diumenge, 19 de gener de 2014

Flower´s grave

Mentre Tom Frost s´abotonava la camisa, la Ginger  es va quedar mig crucificada  en aquell garbuix de llençols que havíen quedat derrotats, tendríssimament anàrquics, en el seu llit.

Una llum de terra, semblant a un crepuscle ventós d´hivern,  il.luminava  l´habitació . La Ginger  va  tombar el seu cap en el coixí  per emmordassar la riallada.  El seu fill no podia despertar-se  per culpa seva.

Quan es va poder re-incorporar  ja només somreia. Irònicament punyent li va  dir  al  Tom que estava  molt guapo amb  els mitjons  blaumarins, els  boxers grisos  i la camisa de  fil blanca, ja definitivament cordada.

Tom Frost es sentia ridicul però còmode.  Amb molt poca gent a la seva  vida  havia  estat capaç de que es desactivessin els camps de mines  que es posen entre ells, les pretensions, els  objectius, les defenses, els orgulls, les pors i tot allò que ens distorsiona el paisatge.

Els paisatges més bells són els més humils, aquells que no se´ns mostren, se´ns ofereixen... aquells que només saben desprendre i regalar-nos la seva imperfecta llibertat.

Tom Frost recordava perfectament quin dia va ser aquell dia amb la Gínger.  Feia més de mitja hora que uns “ nachos”  s´havien aliat diabòlicament  amb la salsa calenta de formatge. Com un volcà de merda,  va començar a desprendre uns gasos terribles. La Gínger va entrar al lavabo  . No es podia aguantar la pixera. Es va sentar al costat del Tom i, entre rius , trons i bidets, li va demanar un petó.

Aquella situació de  recíproca debilitat podria  haver estat obviada per  la  vergonya però hi  va néixer la complicitat, la necessària i única percepció correcta de l´amor, la certesa absoluta de que voluntàriament, ni voldrien, ni podríen, ni sabrien com fer-se mal l´un a l´altre .

Quan sortia , Tom Frost va  veure que en el  rebedor  on   havia deixat els  calers hi havia un gerro amb quatre  gerberes que començaven a  tombar el coll, mig moribundes. 

Ningú podria evitar que  en un  termini màxim de dos dies  acabessin  a la brossa.

Quan va tancar la porta de  l´apartament de la Gínger pensava en fer algun poema sobre la tomba de les  flors. Era un tema romànticament atractiu però aviat va  desistir-hi.

Tom Frost sempre  havia estat contrari a posar un lloc i un nom a les coses bones. Per no oblidar-les només hi havia una manera: portar-les sempre a sobre.






La tomba de les flors

(Flower´s grave-Tom Waits)

Algun dia, la lluna platejada i jo
Anirem a la terra dels somnis
Tancaré els meus ulls
I em despertaré allà a la terra dels somnis.
Però diga´m qui posarà flors
a la tomba de les  flors?
Qui els hi reserà una pregària?

Trobaré una rosa xinesa a la terra dels somnis?
Està l´amor dessagnant-se a la terra dels somnis?
Han marxat aquests  dies per sempre més?

Si tu i jo hem de morir aquesta nit,
Ens il.luminarà la llum de la lluna?
Si tu i jo hem de morir aquesta nit
Una altra rosa florirà.
Per una rosa desapareguda,
Seré jo l´únic a qui salvis?
M´agrada quan plou,
Però ningú posa  flors
A la tomba de les  flors

Quan una rosa floreix una altra  morirà.
Sempre ha estat d´aquesta manera.
Recordo  les pluges.
Però ningú posa  flors
A la tomba de les  flors

1 comentari:

  1. Aplaudiments. "La certesa absoluta de que voluntàriament, ni voldrien, ni podríen, ni sabrien com fer-se mal l´un a l´altre ."

    Petons.

    ResponElimina