estic  fins el cul de bourbon, no m´aguanto dempeus.

Ei ocellet, vola cap a  casa!
Casa teva s´està incendiant
i els  teus fills estan sols
Ei ocellet, vola cap a  casa!
Casa teva s´està incendiant
i els  teus fills estan sols

L´ Schiffer  va trencar una botella en el cap del Morgan
I jo he estat  trepitjant-li la cua al propi dimoni
a través de les  ratlles  del cap  d´una lluna plena
a través dels  barrots d´una presó cubana,
els dits plens de  sang en un ganivet de porpra,
un flamenc que  beu  en una copa de còctel.
Estic tirat a la  gespa amb la dona d´algú altre.
Vine i admira la vista des de el  cim de l´arbre.

Ei ocellet, vola cap a  casa!
Casa teva s´està incendiant
i els  teus fills estan sols
Ei ocellet, vola cap a  casa!
Casa teva s´està incendiant
i els  teus fills estan sols

Llençols  grocs en un llit de Hon Kong.
Un organ Stazybo i un sol de Slingerland.
Anem al carnaval, va ser tot el que ella va dir!
Cent dòlars poden  enfosquir-ho tot…

L´Edna Million  porta un vestit que fa girar d´esquena
La puta alemana en un tren de rodalies
Una pistola una dos dòlars però l´arma no dispararà.
Estic en una  cantonada sota la pluja.

Ei ocellet, vola cap a  casa!

Casa teva s´està incendiant
i els  teus fills estan sols
Ei ocellet, vola cap a  casa!
Casa teva s´està incendiant

i els  teus fills estan sols

dimecres, 4 de setembre del 2013

Going Out West

El supermercat estava a rebentar. Creuant el tercer  passadís a l´esquerra , on  de tota  la vida  havien  sobreviscut les  heroiques  cerveses,   el Tom Frost es  va trobar un monstruós panell rosa elèctric que, després d´aterroritzar-lo amb el seu mal gust,  dibuixava un nen  amb una motxila menjant-se un entrepà .

L´eslogan del  panell era terrible: “ Torna  als  orígens” .

Al nen  se´l veia content  tot i a pesar  dels vint kilos que portava a l´esquena . Tom Frost va fixar-se en dos petits detalls anecdòtics: primer, amb aquella motxila el nen no podia  menjar a no ser que desafiés totes les lleis probables de l´equilibri, en segon lloc, es va imaginar com es podria dissenyar un uniforme de  xerpa o de  negrito-porteador….

Ja en el fons de la qüestió  es va atansar sigilosament al panell,  sense  fer remor  no fora que aquell espantós rosa s´adonés de la seva presència , i  va agafar un d´aquells  entrepans.

D´entrada va pensar que  “allò”  havia estat ideat per un amargat , un anti-social rencuniós que mai va superar  els traumes escolars. Si algun nen s´entretenia a llegir totes les lletres del plàstic que precedia a aquell plàstic amb nom d´embotit  , se li havia passat l´hora  del pati  segur….

Flipava. Ja no era per la qualitat del menjar. Cadascú entrena i provoca   els seus càncers  com li rota. No. Era que tenia davant seu , en un malèfic rosa elèctric a l´arxi-mega enemiga de la humanitat, la “mala-malísima” mandra.

Tom Frost, en un dels seus  famosos  i entrenyables  monòlegs del whisky, li havia  explicat al seu  llit( mentre intentava atrapar-lo  i el molt cabron no es deixava  no parant de donar voltes) que  la mandra  no només ha creat un nou model d´esclavitut, si no que  ha  aconseguit , genial i espectacularment, que tots  els  esclaus siguin dòcils i  gilipolles.

Els  instructors de la mandra  són els  nous  genis. Si un tio( en el mateix lloc on pots trobar-ho tot per separat) ,  és capaç de fer-te creure que és millor que compris quatre vegades més cara la  seva merda  a que obris  per la meitat una barra de pa i li posis  oli, sal i una mica de  xoriço, senyors meus, aquest home es mereix  governar l´Univers .

El vell Frost ja s´havia calentat, pel rosa elèctric i per no trobar al seu lloc les  cerveses. Va  buscar  un uniforme, que no fos el d´idiota , de xerpa o de  negrito-porteador  i va trobar a una granota bípeda, cames verd festuc, tronc grisós  finament ribetejat amb molta mala pata pel mateix  verd  festuc  i amb una  xapa blanca cantona que posava : Johnny.

Tom Frost va sentir un immens i profund sentiment de pena pel Johnny. Allò ho havia dissenyat un malalt mental . No  volia ni imaginar com devia estar el paio que el va escollir…

Molt amablement el Johnny li va indicar que les cerveses estaven  cinc passadissos més enllà, just al costat d´un altre panell intermitentment lluminós. Estava massa lluny com per distingir l´eslògan  però aquell festival de llums  i colors  entre pastanagues  i demés  queviures  va fer  que un  Tom Frost una mica  passat de voltes i de tot avancés  pels passadissos  cantant, no gaire  fort però tampoc “para sus adentros”  el “Viva las Vegas”, versió Elvis Presley.

Abans d´arribar a les birres es  va creuar pel camí a  alguns dels que portaven aquells bocates en el seu cistell.  Repassaven de  dalt a  baix  al Tom Frost . A alguns els  hi feia gràcia sentint-se afortunats de que ells no estiguessin més enllà que aquí. A d´altres els atemoria , la por que ens  han ensenyat a tenir quan veiem  alguna cosa diferent. Cap d´ells va pensar que potser cantava perque li agradava  cantar  i que el Viva Las Vegas és una cançó xulíssima.

Tom Frost ho veia  i pensava.   Ho sento nens, me les piro cap a l´Oest. Vosaltres  us  ho perdeu , per dintre  estic bo que t´hi cagues.

  





Me les piro a l´Oest nens!!!
( Goin´out west)


Bé nois  me´n vaig cap a l´Oest on el vent bufa  ben alt.
El Tony Franciosa  acostumava a  tontejar  amb ma mare.
Allà  fan molts diners,  fins  i tot els  regalen!!!!
Faré el que em  roti i em pagaran per això!!!
Faré el que em  roti i em pagaran per això!!!

Petites  salsitxes marrons estan estirades a la  sorra.
No sóc  cap secundari nena, sóc el puto amo.
El meu vigilant de la condicional estaria orgullós de mi,
Amb la meva vella 88 i el dimoni  encadenat
Amb la meva vella 88 i el dimoni  encadenat

Bé nena, sé fer karate i també sé fer woodoo.
Jo mateix  em posaré a la teva disposició,
No necessito maquillatge.
Les meves  ferides són de veritat.
Tinc la llebre sota la  xistera
I sense  camisa  estic que t´hi cagues.
I sense  camisa  estic que t´hi cagues.

No perdo mai les  formes
En una persecució a alta  velocitat.
Els meus  amics  creuen que sóc lleig
Però la veritat és que  tinc una cara molt masculina,
coratge a prova de  bombes.
I realment puc conduir un llit.
Canviaré el meu nom pel d´Hanibal, o potser el de Rex
Canviaré el meu nom pel d´Hanibal, o potser el de Rex

Bé nena, sé fer karate i també sé fer woodoo.
Jo mateix  em posaré a la teva disposició,
No necessito maquillatge.
Les meves  ferides són de veritat.
Tinc la llebre sota la  xistera
I sense  camisa  estic que t´hi cagues.

Conduiré de nit a  tota hòstia.
Esperaré  que el  sol es posi a  brillar en mi
Faré un  forat al terrat amb la forma d´un cor

Me les piro a l´Oest nens!!!
Allà em  sabran apreciar de veritat.
Me les piro a l´Oest nens!!!
Allà em  sabran apreciar de veritat.
Me les piro a l´Oest nens!!!
Allà em  sabran apreciar de veritat.

