Tom Frost havia de desfer el camí que l´havia portat
fins a Union Square. Volia tornar
a casa
però tampoc tenia cap pressa. El capvespre es començava a atrevir-se amb un horitzó maldestre i gris però encara trigaria ben bé una hora a que s´encenessin les llums
del port.
No volia trobar-se a ningú . Quan va
veure que el David Deer se li apropava amb aquells aires de pistoler cateto va
canviar de vorera . Feia molts anys
que havia estat el nòvio de la Kate i un dels motius perque ella marxés a Coney Island.-
No es podia dir que el David fos un
mal tio. Era bàsicament un adaptat, algú dels considerats “ normals” que dominava tots els temes
de conversa predominants: feina,
esports , dones i política elemental en grau de primària.
La seva única diferència estava en
una bondat maligna. Maligna per manca de
maldat però limitada en arriscar-se
És fàcil dir que “entens” , ser un perfecte acompanyant de dols i
laments i aprofitar-te benèvolament de la tristesa sense fer res per resoldre-la.
David Deer havia estat durant dos
anys el pany de llàgrimes de la Kate Branson
. El seu premi van ser , moltes vegades, les seves
tetes . Més del que es mereixia.
Però per guanyar-se la grossa del cor
fa falta alguna cosa més. És com agafar una nina trencada
i portar-la al teu taller i allà, pacientment, amb la llum mig fosa, anar
posant cada peça en el seu lloc,
mimar-la i despertar-la suaument amb elogis a cau d´orella. Fer tan
bé la teva feina de que ni
recordi que havia estat
espatllada . Saber i voler correr el risc de
que en aquest record tu també et
pots perdre.
Tom Frost es va quedar uns instants a l´altre costat del carrer que
atravessava tot el moll, només per
assegurar-se que no l´havia vist. Estava
ideant alguna excusa complaent per
ell però el David Deer va passar de llarg . Tenia
aquell somriure sobrat amb el que
l´hauria saludat però Tom Frost no necessitava de la compassió de ningú.
Tot i que no li hauria fet un lleig, no havia tingut mai
un premi amb forma de
teta però si d´altres que ell considerava molt més importants per la seva
intimitat
Feia temps que no passava per aquells carrerons a
segona línea de mar. Sabia
que si els seguia, abans d´arribar a casa seva, trobaria
el cementiri jueu , més enllà l´Església
de St Gilles i per fi un bistrot francès que anys enrere havia
estat l´únic bar musical de la
Ciutat, el bar on cada dissabte a la
nit, el Tom Frost i el David Deer feien cua per entrar, com gossos de pluja en
zel, intentant guanyar-se una simple mirada de la Kate Branson.
Gossos de Pluja
Dins d´un rellotge trencat
esquitxant el vi amb tots els gossos de pluja
Un Taxi? No, preferim caminar.
Amuntega´t a la
porta amb tots els gossos de
pluja
Perque jo també sóc un gos de pluja com ells.
Oh, com ballàvem i ens empassàvem la nit!
Tot estava preparat per poder somiar!
Oh com ballàvem
lluny de totes les llums
Sempre hem estat una mica bojos!
El rom es vessa fort per tot arreu,
Derrota a l´ escombriaire amb els gossos de pluja
Embarca´t en un vaixell naufragat,
I dóna el meu
paraigües als gossos de pluja
Perque jo també sóc un gos de pluja com ells.
Oh, com ballàvem
amb la rosa de Tralee!!
El seu
cabell negre com un corb.
Oh com ballàvem
i com em vas dir a l´orella,
Nen, mai més tornaràs a casa!!!!!
Oh, com ballàvem
amb la rosa de Tralee!!
El seu
cabell negre com un corb.
Oh com ballàvem
i com em vas dir a l´orella,
Nen, mai més tornaràs a casa!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada