dissabte, 15 de juny de 2013

RAIN DOGS

Tom Frost  havia de  desfer el camí que l´havia  portat  fins a Union Square.  Volia tornar a  casa  però tampoc  tenia  cap pressa. El capvespre es començava a  atrevir-se amb un horitzó maldestre i gris  però encara trigaria  ben bé una hora a que s´encenessin les llums del port.

No volia trobar-se a ningú . Quan  va veure  que el David Deer  se li apropava  amb aquells aires de pistoler cateto va canviar de vorera . Feia molts  anys que  havia   estat el nòvio de la Kate  i un dels motius perque ella  marxés a Coney Island.-

No es podia  dir que el David fos un mal  tio. Era bàsicament un adaptat, algú  dels considerats “ normals”  que dominava tots els  temes  de conversa  predominants: feina, esports , dones i política elemental en grau de primària.

La seva única  diferència estava en una  bondat maligna. Maligna per manca de maldat però limitada en  arriscar-se

És fàcil  dir que “entens”  , ser un perfecte acompanyant de dols i laments i aprofitar-te benèvolament de la tristesa  sense fer res per resoldre-la.

David Deer  havia estat durant dos anys el pany de llàgrimes de la Kate Branson    . El seu premi van ser , moltes  vegades,  les seves  tetes . Més del que es mereixia.

Però per guanyar-se la grossa del cor  fa falta alguna cosa  més.  És com agafar una nina  trencada  i portar-la al teu taller i allà, pacientment, amb la llum mig fosa, anar posant cada peça en el seu  lloc, mimar-la  i despertar-la  suaument amb elogis a cau d´orella.  Fer tan  bé la teva feina  de  que ni  recordi que  havia estat espatllada . Saber i voler  correr  el risc de  que en aquest  record tu també et pots perdre.

Tom Frost es  va quedar uns  instants a l´altre costat del carrer que atravessava  tot el moll, només per assegurar-se que   no  l´havia  vist.  Estava ideant alguna excusa complaent  per ell  però  el David Deer  va passar de llarg  . Tenia  aquell somriure  sobrat amb el que l´hauria saludat però Tom Frost no necessitava de la compassió de  ningú.  

Tot i  que no li hauria  fet un lleig, no havia  tingut mai  un premi  amb  forma de  teta  però si d´altres  que ell considerava molt més importants  per la seva  intimitat  


Feia temps que no passava per  aquells  carrerons a  segona línea de  mar. Sabia que  si els  seguia, abans d´arribar a  casa seva,  trobaria  el cementiri  jueu , més enllà l´Església de St Gilles  i per fi  un bistrot francès que anys enrere  havia  estat l´únic bar  musical de la Ciutat, el bar on cada dissabte  a la nit,  el Tom Frost i el David Deer  feien cua per entrar, com gossos de pluja en zel,  intentant guanyar-se  una simple mirada de la Kate Branson.







Gossos de Pluja

Dins d´un rellotge trencat
esquitxant el vi amb tots  els gossos de pluja
Un Taxi? No, preferim caminar.
Amuntega´t a la  porta  amb tots els gossos de pluja
Perque jo també sóc un gos de pluja com ells.

Oh, com ballàvem i ens empassàvem  la nit!
Tot estava preparat per poder somiar!
Oh com ballàvem  lluny de  totes les llums
Sempre hem estat una mica bojos!

El rom es vessa fort per tot arreu,
Derrota a l´ escombriaire  amb els gossos de pluja
Embarca´t en un vaixell naufragat,
I dóna el meu  paraigües als gossos de  pluja
Perque jo també sóc un gos de pluja com ells.

Oh, com ballàvem  amb la  rosa de Tralee!!
El seu  cabell negre com un  corb.
Oh com ballàvem  i com em vas dir a l´orella,
Nen, mai més tornaràs a  casa!!!!!

Oh, com ballàvem  amb la  rosa de Tralee!!
El seu  cabell negre com un  corb.
Oh com ballàvem  i com em vas dir a l´orella,
Nen, mai més tornaràs a  casa!!!!!


s

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada