diumenge, 28 d’abril del 2013

Coney Island Baby


El seu aspecte era magnífic. Va baixar del tren elegantment distesa , amb aquella naturalitat pròpia de les persones  que fan un pas sense pensar ni preveure quin serà el següent.

A la Kate Branson no li calia anunciar-se.  No li feia falta presentar-se  com inaccessible, com aquelles  dives  absurdes que van presentant els seus títols sense que ningú els hi pregunti per ells.

Al Tom Frost sempre  li havien molestat profundament aquest  tipus de dones, les que abans d´obrir la  boca  ja li havien enumerat puntillosa i escrupolosament tots els seus trofeus: “el meu marit”, “ el meu nòvio”…

Viure de les vitrines no pot ser bo. Quants pobres desgraciats passaven la seva vida dissecats a la paret al costat del cèrvol de les grans banyes? El Tom havia après que els caçadors són massa soberbis, que ni es plantegen que la presa pugui sorprendre´ls, que creuen cegament que amb la seva superioritat tàctica en tenen prou per vèncer. Passen tant temps vanagloriant-se de les seves  gestes passades que les armes se´ls oxiden.

Però a la Kate no la recordava així. Tenia tanta feina en aclarir-se ella mateixa que li faltava temps per gaudir-se. Era de les que quan es comprava un vestit nou el deixava setmanes, fins i tot mesos, a l´armari. Sabia que era seu però no tenia clar si se´l mereixia, si se la veuria excessivament guapa, si la creurien una pretenciosa, o si el simple fet de posar-se´l faria desaparèixer la seva màgia.  La inseguretat conscient i noble és encantadora.

Quan els seus peus van establir-se pausadament a l´andana  el Tom Frost va axinar els seus ulls fent-los somriure. Aquella boja despistada no havia canviat.

La seva primera conversa en molt de temps va ser mantinguda en silenci, només amb la mirada.

 Com està la meva noia de Coney Island?

Ei Tom, ho has vist? He aconseguit baixar del tren sense fotre´m de lloros a terra!




La nena de Coney  Island

Cada nit ve a portar-me a la terra dels somnis
Quan estic amb ella sóc l´home més ric de la Ciutat.
És una rosa. És una perla.
És la roda que fa girar el meu món.
Totes les estrelles compleixen els seus desitjos en els seus ulls
És la meva nena de Coney Island!
És la meva noia de Coney Island!
És una princesa amb un vestit vermell.
Per mi és la lluna enmig de la boira
És la meva nena de Coney Island!
És la meva noia de Coney Island!

dissabte, 20 d’abril del 2013

El tren de les 2:19


Tenia ganes de  sortir d´aquella estaciói s´estava posant nerviós. Ja havia escrit el que  havia d´escriure i , amb un sentiment inútil de buidor, sentia que havia pagat religiosament a les muses. Era el de sempre, els premis són pels altres. A ell només li quedaria, com a molt,  un: “és un poema preciós Tom”.

I què en faria d´això?  No volia que el paguessin ni  amb satisfacció,  vanitat, ni orgull. Un poema no deixa de ser una petició perque algú et convidi a una cervesa, perque algú que et besi, que t´abraci , i perque alguna dona es depulli per tu sense demanar-li.

Tom Frost va mirar el rellotge. Passaven quaranta minuts de les dues del migdia i l´espera se li havia  fet eterna. El tren de les 2:19 anava  amb retard , tenia gana i estava de molta mala llet.

Es recriminava a si mateix  el que sempre  havia  estat, un il.lús incorregible. Però les coses estaven canviant i ja no hi creia tant amb la justícia divina, aquella  tonteria que  diuen  que tothom acaba  sent una conseqüència de les seves pròpies actuacions, que tothom acaba recollint allò que sembra.

Aquesta teoria és igual de maca que d´estúpida. Els cabrons sempre et roben la bona  sort i la se la queden per ells, per continuar fent el que els roti, immaculats, cínics, cruels.

