dimecres, 21 d’agost de 2013

Lullaby

Abans de  dormir-se va  agafar  la seva llibreta de la butxaca de l´abric. El boli picotejava  tremolós sobre  el primer full blanc que  l´atzar va trobar-li.

Tom Frost no es va plantejar  mai si allò que escrivia era bo o dolent. Tampoc sabia on collons estava  la frontera  de la mediocritat .  

Un ionqui no es pot permetre  el luxe d´escollir. Es fot el que es pot per satisfer l´ànsia  i després s´oblida, sense  cap sentit de la perspectiva , ni de l´agraïment , ni de la pròpia satisfacció . I ell era un ionqui en el sentit més ampli i rotund del terme.

En el seu  cap mai  va existir la  frase “ vull escriure sobre” o un “ ara faré…” . No.

Hi havia alguna cosa  que li ordenava: Tio, agafa el boli! I a partir d´aquí es  generava la gran anarquia.

De vegades no sortia absolutament  res. Aleshores pensava que  potser els  bolis  també necessiten  carinyo i sentir com només els  abracen sense demanar-los que es buidin constantment.

D´altres  vegades  sortia el que sortia i allà es quedava. Es revisava poc i s´ordenava encara menys. Tom Frost creia que la manca de previsió i   el propi atzar era el que  li quedava de la seva llibertat. L´originalitat  hauria de  ser sempre  casual.

Volia dormir-se d´una puta vegada  però els dimonis li reclamaven el seu peatge. Maleïa la  frase d´un escriptor polac que deia només són felices  les persones que són capaces d´enganyar-se molt a si mateixes.

Només  veia que estava sol i que podia no haver-ho estat , que el pecat més gran que es pot cometre es desaprofitar l´amor que tens i l´amor que et donen.


La seva  cançó per anar a dormir  va quedar escrita en  un bressol de quatre tintes .


No puc desfer i no puc desdir.
Em queda el que em queda de tenir-te
Cap dels dos va voler un per mi
que robés a l´altre voler viure-










Cançó de bressol

El sol està vermell, la lluna està trencada. El pare no tornarà mai més-
No hi ha res que  puguis dir que és teu per sempre,
Així que  tanca els ulls  i ves  a dormir.

Si em moro abans que tu et despertis…No cridis. No ploris.
Mai és res  el que sembla
Així que  salta l´escala  i ves  cap els  teus somnis.

Si em moro abans que tu et despertis…No cridis. No ploris.
No hi ha res que  puguis dir que és teu per sempre,

Així que  tanca els ulls  i ves  a dormir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada