Tom Frost encara estava esperant el tren. Es va
seure en una planxa de metall gris,
igual de gris que el cel que ja no el
protegia.
Algun geni va etiquetar-la de disseny i deurien
haver pagat una pasta per aquella inmensa
tonteria.
Va pensar que no li havia agradat mai jugar a les endevinalles . Odiava les suposicions , el
joc fácil de saber abans la resposta que
la pregunta, el caire pretenciós dels artistes que quan no sabien què volien
dir deixaven que els altres ho decisissin per ells, donar-los la raó i satisfer la seva manca d´honestedat amb
la seva pedanteria-
Una veu encartronada i estèril avisava que els trens
anaven malament. Va treure una llibreteta i alguna cosa per escriure-hi a sobre.- A Tom Frost li agradava explicar-se
amb ulls i ratlles.
Sense
títol
La distància entre tu i jo
són les paraules invictes
d´un silenci estúpid.
Quina llàstima
que prefereixis
veure passar el temps
que sentir-lo
i trobar-lo
a faltar
Porta´m a
casa
Porta´m a
casa tonta meva!
Abraça´m!
Porta´m a
casa tonta meva!
El món no gira sense
tu!
Sento molt haver-te trencat el cor.
Si et plau, no marxis del meu costat
Porta´m a
casa tonta meva!
Perque encara estic enamorat de tu.
If ballads were gems, this one would be shining on my neck.
ResponEliminaMillor haver gastat el temps amb nosaltres a dins que veure'l intacte en el seu embolcall.
Kisses, babe.