De vegades Tom Frost havia analitzat el seu propi comportament, i en una visió punyent i crítica , acabava concloent  de que no es tractava res més que un acte de pura covardia, de no atrevir-se a rebel.lar-se  , de conformar-se vençut, d´esperar la justícia d´un Déu del que no va tenir mai notícies.

De l´horitzó mig emboirat s´albirava que el tren ja venia. Presumit, va ajustar-se instintivament l´abric i amb les mans es va pentinar els cabells. Hauria perdut la  reserva en el  Restuarant?

Li donava  exactament igual, en trobaria un altre. Aquest cop no es deixaria guanyar tan fàcilment. Havia decidit jugar la partida i disfrutar-la.-






En el tren de les 2:19

Vaig perdre tot el que  tenia en el diluvi de 1929
El paller va quedar soterrat sota una gran capa de fang.
Ara no em queda  res més que el xiulet i el vapor ,
La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Vaig dir-li: Ei, Ei, no sé què fer!
Però et recordaré!
Ei, Ei, no sé què fer!
La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Hi ha un  tio que està predicant
sobre l´infern i la condemnació
rebotint-se contra les parets de l´Estació Central.
La vaig tractar molt malament,
em  vaig comportar com un capullo
La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Vaig dir-li: Ei, Ei, no sé què fer!
Però et recordaré!
Ei, Ei, no sé què fer!
La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Sempre m´ha confós aquella merda del “ying” i el “yang”
Potser sortiràs ben rentat però sempre quedarà una taca,
La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Vaig dir-li: Ei, Ei, no sé què fer!
Però et recordaré!
Ei, Ei, no sé què fer!
La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

Vaig pedre el meu fill amb l´aigua,
 i el capellà va emportar-se a la núvia.
La vaig enviar per una botella
però quan va tornar no tenia el meu whisky,
no tenia la meva ginebra.
només tenia un barret ple de plomes
i un somriure macabre

Vaig dir-li: Ei, Ei, no sé què fer!
Però et recordaré!
Ei, Ei, no sé què fer!
La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

En el tren et fas més petita mentre t´allunyes
La remor cobreix tot el que em vas voler dir.
Era una gota de pluja o una llàgrima el que hi havia en els teus ulls?
T´assecaves les ungles o m´estaves dient adéu amb la mà?

Vaig dir-li: Ei, Ei, no sé què fer!
Però et recordaré!
Ei, Ei, no sé què fer!
La meva nena se´n va en el  tren de les 2:19

dijous, 4 d’abril del 2013

Take me home


Tom Frost encara estava esperant el tren. Es va seure  en una planxa de metall gris, igual de gris  que el cel que ja no el protegia.

 

Algun geni va etiquetar-la de disseny i deurien haver pagat una pasta per aquella inmensa  tonteria.

 

Va pensar que no li havia  agradat mai jugar a les  endevinalles . Odiava les suposicions , el joc fácil de saber abans  la resposta que la pregunta, el caire pretenciós dels artistes que quan no sabien què volien dir deixaven que els altres ho decisissin per ells, donar-los la  raó i satisfer la seva manca d´honestedat amb la seva pedanteria-

 

Una veu encartronada i estèril avisava que els trens anaven malament. Va treure una llibreteta i alguna cosa per escriure-hi a  sobre.- A Tom Frost li agradava explicar-se amb ulls i ratlles.

 

 

Sense títol
 
La distància entre tu i jo
són les paraules invictes
d´un silenci estúpid. 

Quina llàstima
que prefereixis
veure passar el temps
que sentir-lo
i trobar-lo
a faltar

 

 

 

 

Porta´m a  casa
 

Porta´m a  casa tonta meva!
Abraça´m!
Porta´m a  casa tonta meva!
El món no gira sense  tu!
 
Sento molt haver-te trencat el cor.
Si et plau, no marxis del meu costat
Porta´m a  casa tonta meva!
Perque encara estic enamorat de tu.