dimecres, 21 d’agost de 2013

Lullaby

Abans de  dormir-se va  agafar  la seva llibreta de la butxaca de l´abric. El boli picotejava  tremolós sobre  el primer full blanc que  l´atzar va trobar-li.

Tom Frost no es va plantejar  mai si allò que escrivia era bo o dolent. Tampoc sabia on collons estava  la frontera  de la mediocritat .  

Un ionqui no es pot permetre  el luxe d´escollir. Es fot el que es pot per satisfer l´ànsia  i després s´oblida, sense  cap sentit de la perspectiva , ni de l´agraïment , ni de la pròpia satisfacció . I ell era un ionqui en el sentit més ampli i rotund del terme.

En el seu  cap mai  va existir la  frase “ vull escriure sobre” o un “ ara faré…” . No.

Hi havia alguna cosa  que li ordenava: Tio, agafa el boli! I a partir d´aquí es  generava la gran anarquia.

De vegades no sortia absolutament  res. Aleshores pensava que  potser els  bolis  també necessiten  carinyo i sentir com només els  abracen sense demanar-los que es buidin constantment.

D´altres  vegades  sortia el que sortia i allà es quedava. Es revisava poc i s´ordenava encara menys. Tom Frost creia que la manca de previsió i   el propi atzar era el que  li quedava de la seva llibertat. L´originalitat  hauria de  ser sempre  casual.

Volia dormir-se d´una puta vegada  però els dimonis li reclamaven el seu peatge. Maleïa la  frase d´un escriptor polac que deia només són felices  les persones que són capaces d´enganyar-se molt a si mateixes.

Només  veia que estava sol i que podia no haver-ho estat , que el pecat més gran que es pot cometre es desaprofitar l´amor que tens i l´amor que et donen.


La seva  cançó per anar a dormir  va quedar escrita en  un bressol de quatre tintes .


No puc desfer i no puc desdir.
Em queda el que em queda de tenir-te
Cap dels dos va voler un per mi
que robés a l´altre voler viure-










Cançó de bressol

El sol està vermell, la lluna està trencada. El pare no tornarà mai més-
No hi ha res que  puguis dir que és teu per sempre,
Així que  tanca els ulls  i ves  a dormir.

Si em moro abans que tu et despertis…No cridis. No ploris.
Mai és res  el que sembla
Així que  salta l´escala  i ves  cap els  teus somnis.

Si em moro abans que tu et despertis…No cridis. No ploris.
No hi ha res que  puguis dir que és teu per sempre,

Així que  tanca els ulls  i ves  a dormir.

dilluns, 12 d’agost de 2013

Chocolate Jesus

Feia quinze  dies  que Tom Frost s´havia oblidat del sexe . Hi va pensar  per casualitat quan va veure una foto d´una haitiana ensenyant les tites  en  un d´aquells prospectes independents que acompanyava el diari.

Quan el  va agafar de la tauleta per llegir-lo i que  li entrés la son entre tanta bona  notícia , l´haitiana  havia caigut a  terra i el mirava fixament oferint-se a comprar-li tot l´or  que  tingués.

Va  pensar:  Si que s´han modernitzat els pirates!

No és que Tom Frost fos un d´aquells  àcrates desencantats i un pèl bordes  que  despotricaven de  tot i de tothom. Tampoc era cap activista addicte a les manifestacions  festives del remat, degudament dirigides , senyalitzades i absolutament inútils.

Tom Frost era molt més pragmàtic i simple. Els lladres  i els  que s´aprofiten de la debilitat  i de la  carestia dels  altres  han existit des de que  hi ha vida així que no es posaria ara a  teoritzar.

Les lleis naturals  marquen l´equilibri des de l´inici dels temps . Els xoriços són xoriços mentre poden  i quan els axoriçats poden se´ls follen per poder ser ells els nous xoriços. I si han masses  xoriços s´exteminen entre ells  perque no poden haver-hi mai més lleones que gacel.les  I així in secula seculorum amen .

Tom Frost continuava  mirant a l´haitiana. Tenia  els  mugrons  negres, nutritius i punxaguts i assenyalava  algun destí perillós i  desconegut  amb aquell somriure perfectament  blanc.

Tot allò era massa  fàcil de conseguir. Només calia tenir una mica  d´or però últimament s´havia posat de moda que era injust pagar un preu i poder escollir alhora. Fins i tot follar s´havia abonat a la loteria…

Tom Frost  havia aconseguit passar de  tot això  i ara només  tenia  dos  vicis i un somni. Els vicis eren la xocolata abans d´anar a  dormir  i els  regals  sorpresa. 

I el somni que la Zerelda Lee li regalés  tota la xocalata de la seva botiga de llaminadures  sense  haver-hi cap  Déu pel mig.





Jesús de  xocolata

No vaig a l´Església els diumenges
No m´agenollo per resar.
No memoritzo els llibres de la Biblia.
Tinc la meva pròpia manera de  fer les coses.

Però jo sé que  Jesús m´estima,
Fins i tot potser una mica més.
Jo m´agenollo  cada diumenge
A la botiga de caramels que té la Zerelda Lee.

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata
Que em fa sentir  bé per dintre.
Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata
Que em  deixa  del tot satisfet.

No vull ser ni Abba Zabba ni l´Almond Joy
No hi ha  res  que faci sentir  millor a aquest noi.
És l´única cosa que pot recarregar-me,
Millor que una  copa d´or.
Mira tio! Només un  Jesús de  Xocolata
Pot satisfer la meva ànima

Quan els  temps es posen  durs i planeja l´ombra del whisky
És millor  que al  teu salvador l´empaperis am cel.lofà,
Flueix com  el Mississipi  però , ei, està bé.
Si el vesses  sobre alguna cosa  gelada  et sortirà un bon postre

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata
Que sigui prou bo per mi
Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata
Que sigui prou bo per mi

Ha d´haver-hi algun Jesús de  xocolata
Que em fa sentir  bé per dintre.
Ha d´haver-hi algun Jesús de xocolata
Que em  deixa  del tot satisfet.






dissabte, 10 d’agost de 2013

I´m still here


Tom Frost va obrir la porta de  casa seva pensant que havia estat un dia d´emocions  intenses

Va obrir la  nevera  i   aviat  va saber què soparia. Sempre  havia  sigut un  home de decisions  ràpides.  Li agradava  que el reconeguessin com un home resolotiu  .  Però no deixava de  ser una pantomima  guai de cara la galeria. Tom Frost només era un gandul que  preferia treballar  sobre  els resultats  que  sobre les previsions.

Li agradava el silenci sense buits, el silenci dolç que es deixa dominar  per la calma, aquell que pots dirigir tendrament amb els dits, l´orquesta de la foscor fent-li el passadís als somnis.

No t´enfadis  però sempre  estàs  en mi.  Sé que existeixen  els petons sense pell de petons i cada nit em sembla que porten el teu nom- Tenen aquella  autoritat  que només l´amor  es pot permetre. No necessiten fondre´s. No necessiten temps.

Una  remor va trasbalsar  Tom Frost. Una dona cridava  histèrica  a l´apartament  del costat. Era habitual que la seva  veïna  li muntés un pollastre al seu home  per qualsevol parida. Aquesta  vegada  semblava que podia  aillar la causa de la bronca   : T´he dit que compressis  pasta per  fer amanida  i has comprat espaguettis!!!!!!!


Quan alguna vegada es creuaven en el replà només es saludaven educadament.  Tom Frost  no necessitava conèixer més  gent. Li agradava  que el reconeguessin com un home sel.lectiu però no era veritat. No hi havia  res previst. La vida li havia  sortit així.

No recordava  el nom del seu  veí. Segur que li va  dir  el primer  dia  que es  van creuar  però tampoc  li importava massa.

No sentia cap pena per ell.  De vegades els que semblen uns calsaces, els que claudiquen contínuament  a l´arbitrarietat sense dret a  rèplica,  de vegades , aquests  són  els  forts.

Són els forts  els  que sacrifiquen el seu ego  en les victòries  absurdes.   Són els  forts  els  que  canvien  el “jo sóc  així” per un “fes el que  vulguis   que  quan     faci  falta jo estaré aquí”

Tornem al silenci Tom. Estàs a punt d´anar a  dormir . Que vols un petó ?. Tio, que ja te n´he donat uns quants  mentre dinàvem.  Ara dorm amor, que jo sempre estic aquí-



Encara estic aquí

No m´has mirat d´aquesta manera en anys.
Quan em  vas somiar  em  vas deixar aquí.
Quan de  temps he estat somiant???
Què era allò pel que em volies????

No m´has mirat d´aquesta manera en  anys.
El teu rellotge s´ha aturat i l´estany està molt clar.
Algú apaga les llums.
T´estimaré fins que el propi temps hagi marxat
No m´has mirat d´aquesta manera en  anys.

Però encara estic aquí

divendres, 9 d’agost de 2013

Table Tap Joe

Només faria tres minuts que  Tom Frost s´havia quedat dempeus  davant del  cementiri jueu  i  ja  començava a sentir la necessitat de moure´s . Pensava: La humitat és la gran  cabrona  de la maduresa.

En aquell precís moment, caminant   com un  idiota  sobre les  seves pròpies petjades  en un pam i mig de terra,  va pensar  en  el seu  amic  Robert Z.  

Com a jueu li hauria dit que del pam i mig  li  sobrava  el pam, però com amic  seu  li hauria  dit : Tom…no et posis  romàntic amb res que estigui mort, jo no et vaig ensenyar a ser un inútil.

Feia temps que no el  veia. Sabia que estava  viu  perque si no la Suze, la seva dona i gran fan dels  enterraments, l´hauria  avisat.  Sabia que  estava bé perque ell no li havia  dit lo contrari.  De fet, els amics són com el  gran whisky escocès:   només  s´ha de  fer servir en les  grans ocasions i quan se´l necessita.

I va ser així quan  va recordar una anècdota que els hi va passar a ell, a la Kate Branson  i a l´il.luminat  del  David Deer .

Estaven tots  tres sentats en una taula ronyosa  del  “ Sands” i tocats de l´ala per culpa de tres “bloody mary” de garrafa per barba.  El Tom Frost, en una esgarrapada  furiosa  del misticisme  més  carca i flatulent , va espetar solemne que aquella vetllada  resposaria  per sempre  majestuosa a la part lúdica de les seves ments.

El David Deer va preguntar patós i pastós: Qui és aquesta Lúdica?

La Kate , amb un somriure inconscient  de la seva pròpia tendresa,  va agafar-li les mans al  Tom Frost i li va  dir:  creus que només sóc una  joguina?

Només la senzillesa pot desarmar als    capullos. Potser la Kate no havia  fet l´esforç d´ entendre la seva bona intenció o potser ensenyava al (¿) gran Tom Frost  que les paraules no són sempre  les armes més  efectives.

Dempeus  davant del  cementiri jueu, clavat en un  calfred de pam i mig de terra, Tom Frost, va recordar que entre els morts enterrats estava el Table Tap Joe,  una de les dues grans estrelles  que  havia donat el “ Sands”.

L´altra gran estrella  va ser el somriure de la Kate  , clavat des d´aquell dia en la part lúdica del cervell del Tom. 

Aquell dia inconscient de la seva pròpia tendresa.









Table Tap Joe

Ei.. ho vaig  saber un dia… Un, un, dos, un , dos , tres….
La meva  mare no em va voler des del dia en què vaig néixer
Vaig néixer sense un cos, només  vaig rebre que menyspreu.
Però sempre vaig ser un enamorat de la música
Però tot el que  tenia  eren les meves mans.
Vaig somiar que seria famós  i que treballaria al “ Sands”

Cantant “ Table Tap Joe”. Ara tothom ho sabrà que sóc  el “Table Tap Joe “

Vaig tenir  problemes amb els  pedals, però la meva mà esquerra era forta,
Podia  tocar  Stravinsky  en un piano de mitja cua.
Un dia  em  vaig dir: M´uniré al circ perque aquest  és el meu lloc
Així quan vaig marxar a Coney Island  cantava aquesta  cançó

Cantant “ Table Tap Joe”. Ara tothom ho sabrà que sóc  el “Table Tap Joe “

Em van donar el xou de màxima audiència en l´espectacle de la terra dels somnis.
Vaig tenir  la meva pròpia orquesta on l´estrella era … Table Tap Joe.
I aquell home sense  cos va demostrar que tot el món estava equivocat.
Era ric- Era famós. Estava en  el meu lloc i cantava

“ Table Tap Joe”. Ara tothom ho sabrà que sóc  el “Table Tap Joe “