Cementery Polka

La Bess Richards era la cosina vídua de la  Cindy Florez. La seva viudetat la va fer més o menys  rica per culpa d´una  grua mal anclada que , deixada anar, va rebentar  per dintre al pobre Arnie.

Al dia següent de la tragèdia, els estibadors del port li van guardar cinc minuts de dol. Quan van  acabar, tots els vaixells  van  fer sonar alhora les seves botzines.  Era molt maco, molt sentit, molt inútil tot plegat.

Tom Frost sempre  havia odiat profundament el teatre que no era honest i no portava el  nom de teatre, de ficció, de  cultura. Totes les  altres demostracions de les tragèdies, les manifestacions, les cadenes humanes, les banderes a mig isar, els minuts de silenci i demés pantomimes variades les trobava un insult.  

Les mostres de suport t´obliguen a donar les gràcies, unes gràcies que  només donaries si et deixessin en pau d´una puta vegada .- El dol sempre és íntim  i les ajudes  que valen només són les personalitzades.

A l´institut  li van supendre una redacció  per posar  la següent frase: La única  manera de compartir el dol és , en la mesura que es pugui, ajudar-te en la seva venjança.

Tom Frost no coneixia  gaire a la Bess. La Bess  però, sabia que  Tom Frost no havia anat ni a donar-li el pèsam ni a l´enterrament , preciós i multitudinari,  de l´Arnie.  Estava a la llista  negra, parcialment indultat només per la seva fama de raret.

En tots aquells pensaments   s´havia  passat de llarg la parada del Bus. Ho va saber quan  va veure pel vidre de la finestra el cementiri jueu on , a més del gran Table Tap Joe, feia sis mesos que estava enterrat l´Arnie.

Va baixar del bus  amb la cama dreta enrampada  . Allò si que era  teatre: un americanet carraca  simulant caminar com un robot japonès de primera  generació.

Quan es va tornar a  sentir la cama va decidir que tornaria enrere caminant. Les bosses del supermercat li donarien l´equilibri precís perque no se li notés la coixera.

Tom Frost va pensar en la Cindy. Sabia  que  la presència de la Kate Branson  a la Ciutat segur que li havia provocat una morena al cul amb ramificacions internes,  una gran mongeta  grillada i rabiosa de pus que donava un mèrit adicional al posat prefabricat, neutral, amorf  i  inexpresiu que duia sempre.

També va pensar en la Bess Richards. Quan es  va morir l´Arnie, la Cindy va donar-li el número de mòbil de  la pobra vídua tot pregant-li que fes una excepció i que  hi anés a donar-li el condol, prec que el Tom Frost es va passar pel folre dels seus capricis. La Cindy no s´enfadava mai…

Al cap d´un mes , i sota la  discreció feta jurar d´un secret de confessió , Tom Frost  va donar el número de  telèfon de la Bess al seu amic i recentment  embanyat Eric.

Tot i que el Tom va saber des de la primera setmana  que l´Eric s´enllitava  amb la viciosa de la  Bess ( ohh aquesta  poc respectuosa genètica bocamolla masculina…) , va apostar-se amb si mateix quan tardarien  en  fer-ho  oficial.

Una altra  vegada dempeus davant del cementiri jueu Tom Frost va musitar: Arnie.. Tu a la teva company que aquí som els mateixos falsos i mentiders  de sempre que intentem sobreviure  com podem.

Avisa al Table Tap Joe  i que et canti la Polka del Cementiri. És una manera , diferent, d´agafar-se les coses. T´ho passaràs bé nano.

La Polka del Cementiri

L´oncle Vernon, l´ oncle Vernon, independent com un porc sobre el gel.,

És un peix gros  a l´escorxador i li toca l´acordió  al Sr Weiss

L´oncle Biltmore  i l´oncle William van fer un milió a la Segona Guerra mundial

 Però  tots  dos són uns miserables i uns  tacanyos i no et donaran mai un ral.

La tieta Mame  s´ha tornat boja  i viu a les portes d´un vell  hotel,

Té  tot dia  posada una  ràdio en la que toquen només que òpera

I tot el que ella  diu és : Ves-te´n a  l´ infern

L´oncle Violet volava com un pilot i  va dir que a França no hi han noies guapes

Ara porta un petit local d´apostes   , diuen que mai els deixa dins dels seus pantalons

L´oncle Bill mai deixarà testament tot i que el seu tumor és més gran que un ou.

Té una AMA que és portorriquenya i he escoltat que té una cama de fusta.

L´oncle Phil no pot viure sense les seves  pastilles.

Té un  enfisema  i gairebé està cec.

Hem de  descobrir un amaga els diners i

Hem de  fer-ho abans de que perdi el cap

L´oncle Vernon, l´ oncle Vernon, independent com un porc sobre el gel.,

És un peix gros  a l´escorxador i li toca l´acordió  al Sr Weiss

Jockey full of bourbon

Tom Frost havia estat  i era un  addicte a moltes coses. Lluny de  ser un exemple de res i per ningú  només  sabia una cosa: s´havia fet vell  i reconeixent-se hiper sensible  havia sobreviscut al suïcidi.

Bé, potser exagerava, l´auto flagel.lació, l´auto compassió, el continuu i perpetu enfrontament amb un món que només és injust  amb un mateix on s´enveja tot el que tenen els altres  , és molt més habitual .

El suïcidi és però massa freqüents en determinades professions;  la  típica, tòpica i  massa idealitzada  d´artista i la del pobre executiu que està just per sota del Director General. No les entenia però les  respectava . Per fotre´s sota la via del  tren s´havien de tenir un parell d´ous.

En la seva dilatada  carrera de voyeur social Tom Frost  havia  reconegut dos  tipus d´especímens dignes d´estudis separats i  just  se,ls trobava  ara de  front, sortint del supermercat i  a punt d´agafar el bus  que el portaria al bell mig de la  Harbour Avenue .

Un “ - Ei hola Tom ….”  el va garratibar per complet: Coneixia  aquell atemptat de  veu. Era la Cindy Florez , flamant i estupenda esposa del David Deer. La Cindy anava acompanyada de la seva cosina Bess …

 La  Cindy era d´aquell tipus de dona  en la que es creava  una àurea de misteri impenetrable  fins  i  tot pel gran Tom: Hauria sigut  igual de sossa, avorrida i previsible  si li hagués  tocat en sort un altre home que el tontet del David o bé era un producte que venia esgarrat de  fàbrica?

De fet si hagués estat idiota hauria sigut  més fàcil. No era  ni enginyer ni fisica nuclear  però de les noies que havien coincidit amb  el Tom a  la High School  va ser la primera, i gairebé l´única en treure´s una llicenciatura  universitària .

La Cindy era el clar exemple d´una nova raça: la raça dels  CONTINGUTS.

 Tom Frost  va  tornar-li un “- ei Hola guapa” però  aquell guapa  li va dir  baixant el  cap , deixant la bossa  a terra i   intentant  tapar  amb les  tovalloles de paper les  dues  botelles  de  whisky que s´havia acabat de comprar per culpa de la seva  tonta rebel.lió amb les cerveses per no estar  en el seu lloc.

La remor del vidre amb l´asfalt el  va delatar,  però amb la  Cindy no hi havia mai cap problema. Li hauria  contestat aquell “- Quèeeee tal quant de  temps ? “ en qualsevol estat, situació i circumstància,  per més rara, obscena i ofensiva que fos.

Així són els continguts. Individuus  incapaços de donar una opinió ni  original  ni sentida de les coses i que no es mullen per res ni per ningú ni que els matin. Aixx, quant canguel.lo miedica s´amaga sobre la paraula   “respecte….”

Els continguts corren, caminen o  juguen a pàdel, llegeixen qualsevol llibre que  vagi a partir de la 15ª edició , miren les mateixes sèries , follen sempre quan toca i tots, absolutament tots van a manifestacions i  creuen en el reciclatge .

La Cindy Florez era perfecte per oblidar-s´hi una  nit. Sabia que el seu marit , com qualsevol mortal , tenia  debilitat pels seus  fracassos, i el  fracàs del David havia estat la Kate Branson.

La seva evasió, només que l´haguessin punxat una mica,  hauria estat justificada  i amb el cos que tenia la Senyora  no li haurien faltat pretendents.

Tom Frost va sentir a la Cindy en tota la seva dimensió i va preferir no entrar-hi.  L´egocentrisme cateto del David i la repressió emocional de la Cindy  eren patologies. L´empatia  i l´addicció als sentits eren  Tom Frost .

En pujar al bus  va mirar  al conductor  i  va pensar:  haurien de  capar  també al que va dissenyar el teu  uniforme. Cadascú té les seves raons per no ser perfecte  i posar-se fins el cul de bourbon

Un conductor  fins el cul de Bourbon

( Jockey full of bourbon)

L´Edna Million  porta un vestit que fa girar d´esquena

La puta alemana en un tren de rodalies

Una pistola una dos dòlars però l´arma no dispararà.

Estic en una  cantonada sota la pluja.

Setze homes en el pit d´un home mort.

He  estat bevent d´una copa trencada.

Un parell de  pantalons i un vestit de mohair.

Estic  fins el cul de bourbon, no m´aguanto dempeus.

Ei ocellet, vola cap a  casa!

Casa teva s´està incendiant

i els  teus fills estan sols

Ei ocellet, vola cap a  casa!

Casa teva s´està incendiant

i els  teus fills estan sols

L´ Schiffer  va trencar una botella en el cap del Morgan

I jo he estat  trepitjant-li la cua al propi dimoni

a través de les  ratlles  del cap  d´una lluna plena

a través dels  barrots d´una presó cubana,

els dits plens de  sang en un ganivet de porpra,

un flamenc que  beu  en una copa de còctel.

Estic tirat a la  gespa amb la dona d´algú altre.

Vine i admira la vista des de el  cim de l´arbre.

Ei ocellet, vola cap a  casa!

Casa teva s´està incendiant

i els  teus fills estan sols

Ei ocellet, vola cap a  casa!

Casa teva s´està incendiant

i els  teus fills estan sols

Llençols  grocs en un llit de Hon Kong.

Un organ Stazybo i un sol de Slingerland.

Anem al carnaval, va ser tot el que ella va dir!

Cent dòlars poden  enfosquir-ho tot…

L´Edna Million  porta un vestit que fa girar d´esquena

La puta alemana en un tren de rodalies

Una pistola una dos dòlars però l´arma no dispararà.

Estic en una  cantonada sota la pluja.

Ei ocellet, vola cap a  casa!

Casa teva s´està incendiant

i els  teus fills estan sols

Ei ocellet, vola cap a  casa!

Casa teva s´està incendiant

i els  teus fills estan sols

Going Out West

El supermercat estava a rebentar. Creuant el tercer  passadís a l´esquerra , on  de tota  la vida  havien  sobreviscut les  heroiques  cerveses,   el Tom Frost es  va trobar un monstruós panell rosa elèctric que, després d´aterroritzar-lo amb el seu mal gust,  dibuixava un nen  amb una motxila menjant-se un entrepà .

L´eslogan del  panell era terrible: “ Torna  als  orígens” .

Al nen  se´l veia content  tot i a pesar  dels vint kilos que portava a l´esquena . Tom Frost va fixar-se en dos petits detalls anecdòtics: primer, amb aquella motxila el nen no podia  menjar a no ser que desafiés totes les lleis probables de l´equilibri, en segon lloc, es va imaginar com es podria dissenyar un uniforme de  xerpa o de  negrito-porteador….

Ja en el fons de la qüestió  es va atansar sigilosament al panell,  sense  fer remor  no fora que aquell espantós rosa s´adonés de la seva presència , i  va agafar un d´aquells  entrepans.

D´entrada va pensar que  “allò”  havia estat ideat per un amargat , un anti-social rencuniós que mai va superar  els traumes escolars. Si algun nen s´entretenia a llegir totes les lletres del plàstic que precedia a aquell plàstic amb nom d´embotit  , se li havia passat l´hora  del pati  segur….

Flipava. Ja no era per la qualitat del menjar. Cadascú entrena i provoca   els seus càncers  com li rota. No. Era que tenia davant seu , en un malèfic rosa elèctric a l´arxi-mega enemiga de la humanitat, la “mala-malísima” mandra.

Tom Frost, en un dels seus  famosos  i entrenyables  monòlegs del whisky, li havia  explicat al seu  llit( mentre intentava atrapar-lo  i el molt cabron no es deixava  no parant de donar voltes) que  la mandra  no només ha creat un nou model d´esclavitut, si no que  ha  aconseguit , genial i espectacularment, que tots  els  esclaus siguin dòcils i  gilipolles.

Els  instructors de la mandra  són els  nous  genis. Si un tio( en el mateix lloc on pots trobar-ho tot per separat) ,  és capaç de fer-te creure que és millor que compris quatre vegades més cara la  seva merda  a que obris  per la meitat una barra de pa i li posis  oli, sal i una mica de  xoriço, senyors meus, aquest home es mereix  governar l´Univers .

El vell Frost ja s´havia calentat, pel rosa elèctric i per no trobar al seu lloc les  cerveses. Va  buscar  un uniforme, que no fos el d´idiota , de xerpa o de  negrito-porteador  i va trobar a una granota bípeda, cames verd festuc, tronc grisós  finament ribetejat amb molta mala pata pel mateix  verd  festuc  i amb una  xapa blanca cantona que posava : Johnny.

Tom Frost va sentir un immens i profund sentiment de pena pel Johnny. Allò ho havia dissenyat un malalt mental . No  volia ni imaginar com devia estar el paio que el va escollir…

Molt amablement el Johnny li va indicar que les cerveses estaven  cinc passadissos més enllà, just al costat d´un altre panell intermitentment lluminós. Estava massa lluny com per distingir l´eslògan  però aquell festival de llums  i colors  entre pastanagues  i demés  queviures  va fer  que un  Tom Frost una mica  passat de voltes i de tot avancés  pels passadissos  cantant, no gaire  fort però tampoc “para sus adentros”  el “Viva las Vegas”, versió Elvis Presley.

Abans d´arribar a les birres es  va creuar pel camí a  alguns dels que portaven aquells bocates en el seu cistell.  Repassaven de  dalt a  baix  al Tom Frost . A alguns els  hi feia gràcia sentint-se afortunats de que ells no estiguessin més enllà que aquí. A d´altres els atemoria , la por que ens  han ensenyat a tenir quan veiem  alguna cosa diferent. Cap d´ells va pensar que potser cantava perque li agradava  cantar  i que el Viva Las Vegas és una cançó xulíssima.

Tom Frost ho veia  i pensava.   Ho sento nens, me les piro cap a l´Oest. Vosaltres  us  ho perdeu , per dintre  estic bo que t´hi cagues.

  

Me les piro a l´Oest nens!!!

( Goin´out west)

Bé nois  me´n vaig cap a l´Oest on el vent bufa  ben alt.

El Tony Franciosa  acostumava a  tontejar  amb ma mare.

Allà  fan molts diners,  fins  i tot els  regalen!!!!

Faré el que em  roti i em pagaran per això!!!

Faré el que em  roti i em pagaran per això!!!

Petites  salsitxes marrons estan estirades a la  sorra.

No sóc  cap secundari nena, sóc el puto amo.

El meu vigilant de la condicional estaria orgullós de mi,

Amb la meva vella 88 i el dimoni  encadenat

Amb la meva vella 88 i el dimoni  encadenat

Bé nena, sé fer karate i també sé fer woodoo.

Jo mateix  em posaré a la teva disposició,

No necessito maquillatge.

Les meves  ferides són de veritat.

Tinc la llebre sota la  xistera

I sense  camisa  estic que t´hi cagues.

I sense  camisa  estic que t´hi cagues.

No perdo mai les  formes

En una persecució a alta  velocitat.

Els meus  amics  creuen que sóc lleig

Però la veritat és que  tinc una cara molt masculina,

coratge a prova de  bombes.

I realment puc conduir un llit.

