dijous, 4 d’abril de 2013

Take me home


Tom Frost encara estava esperant el tren. Es va seure  en una planxa de metall gris, igual de gris  que el cel que ja no el protegia.

 

Algun geni va etiquetar-la de disseny i deurien haver pagat una pasta per aquella inmensa  tonteria.

 

Va pensar que no li havia  agradat mai jugar a les  endevinalles . Odiava les suposicions , el joc fácil de saber abans  la resposta que la pregunta, el caire pretenciós dels artistes que quan no sabien què volien dir deixaven que els altres ho decisissin per ells, donar-los la  raó i satisfer la seva manca d´honestedat amb la seva pedanteria-

 

Una veu encartronada i estèril avisava que els trens anaven malament. Va treure una llibreteta i alguna cosa per escriure-hi a  sobre.- A Tom Frost li agradava explicar-se amb ulls i ratlles.

 

 

Sense títol
 
La distància entre tu i jo
són les paraules invictes
d´un silenci estúpid. 

Quina llàstima
que prefereixis
veure passar el temps
que sentir-lo
i trobar-lo
a faltar

 

 

 

 

Porta´m a  casa
 

Porta´m a  casa tonta meva!
Abraça´m!
Porta´m a  casa tonta meva!
El món no gira sense  tu!
 
Sento molt haver-te trencat el cor.
Si et plau, no marxis del meu costat
Porta´m a  casa tonta meva!
Perque encara estic enamorat de tu.

 

1 comentari:

  1. If ballads were gems, this one would be shining on my neck.

    Millor haver gastat el temps amb nosaltres a dins que veure'l intacte en el seu embolcall.

    Kisses, babe.

    ResponElimina