dilluns, 24 de juny de 2013

ROAD TO PEACE

Les passes  de  Tom Frost  s´havien  tornat pausades  amb els  anys. No és que  no tingués mai pressa però aquesta es reduïa a una costum insana  que l´havia  marcat des de que era  jove.

Quan quedava  amb algú, quan havia d´agafar algun transport públic,  calculava  inconscientment  el  temps  que li caldria fins arribar-hi sense  apenes donar  marge d´error a  qualsevol eventualitat.  D´aquesta manera qualsevol parida, com   la mania  de tornar-se a posar colònia abans de marxar, feia que arribés a  tots els llocs  apurat. O com el mateix Tom afegiria:  digne i elegantment apurat.

Pedre de  vista  el David Deer , era com obviar totes aquelles  ínfules de pseudo-llibertat a les que s´havia de  sotmetre  perque no li diguessin que era un inadaptat.  Tom Frost tenia seriosos problemes en dissimular l´escarni, sobretot quan algun brètol com el David, li espeteva  que la  velocitat, sentir el  vent de  cara , el feia sentir lliure …

Només el coneixement i la capacitat de  decidir per nosaltres  mateixos ens apropa una mica a la llibertat. La resta, o és una  farsa o és una  fantasia massa infantil com  per tenir-la en compte..  

Quan Tom Frost  va veure les primeres làpides desordenament blanques del cementiri jueu s´hi va aturar. Respectuós, es  va induir un sorollós silenci de rebel.lia.

Cap país( ni el seu propi)  ni  cap religió  li mereixia el més mínim  respecte. Qualsevol idea  que  et mani  o et provoqui morir per ella és maligna per definició. La devoció per les  banderes és infame, necessitar un  signe extern d´identitat  diu molt poc de  tu mateix  i de la teva  capacitat de ser lliure sense perjudicar ningú.  Les banderes són els tatuatges dels imbècils.

Tom Frost va mirar  com les estrelles de  David es confonien amb el verdet  gairebé negre i humit que cobria el final de  tantes  històries . Ara si que esteu junts i units!!! ( va musitar el Tom amb la tremolor als llavis que provoca la impotència)

És una llàstima que estant junts no us pogueu acompanyar, però tampoc ho feieu abans. Sempre us van deixar sols fent-vos creure que hi ha una carretera que va a algun lloc. Ningú us va dir que  tots nosaltres som l´única  carretera possible.




LA CARRETERA CAP A LA PAU

El jove Abdel Mahdi (Shahmay) només tenia 18 anys
Era el més  jove de nou germans i mai  va passar una nit fora de casa.
Ara la  seva mare  sosté una  foto seva a la portada del New York Times
Per fer-nos  veure que els assassinats s´han intensificat  per tota la carretera cap a la pau

Era  un  noi alt i prim amb un petit bigoti disfressat de  jueu ortodoxe
en un  abarrotat bus a Jerusalem, alguns dels seus passatgers  havien sobreviscut a la Segona Guerra Mundial.
I una  atronadora explosió va trencar totes les  finestres en  un perimetre de 200 metres, amb el  resultat de  disset morts més en la carretera cap a la pau.

Ara a l´Avinguda del Rei George  els passatgers  van  pujar al bus 14a,
En el seient més  a prop del conductor  hi era   Abdel Mahdi (Shahmay).
I la última cosa que ell va  dir  en aquesta terra va ser “ Déu és  gran i Déu és bo”
I ho va  fer  volar tot a l´espera que el seu regne aterrés a la carretera cap a la pau.

Ara, en resposta a això, un altre  petó de mort ens va  visitar
Isarel  diu que Yasser Taha és un  cap de Hamas,
Els van  enviar  quatre helicòpters que ho van banyar tot de  foc amb les llàgrimes ben obertes, i van  matar a la  seva dona i al seu  fill de  tres  anys deixant-los nomes com esquelets carbonitzats

Van  trobar el seu biberó i un parell de sabates petites  i les van ensenyar a les càmeres; però Israel va  dir que no sabia que la seva dona i el seu fill estiguessin en el cotxe. Hi ha barricades per tot arreu i només patiment a la televisió.
Cap de les dues bandes renunciarà mai al més petit dels seus drets per tota la carretera cap a la pau.

Israel va iniciar la seva última campanya contra Hamas en un dimarts,
Dos dies després Hamas va contraatacar i va matar  cinc  soldats israelians.
D´aquesta manera hi ha milers de morts i de  ferits a les  dues  bandes, la  majoria d´ells civils. Fan créixer els seus  fills  plens d´odi per lluitar en una  guerra  antiga i veure´ls morir a la carretera cap a la pau.
 
“ Aquesta és la nostra terra i la lluitarem  amb  totes les nostres  forces” diuen els Palestins i els Jueus. Cadascuna de les  dues  bandes  tallarà la mà de  qualsevol que  intenti aturar la  resistència.
Si l´ull dret us ofèn , l´hauràs d´arrencar.
I   Mahmoud Abbas va dir que Sharon s´havia perdut en la carretera  cap a la Pau.

Una  vegada  Kissinger  va  dir “ nosaltres no tenim amics, Amèrica només té interesos”. EL nostre President  vol que  el  veiem com un  heroi  i només vol que el tornin a reelegir. Però Bush és reaci a  arriscar el  seu  futur degut a la por que li fan els seus propis errors polítics. Així que es dedica a   jugar als escacs en el seu despatx i  posar per la premsa, a 10.000 milles  de la carretera  cap a la Pau.

En el video que  van trobar a  casa d´  Abdel Mahdi (Shahmay) sostenia un rifle Kalashnikov i parlava  amb una  veu de nen . Era un excel.lent estudiant,  estudiava  dur  com si per  un moment hagués pogut tenir un futur. Aquell dia  li va dir a la  seva  mare que tenia un examen  en la  carretera cap a la Pau.

L´assassinat fonamentalista  d´ambdues bandes està dempeus en el camí cap a la pau. Però diga´m perquè estem armant a l´exercit israelià  amb pistoles, tancs i munició. I si Déu és  gran, i si Déu és bo , perquè no pot  canviar el cor dels homes?

Potser serà perque el propi Déu està perdut  i necessita  ajuda , està perdut i necessita de tota la nostra ajuda doncs l´han fet   fora de la carretera cap a la Pau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada