L´ocell i la balena
En Tom Frost caminava lentament pel moll de la ciutat d´on mai va saber
escapar. Només podia diferenciar-ne els colors. Massa tabac li havia fet oblidar gairebé tots els perfums, fins i tot el del mar. Tampoc era
que li importés excessivament. Si ho fas
bé, és millor recordar records que desitjar en va tornar-los a viure.
Era hivern al nord. Amb els dits
glaçats i amb la bufanda tapant-li l´alè, el fet d´encendre´s una cigarreta era
incòmode . Al Tom li agradava el ritual
de primer rebre el vent del gas i
després el fum de la primera calada. No
va acabar de treure el paquet i
l´encenedor . Les seves mans continuaven a la cova del seu vell tres quarts i
només en va treure una per obrir la
porta de l´únic pub on encara deixaven fumar.
Va deixar el barret sobre el tamboret. Li agradava prendre el cafè dret.
Sentat, el tres quarts li encarcarava
l´esquena , el feia més geperut, i
empresonava les mànigues en el breu trajecte que portaria l´únic plaer del dia
a la seva boca.
Rere seu hi havia una conversa. Va intentar posar-li rostres
però no va gosar girar-se. El pub era
massa auster per ser irlandès. No hi
havien penjades samarretes de rugby
enfangades de verd i blanc, ni retrats d´antigues gestes d´algun equip local,
ni vells i ràncids anuncis de cervesa. En Tom no tenia absolutament res en què poder dissimular.
El mirall de la barra tampoc el va
ajudar gaire. Del reflexe asfixiant que
multiplicava l´alcohol en mil botelles només va
poder distingir els caps entretallats
d´una parella. Però això el vell
Frost ja ho sabia.
Els glops de cafè eren cada vegada més curts. Quan ja
només li quedava el sucre tacat va sentir un “ho sento” acompanyat del ròssec
d´una cadira en retirada . Just després podria
haver esperat un cop de puny sec sobre la taula però només va sentir el so d´una bocina, la mateixa
que Tom Frost havia escoltat quan va
obrir la porta del pub. Primer va pensar que l´amo havia estat original en
intentar imitar el timbre llunyà d´un mercant anunciant la seva entrada a port .
Ara ho trobava de mal gust. A ningú se
li anuncia un comiat amb una bocina.
Va deixar la tassa sobre el taulell
, fixant-se que moltes rondes de cervesa s´hi havien assecat a sobre, deixant un pòsit on s´hi haurien pogut enganxar
tots els despropòsits d´aquesta vida, tots
els errors , tots els malsentesos.
El vell Tom va posar-se el barret i es va ajustar el tres quarts sense girar-se
enrere. Ni a ell mateix ja li interessava la seva pròpia història. Només va
pensar: Noi, són coses que passen. Per més que vulguis, la vida no es pot preveure. No caiguis en
l´error de la culpa ni t´entretinguis en l´enyorança. Conjuga el verb estimar
en els seus tres temps i continua… Aquesta no serà la teva última bocina.
FISH & BIRD
( Tom Waits)
Li van pagar una ronda al mariner
i van
escoltar la seva història,
la història d´un món molt llunyà,
una cançó que no havien escoltat mai,
la cançó d´un petit ocell
que es va enamorar d´una balena.
La balena li va dir: tu mai podràs viure a l´oceà.
L´ocell contestà: tu mai podràs viure en el cel
Però l´oceà està ple de llàgrimes
I el mar es
torna com un mirall,
Si t´hi fixes es veu una balena quan la lluna està clara
I un ocell a la marea….
Si et plau, no ploris.
Deixa´m que t´assequi les llàgrimes
i digue´m que m´esperaràs
abraça´m ben fort
Et prometo que mai ens separarem.
Encara que no pugui navegar enrere en el temps
sempre fingiré que ets meva
i encara que no poguem estar junts
sempre podràs viure aquí,
en el meu cor.
Me recorda a Bernstein en "West Side story", amb el "Somewhere".
ResponEliminaLes botzines són eixordadores. Els records són durs d'orella, pel que sembla...
Congrats, Mr. Frost. You've already stolen my heart.