Em preguntes per què nena?
Donçs perque sóc més fort que ells

Més fort que ells

dilluns, 2 de setembre del 2013

In between Love

Tom  Frost va acabar de  dutxar-se . Mirant per la finestra el dia ja no li semblava  tan núvol. Va pensar que devia  fer fred  perque per la finestra veia com voleiaven les  bufandes  com si fossin els  estandards de la  rutina, centenars d´atribulades banderes  d´un lloc a l´altre, creuant-se sense  saludar-se, la de llana  perque era una pija, la de fil perque no s´entera mai de  res.

En aquell moment, les persones  que les portaven no  l´ interessaven. Era molt més romàntic, molt més  kitch  observar  aquell espectacle matinal com si fos la  presentació d´una justa medieval  en la que Tom Frost era l´únic  jutge, l´ únic  rei.

De molt jove s´havia apuntat a un grup de teatre amateur  només  perque la  Betty Batagglia també hi era.  En condicions normals  el Tom Frost mai hauria gosat apropar-s´hi ,  però  si havia Shakaspeare pel mig qualsevol cosa era possible….

Ni així. En els  tres mesos  que  va durar  el curs d´iniciació,   la Betty ni es  va adonar  que aquell arbre tan elegantment  estàtic, tan cofoi, tan vestit de panti verd era la inigualable estrella Tom Frost. Premonitori , com diria el Robert Z.

Com en un exercici d´auto tortura que repetiria moltes  vegades durant la seva  vida,  Tom Frost  va reservar-se  un seient a la primera  fila de l´obra de cloenda del curs.

La Srta Batagglia, espectacular  fins on arribava a la  memòria del Tom , tenia un paper principal junt amb el Teddy Bare,  de qui se la sabia enamorada, qui mesos  després se la follaria una sola vegada, i que li deixaria el cor trencat per sempre.

La Betty es  va casar   amb el Teddy absolutament entregada, que és molt pitjor que estar enamorada .  L´entrega no genera esforç . És un èxit immediat tan gran que et  fa creure  fins i tot amb el dret d´exigir-lo.  Si tu ets perfecte, perquè has d´acceptar fisures?

D´aquella obra de teatre  el Tom Frost  només  recordava l´autor, la bellesa infinita de la Betty  i una  frase: Era d´Oscar Wilde  i deia:  Es força difícil no ser injust amb allò que un estima.

Tom Frost  estava  segur de que mai es va estimar la Srta Batagglia.

Va tornar a la finestra,  va mirar  els estandards dels seus súbdits, i amb un silenci terrorificament trist  va condemnar a mort a tots els Teddy Bare que s´havien creuat amb ell  . No és culpa vostra però tampoc és culpa meva . Aparta´t amor, que sempre estàs enmig.





I enmig, l´amor.


I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor.
Qui ho havia de dir que ens podiem trobar amb això!
Mai vaig pensar  amor, no quedar-me atrapat amor
entre la màgia dels  teus ulls.
I el teu amor és com el  vent, és fresc i és alegre.
Mai vaig pensar que estimar seria  tan fàcil.


I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor
I enmig l´amor. Una altra  vegada.

I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor.
Qui ho havia de dir que ens podiem trobar amb això!
Tot aquest temps he  fet sublim l´amor
En els sentiments  que  tenia  en el meu cap
Però  el teu amor és com el  vent, és fresc i és alegre.
Mai vaig pensar que estimar seria  tan fàcil.


I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor

I enmig l´amor. Una altra  vegada.

Innocent quan somies

L´endemà següent Tom Frost  es va despertar  amb ressaca de somnis. El dia s´havia llevat gris i anònim , aquella mena de  dies  que persegueixen a la  gent honesta i els recorda que per ells  la sort no és  gratis.

En paraules del seu amic  Robert Z. : la sort  és l´amant més cruel. Qui la té la creu de la seva propietat i  no la  valora i qui se la mereix i la  valoraria , no la té.

Tom Frost  va pensar en el que, fa més de  vint anys i per molt poc temps, havia  sigut el seu jefe. Era un tio que en l´aspecte empresarial li havia  sortit tot bé. Va agafar una  franquicia de paqueteria urgent que va coincidir amb en els tres anys de vagues intermitents del empleats del servei postal .

Aquest  conflicte laboral li va fer guanyar molts  clients i molts diners . En els tres primers anys va arribar a  tenir  més de  vint vehicles i cent-cinquanta treballadors.

Quan  les  vagues  van acabar va vendre els  vehicles que li sobraven  i no li va tremolar la mà en despatxar als treballadors que li sobraven. Tom Frost va ser un dels fills de la conjuntura econòmica.

Gairebé no podia  recordar la seva  cara.  La seva memòria només  pintava la llum esmorteïda de la finestra del seu despatx un diumenge a la  tarda.

El Sr  Thomson va fer-lo reflexionar sobre la solitut.  Va concloure que no existeix  la solitut de les persones, només existeix la  solitut de les emocions. Tom Frost estava  sol però mai se n´havia sentit.

Tenia els sentits plens però sempre a punt de trencar-se,   i de vegades, en un dels  somnis que no recordava , s´imaginava en una  desfilada del  “veteran´s  day”  a sobre un vell Buick descapotable del 55  repartint  petits amors  invisibles a  cada  somriure de complicitat que rebia. Baixava del cotxe, s´abraçaven, eren feliços, sentia que  algú li estirava dels pantalons, mirava cap avall  i una nena  petita li deia: em puges a coll que no hi veig?

Tom Frost es  va enfadar molt amb si mateix. Va recriminar-se haver pensat per un moment que no era un home  afortunat.

 Per més que el dia s´hagués llevat gris i anònim  aquest ho seria per tots aquells  que no tenen la necessitat de donar les  gràcies per continuar podent gaudir dels altres  i ser gaudits.

El Sr Thomson s´aprofitava dels altres i els altres s´aprofitaven del Sr Thomson. Tot això en un ambient educadíssim,  cordial i distès  , amb tots els  somriures perfectament planificats.

Mentre es posava el cafè als llavis Tom Frost  va  veure  la ceràmica blanca de la  tassa, una tassa escocesa  que li havia regalat el càpula del seu amic  Robert Z, com sempre  tan oportú i premonitori. Dibuixava una ovelleta somrient deixant-se  acaronar pel seu pastor i a  sota una inscripció: Sempre ets innocent quan somies.





Innocent quan somies


Els ratpenats estan al campanari
La rosada  s´escampa pel camp.
On estan els  braços que em van abraçar?
I van comprometre el seu  amor  abans?
I van comprometre el seu  amor  abans?

És un vell  i trist  sentiment.
Els  camps estan verds i suaus
Són records que ara estic  robant
Però ets innocent  quan somies
Ets innocent quan  somies

Vaig  fer una promesa daurada:
Que tu i jo mai ens separaríem
Al meu amor li vaig donar una medalla
I  aleshores  vaig trencar el seu cor.
I aleshores  vaig trencar el seu  cor.

Corrent pel cementiri anàvem els meus amics i jo
Ens vam jurar que estaríem sempre  junts
Fins el  dia en què ens morissim
Fins  el dia en què ens morisssim

És un vell  i trist  sentiment.
Els  camps estan verds i suaus
Són records que ara estic  robant
Però ets innocent  quan somies
Ets innocent quan  somies



dimecres, 21 d’agost del 2013

Lullaby

Abans de  dormir-se va  agafar  la seva llibreta de la butxaca de l´abric. El boli picotejava  tremolós sobre  el primer full blanc que  l´atzar va trobar-li.

Tom Frost no es va plantejar  mai si allò que escrivia era bo o dolent. Tampoc sabia on collons estava  la frontera  de la mediocritat .  

Un ionqui no es pot permetre  el luxe d´escollir. Es fot el que es pot per satisfer l´ànsia  i després s´oblida, sense  cap sentit de la perspectiva , ni de l´agraïment , ni de la pròpia satisfacció . I ell era un ionqui en el sentit més ampli i rotund del terme.

En el seu  cap mai  va existir la  frase “ vull escriure sobre” o un “ ara faré…” . No.

Hi havia alguna cosa  que li ordenava: Tio, agafa el boli! I a partir d´aquí es  generava la gran anarquia.

De vegades no sortia absolutament  res. Aleshores pensava que  potser els  bolis  també necessiten  carinyo i sentir com només els  abracen sense demanar-los que es buidin constantment.

D´altres  vegades  sortia el que sortia i allà es quedava. Es revisava poc i s´ordenava encara menys. Tom Frost creia que la manca de previsió i   el propi atzar era el que  li quedava de la seva llibertat. L´originalitat  hauria de  ser sempre  casual.

Volia dormir-se d´una puta vegada  però els dimonis li reclamaven el seu peatge. Maleïa la  frase d´un escriptor polac que deia només són felices  les persones que són capaces d´enganyar-se molt a si mateixes.

Només  veia que estava sol i que podia no haver-ho estat , que el pecat més gran que es pot cometre es desaprofitar l´amor que tens i l´amor que et donen.


La seva  cançó per anar a dormir  va quedar escrita en  un bressol de quatre tintes .


No puc desfer i no puc desdir.
Em queda el que em queda de tenir-te
Cap dels dos va voler un per mi
que robés a l´altre voler viure-










Cançó de bressol

El sol està vermell, la lluna està trencada. El pare no tornarà mai més-
No hi ha res que  puguis dir que és teu per sempre,
Així que  tanca els ulls  i ves  a dormir.

Si em moro abans que tu et despertis…No cridis. No ploris.
Mai és res  el que sembla
Així que  salta l´escala  i ves  cap els  teus somnis.

Si em moro abans que tu et despertis…No cridis. No ploris.
No hi ha res que  puguis dir que és teu per sempre,

Així que  tanca els ulls  i ves  a dormir.

dilluns, 12 d’agost del 2013

Chocolate Jesus

Feia quinze  dies  que Tom Frost s´havia oblidat del sexe . Hi va pensar  per casualitat quan va veure una foto d´una haitiana ensenyant les tites  en  un d´aquells prospectes independents que acompanyava el diari.

Quan el  va agafar de la tauleta per llegir-lo i que  li entrés la son entre tanta bona  notícia , l´haitiana  havia caigut a  terra i el mirava fixament oferint-se a comprar-li tot l´or  que  tingués.

Va  pensar:  Si que s´han modernitzat els pirates!

No és que Tom Frost fos un d´aquells  àcrates desencantats i un pèl bordes  que  despotricaven de  tot i de tothom. Tampoc era cap activista addicte a les manifestacions  festives del remat, degudament dirigides , senyalitzades i absolutament inútils.

Tom Frost era molt més pragmàtic i simple. Els lladres  i els  que s´aprofiten de la debilitat  i de la  carestia dels  altres  han existit des de que  hi ha vida així que no es posaria ara a  teoritzar.

Les lleis naturals  marquen l´equilibri des de l´inici dels temps . Els xoriços són xoriços mentre poden  i quan els axoriçats poden se´ls follen per poder ser ells els nous xoriços. I si han masses  xoriços s´exteminen entre ells  perque no poden haver-hi mai més lleones que gacel.les  I així in secula seculorum amen .

Tom Frost continuava  mirant a l´haitiana. Tenia  els  mugrons  negres, nutritius i punxaguts i assenyalava  algun destí perillós i  desconegut  amb aquell somriure perfectament  blanc.

Tot allò era massa  fàcil de conseguir. Només calia tenir una mica  d´or però últimament s´havia posat de moda que era injust pagar un preu i poder escollir alhora. Fins i tot follar s´havia abonat a la loteria…

Tom Frost  havia aconseguit passar de  tot això  i ara només  tenia  dos  vicis i un somni. Els vicis eren la xocolata abans d´anar a  dormir  i els  regals  sorpresa. 

I el somni que la Zerelda Lee li regalés  tota la xocalata de la seva botiga de llaminadures  sense  haver-hi cap  Déu pel mig.





Jesús de  xocolata

No vaig a l´Església els diumenges
No m´agenollo per resar.
No memoritzo els llibres de la Biblia.
Tinc la meva pròpia manera de  fer les coses.

Però jo sé que  Jesús m´estima,
Fins i tot potser una mica més.
Jo m´agenollo  cada diumenge
A la botiga de caramels que té la Zerelda Lee.

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata
Que em fa sentir  bé per dintre.
Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata
Que em  deixa  del tot satisfet.

No vull ser ni Abba Zabba ni l´Almond Joy
No hi ha  res  que faci sentir  millor a aquest noi.
És l´única cosa que pot recarregar-me,
Millor que una  copa d´or.
Mira tio! Només un  Jesús de  Xocolata
Pot satisfer la meva ànima

Quan els  temps es posen  durs i planeja l´ombra del whisky
És millor  que al  teu salvador l´empaperis am cel.lofà,
Flueix com  el Mississipi  però , ei, està bé.
Si el vesses  sobre alguna cosa  gelada  et sortirà un bon postre

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata
Que sigui prou bo per mi
Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata
Que sigui prou bo per mi

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata
Que em fa sentir  bé per dintre.
Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata
Que em  deixa  del tot satisfet.






dissabte, 10 d’agost del 2013

I´m still here


Tom Frost va obrir la porta de  casa seva pensant que havia estat un dia d´emocions  intenses

Va obrir la  nevera  i   aviat  va saber què soparia. Sempre  havia  sigut un  home de decisions  ràpides.  Li agradava  que el reconeguessin com un home resolotiu  .  Però no deixava de  ser una pantomima  guai de cara la galeria. Tom Frost només era un gandul que  preferia treballar  sobre  els resultats  que  sobre les previsions.

Li agradava el silenci sense buits, el silenci dolç que es deixa dominar  per la calma, aquell que pots dirigir tendrament amb els dits, l´orquesta de la foscor fent-li el passadís als somnis.

No t´enfadis  però sempre  estàs  en mi.  Sé que existeixen  els petons sense pell de petons i cada nit em sembla que porten el teu nom- Tenen aquella  autoritat  que només l´amor  es pot permetre. No necessiten fondre´s. No necessiten temps.

Una  remor va trasbalsar  Tom Frost. Una dona cridava  histèrica  a l´apartament  del costat. Era habitual que la seva  veïna  li muntés un pollastre al seu home  per qualsevol parida. Aquesta  vegada  semblava que podia  aillar la causa de la bronca   : T´he dit que compressis  pasta per  fer amanida  i has comprat espaguettis!!!!!!!


Quan alguna vegada es creuaven en el replà només es saludaven educadament.  Tom Frost  no necessitava conèixer més  gent. Li agradava  que el reconeguessin com un home sel.lectiu però no era veritat. No hi havia  res previst. La vida li havia  sortit així.

No recordava  el nom del seu  veí. Segur que li va  dir  el primer  dia  que es  van creuar  però tampoc  li importava massa.

No sentia cap pena per ell.  De vegades els que semblen uns calsaces, els que claudiquen contínuament  a l´arbitrarietat sense dret a  rèplica,  de vegades , aquests  són  els  forts.

Són els forts  els  que sacrifiquen el seu ego  en les victòries  absurdes.   Són els  forts  els  que  canvien  el “jo sóc  així” per un “fes el que  vulguis   que  quan     faci  falta jo estaré aquí”

Tornem al silenci Tom. Estàs a punt d´anar a  dormir . Que vols un petó ?. Tio, que ja te n´he donat uns quants  mentre dinàvem.  Ara dorm amor, que jo sempre estic aquí-



Encara estic aquí

No m´has mirat d´aquesta manera en anys.
Quan em  vas somiar  em  vas deixar aquí.
Quan de  temps he estat somiant???
Què era allò pel que em volies????

No m´has mirat d´aquesta manera en  anys.
El teu rellotge s´ha aturat i l´estany està molt clar.
Algú apaga les llums.
T´estimaré fins que el propi temps hagi marxat
No m´has mirat d´aquesta manera en  anys.

Però encara estic aquí