Canviaré el meu nom pel d´Hanibal, o potser el de Rex

Canviaré el meu nom pel d´Hanibal, o potser el de Rex

Bé nena, sé fer karate i també sé fer woodoo.

Jo mateix  em posaré a la teva disposició,

No necessito maquillatge.

Les meves  ferides són de veritat.

Tinc la llebre sota la  xistera

I sense  camisa  estic que t´hi cagues.

Conduiré de nit a  tota hòstia.

Esperaré  que el  sol es posi a  brillar en mi

Faré un  forat al terrat amb la forma d´un cor

Me les piro a l´Oest nens!!!

Allà em  sabran apreciar de veritat.

Me les piro a l´Oest nens!!!

Allà em  sabran apreciar de veritat.

Me les piro a l´Oest nens!!!

Allà em  sabran apreciar de veritat.

Em preguntes per què nena?

Donçs perque sóc més fort que ells

Més fort que ells

In between Love

Tom  Frost va acabar de  dutxar-se . Mirant per la finestra el dia ja no li semblava  tan núvol. Va pensar que devia  fer fred  perque per la finestra veia com voleiaven les  bufandes  com si fossin els  estandards de la  rutina, centenars d´atribulades banderes  d´un lloc a l´altre, creuant-se sense  saludar-se, la de llana  perque era una pija, la de fil perque no s´entera mai de  res.

En aquell moment, les persones  que les portaven no  l´ interessaven. Era molt més romàntic, molt més  kitch  observar  aquell espectacle matinal com si fos la  presentació d´una justa medieval  en la que Tom Frost era l´únic  jutge, l´ únic  rei.

De molt jove s´havia apuntat a un grup de teatre amateur  només  perque la  Betty Batagglia també hi era.  En condicions normals  el Tom Frost mai hauria gosat apropar-s´hi ,  però  si havia Shakaspeare pel mig qualsevol cosa era possible….

Ni així. En els  tres mesos  que  va durar  el curs d´iniciació,   la Betty ni es  va adonar  que aquell arbre tan elegantment  estàtic, tan cofoi, tan vestit de panti verd era la inigualable estrella Tom Frost. Premonitori , com diria el Robert Z.

Com en un exercici d´auto tortura que repetiria moltes  vegades durant la seva  vida,  Tom Frost  va reservar-se  un seient a la primera  fila de l´obra de cloenda del curs.

La Srta Batagglia, espectacular  fins on arribava a la  memòria del Tom , tenia un paper principal junt amb el Teddy Bare,  de qui se la sabia enamorada, qui mesos  després se la follaria una sola vegada, i que li deixaria el cor trencat per sempre.

La Betty es  va casar   amb el Teddy absolutament entregada, que és molt pitjor que estar enamorada .  L´entrega no genera esforç . És un èxit immediat tan gran que et  fa creure  fins i tot amb el dret d´exigir-lo.  Si tu ets perfecte, perquè has d´acceptar fisures?

D´aquella obra de teatre  el Tom Frost  només  recordava l´autor, la bellesa infinita de la Betty  i una  frase: Era d´Oscar Wilde  i deia:  Es força difícil no ser injust amb allò que un estima.

Tom Frost  estava  segur de que mai es va estimar la Srta Batagglia.

Va tornar a la finestra,  va mirar  els estandards dels seus súbdits, i amb un silenci terrorificament trist  va condemnar a mort a tots els Teddy Bare que s´havien creuat amb ell  . No és culpa vostra però tampoc és culpa meva . Aparta´t amor, que sempre estàs enmig.

I enmig, l´amor.

I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor.

Qui ho havia de dir que ens podiem trobar amb això!

Mai vaig pensar  amor, no quedar-me atrapat amor

entre la màgia dels  teus ulls.

I el teu amor és com el  vent, és fresc i és alegre.

Mai vaig pensar que estimar seria  tan fàcil.

I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor

I enmig l´amor. Una altra  vegada.

I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor.

Qui ho havia de dir que ens podiem trobar amb això!

Tot aquest temps he  fet sublim l´amor

En els sentiments  que  tenia  en el meu cap

Però  el teu amor és com el  vent, és fresc i és alegre.

Mai vaig pensar que estimar seria  tan fàcil.

I enmig l´amor . I intentant  dissenyar l´ amor

I enmig l´amor. Una altra  vegada.

Innocent quan somies

L´endemà següent Tom Frost  es va despertar  amb ressaca de somnis. El dia s´havia llevat gris i anònim , aquella mena de  dies  que persegueixen a la  gent honesta i els recorda que per ells  la sort no és  gratis.

En paraules del seu amic  Robert Z. : la sort  és l´amant més cruel. Qui la té la creu de la seva propietat i  no la  valora i qui se la mereix i la  valoraria , no la té.

Tom Frost  va pensar en el que, fa més de  vint anys i per molt poc temps, havia  sigut el seu jefe. Era un tio que en l´aspecte empresarial li havia  sortit tot bé. Va agafar una  franquicia de paqueteria urgent que va coincidir amb en els tres anys de vagues intermitents del empleats del servei postal .

Aquest  conflicte laboral li va fer guanyar molts  clients i molts diners . En els tres primers anys va arribar a  tenir  més de  vint vehicles i cent-cinquanta treballadors.

Quan  les  vagues  van acabar va vendre els  vehicles que li sobraven  i no li va tremolar la mà en despatxar als treballadors que li sobraven. Tom Frost va ser un dels fills de la conjuntura econòmica.

Gairebé no podia  recordar la seva  cara.  La seva memòria només  pintava la llum esmorteïda de la finestra del seu despatx un diumenge a la  tarda.

El Sr  Thomson va fer-lo reflexionar sobre la solitut.  Va concloure que no existeix  la solitut de les persones, només existeix la  solitut de les emocions. Tom Frost estava  sol però mai se n´havia sentit.

Tenia els sentits plens però sempre a punt de trencar-se,   i de vegades, en un dels  somnis que no recordava , s´imaginava en una  desfilada del  “veteran´s  day”  a sobre un vell Buick descapotable del 55  repartint  petits amors  invisibles a  cada  somriure de complicitat que rebia. Baixava del cotxe, s´abraçaven, eren feliços, sentia que  algú li estirava dels pantalons, mirava cap avall  i una nena  petita li deia: em puges a coll que no hi veig?

Tom Frost es  va enfadar molt amb si mateix. Va recriminar-se haver pensat per un moment que no era un home  afortunat.

 Per més que el dia s´hagués llevat gris i anònim  aquest ho seria per tots aquells  que no tenen la necessitat de donar les  gràcies per continuar podent gaudir dels altres  i ser gaudits.

El Sr Thomson s´aprofitava dels altres i els altres s´aprofitaven del Sr Thomson. Tot això en un ambient educadíssim,  cordial i distès  , amb tots els  somriures perfectament planificats.

Mentre es posava el cafè als llavis Tom Frost  va  veure  la ceràmica blanca de la  tassa, una tassa escocesa  que li havia regalat el càpula del seu amic  Robert Z, com sempre  tan oportú i premonitori. Dibuixava una ovelleta somrient deixant-se  acaronar pel seu pastor i a  sota una inscripció: Sempre ets innocent quan somies.

Innocent quan somies

Els ratpenats estan al campanari

La rosada  s´escampa pel camp.

On estan els  braços que em van abraçar?

I van comprometre el seu  amor  abans?

I van comprometre el seu  amor  abans?

És un vell  i trist  sentiment.

Els  camps estan verds i suaus

Són records que ara estic  robant

Però ets innocent  quan somies

Ets innocent quan  somies

Vaig  fer una promesa daurada:

Que tu i jo mai ens separaríem

Al meu amor li vaig donar una medalla

I  aleshores  vaig trencar el seu cor.

I aleshores  vaig trencar el seu  cor.

Corrent pel cementiri anàvem els meus amics i jo

Ens vam jurar que estaríem sempre  junts

Fins el  dia en què ens morissim

Fins  el dia en què ens morisssim

És un vell  i trist  sentiment.

Els  camps estan verds i suaus

Són records que ara estic  robant

Però ets innocent  quan somies

Ets innocent quan  somies