dijous, 21 de març de 2013

MR SIEGAL


Les estacions de tren  havien perdut  amb els  anys  l´encant de l´abandó  , aquella subtil deixadesa  envellida, inalterable i digna, que continuava fent la seva  feina  sense  que ningú es preocupés per ella.

Ara les havien aprimat, reduïdes a una aparença funcional i vistosa, amb les llums exagerades, els espais oberts i buits.  Amb molta imaginació  podria  haver dibuixat l´andana com un  immens  cel on perdre´s. Però no era així. Ara tot estava dissenyat simplement perque no et trobessin.

Tom Frost no tenia un sentit massa agut de l´enyor. Era només la seva particular lucidesa la que a  voltes l´entristia, però només  cap endins.  A les  afores només  hi havia un home disposat,  afable i educat , que només  fugia amb el silenci quan  la claredat se li feia insuportable, intentant  sempre  no fer mal a ningú.

Hauria agafat  aquell  home distret amb el ditxós “ Apalabrados” i no li hauria parlat del mar,  ni del vent, ni de la nit, ni de cap tòpic  de romanticisme nyonya i irreal. Només li diría: Quina  manera de competir més  absurda. Guanyar per guanyar sense  cap recompensa, cap premi, ni tan sols el de tenir  el gust de veure-li la cara  al vençut.  A quin nivell  més baix han caigut  els límits de la satisfacció…

Hauria abordat aquell  jove  amb la camiseta imperi que  havia  convertit la seva esquena i les  seves  espatlles en  els set turons de  Roma i que   ara lluïa  orgullós ser el centre de les set mirades i li hagués dit: Noi, està molt bé  que  et cuidis però vigila i no t´obsessionis. És veritat que el menjar entra pels ulls però  el que  realment  necessites és  que el seu gust mati la gana. I si no tens  gana noi, tens un problema. Al final sempre la necessites per  viure.

I potser també  hauria explicat a qualsevol home o a qualsevol dona dels que carretejaven per allà  la seva  insidiosa  rutina, conformats  i encara contents de tenir alguna  cosa a  fer , que : no és normal que  creguis  que  el que tens és el millor  que pots tenir . Que no hi ha res millor i que  si  hi és a tu no et pertany. Que tot està bé ja com està.

Tom Frost  va baixar els ulls i tot ell es va convertir en una pregària. Déu Meu, fes que no se´ls oblidi l´emoció!

El tren que esperava Tom Frost també arribava  tard però aquest no era el motiu de la seva  fúria.  Tenia molt clar que ningú escoltava ningú , que ningú fa cas a ningú, però tenia la intuició, intensament dolorosa, que havien oblidat  escoltar-se a si mateixos

Es va encendre una cigarreta  i  amb l´encenedor encara  en flama hauria calat foc a  aquella funcional, vistosa i buida estació.

Mr Siegal, vostè mateix….

 


 
Mr Siegal

 

Vaig gastar  tots els meus diners en una casa de putes mexicana,
a l´altra banda del  carrer d´una església  católica,
vaig netejar la meva pistola
i vaig cordar-me els botons de la  meva camisa de Borgonya.
Vaig disparar al matí per l´esquena
amb les  meves ales  vermelles posades.
Li vaig dir al sol que millor no baixés.
Si puc trobar una capsa de llumins
Pendré  foc a aquell Hotel. 

Digue´m valent capità!
Per que els dolents són tan  forts?
Com és que els Àngels se´n van a dormir
Quan  el dimoni deixa encesa la llum del porxo?

 Vaig deixar caure trenta dels grans,
Vaig vendre el meu cul al carrer Freemont.
EL batería em va  dir que hi havia un santuari
En una de les  habitacions del “Bagdad”
Vinga!. Una per les peles. Dues pel  xou,
Tres per estar preparats.
Vingia tia  tio, vinga!
 
Vaig dir-li: Ei Mr Siegal
Com collons puc sortir d´aquí?
 
Bé, en Willard anava  ben pet
amb una  botella plena de calor
conduint pels  revolts massa perillosos
d´ uns llençols bruts.
Va  dir: Ei tio, l´has de veure
quan els seus pares  han marxat.
Ei tio ,l´ has  d´escoltar
com engega la  sirena!!!!

Digue´m valent capità!
Per que els dolents són tan  forts?
Com és que els Àngels se´n van a dormir
Quan  el dimoni deixa encesa la llum del porxo.
 
Saps que no hi ha cap botella trencada
que hagi recollit amb els meus  fars
a l´altre costat de la frontera amb Nevada?
Allà la gent tés dura i moren joves
I tenen un cadáver amb bona pinta a cada moment.
Bé , el vigilant del Casino em  va dir
que havia de seguir movent-me.
Aquest és el lloc on vas  quan et mors.
Així que vaig disparar a una bellesa negra
I li vaig donar un petó entre els dos ulls

 Bé, en Willard anava  ben pet
amb una  botella plena de calor
conduint pels  revolts massa perillosos
d´ uns llençols bruts.

Va  dir: Ei tio, l´has de veure
quan els seus pares  han marxat.
Ei tio ,l´ has  d´escoltar
com engega la  sirena!!!!
 
Digue´m valent capità!
Per que els dolents són tan  forts?
Com és que els Àngels se´n van a dormir
Quan  el dimoni deixa encesa la llum del porxo.

dijous, 7 de març de 2013

LONG WAY HOME


EL LLARG CAMI CAP A CASA

Cada matí Tom Frost enfil.lava l´Avinguda del Moll. Fins i tot la rutina s´havia tornat gris, d´un fred blau, metal.litzat i quiet. Mentre  caminava, sense més  rumb  que el temps en el que havia d´estar de tornado, va veure comun home , que deuria rondar la quarantena, venia en la seva mateixa  direcció sense mirar-lo.

Tenia  el mòbil a l´orella i la mirada en el precipici de  si mateix, com  si el seu voltant no existís, seguint una línea recta i indestructible, sense  cap mena de  consideració pels que podia haver embestit,

Frost, aparta´t que  ve el tren!!!

Els seus pensaments  ho ironitzaven  gairebé tot. De fet, per això passejava cada matí, per defugir de la tragèdia, per arribar a concloure que només som  temps en mans del  temps i que no paga la pena fer un gra massa d´absolutament  res.

Es va apartar a un costat de la vorera, d´esquenes al mar del moll. Aquell home el  va sobrepassar com un cotxe de Fòrmula 1, ell a la seva i tots els quiets al seu rebuf.

Tom Frost va pensar que els grans conqueridors no són hostils. Són embaucadors, subtils  farsants que et convencen de  que no pots ser diferent.

Amb un allau de percepcions va recomposar la conversa que va  escoltar-li pel mòbil. Els breus fragments  que la seva imaginació va poder unir deien:

- I jo que sé què farem de  sopar!. Sí, ja he fet  la reserva. Recorda que tinc paddle  i que hauràs d´anar tu a buscar el nen a Tae-kwondo.  Que si.... , que vale.... Et deixo que tinc una trucada. Déu, déu, déu, déu, déu...

Tom Frost va aturar-se un moment. El fred continuava  blau, gris i metal.lic. Va pensar en que continuava tenint fòbia a les gavines i també en aquell home, en un nen adormit  i en una parella felicitant-se  per lo bé que s´ho havien passat follant , abans de posar-se de cul , girar pàgina i pensar en l´agenda de demà. 

El seu silenci no criticava, ni tan sols comentava, només sabia    que hi havia alguna cosa millor.

Feia tard  i algú l´esperava a l´estació. Les presses feien que tot semblés molt lluny.

Intimament  però no s´havia mogut mai d´enlloc . Sense voler s´havia passat la vida demanant disculpes per escollir sempre el cami més llarg  

 

 

El llarg camí cap a casa( Long way home-Tom Waits)

 
Ensopego en la foscor, estic perdut i molt sol
Encara que vaig dir que hi aniria abans que nosaltres
i et mostraria el camí de tornada a casa,
hi ha una llum allà dalt i no puc agafar-me del teu braç
perdona´m preciosa però sempre agafo el camí més llarg per tornar a casa.

 

Els diners simplement són quelcom que llences desde la cua del tren,
Tinc un cap ple d´imaginació i un barret ple de pluja.
Ja sé que vaig dir que no ho tornaria a fer més
Jo t´estimo preciosa però sempre agafo el camí més llarg per tornar a casa.

 

Poso el menjar a sobre la taula i un sostre damunt dels nostres caps
Però demà mateix ho canviaria tot per una bona autopista.
Guarda´t les esquenes si t´ ho he dir
L´amor és l´única cosa que sempre he conegut.
Hi ha una cosa segura; jo sempre agafo el camí més llarg per tornar a casa. 

Saps que t´estimo amor, més que al món sencer.
Tu ets la meva dona. Jo se que tu ets la meva perla.
Marxem més enllà de les llums de festa
on finalment poguem estar sols,
Vine amb mi i junts podrem agafar el camí més llarg per tornar a casa.